Rosa trencada

Rose, Rose, Rose, Red. - Hailey Rose Jones - Lindzie

Abans que el cavaller se n'adonés, la princesa li engrapà l'espasa i d'un cop sec li esberlà l'elm i, de passada, el cervell. El drac s'ho mirava sense entendre res. Però la princesa havia tingut temps de veure la magnífica biblioteca que posseïa la bèstia i el tracte exquisit que oferia a la cultura. El cavaller, en canvi, no sabia llegir. Qui era l'animal, doncs?

L'alumne

When te music stops - Vlad Boldura - TraceLegacy

Ell no ho ha demanat. És més, no ho hauria fet. Li agrada la melodia però li han vetat. Diuen a casa que aquella és la música del dimoni. La mare fa gest afectat i al pare se li infla la vena del coll quan en parlen entre ells, ignorant-lo. No s’atreveix a badar boca ni, encara menys, a portar-los la contrària.

L’endemà, quan arriba a classe, s’atura un moment a la porta. Dins l’aula, la resta d’alumnes afinen i fan sonar aquell so amb naturalitat, però quan ell obre la porta tot canvia. Tots callen per un instant i, de sobte, la melodia canvia. Ara sent la música del tro irat del pare, del riure histriònic de la mare, i se sent de nou ignorat i sol. Vol cridar, esgargamellar-se i cantar en aquell to per fer saber a tots que n'és un més. Però no en sap, no han deixat que en sàpiga, i tampoc queda clar que s’atrevís a desafiar l’autoritat paterna.

Calla. Acota el cap. La seva ànima vessa una llàgrima. Però al seu rostre de marbre es mostra un somriure tímid, tal vegada nerviós.

Marató de Barcelona: Tres

 Fotografia d'Ariana Casanovas

Sí, d'acord. No l'he preparat com cal, i per això m'ha tocat patir uns darrers quilòmetres complicats, però quan arribes al trenta-sis sense massa dificultats, senzillament, ja no pots rendir-te. M'ha passat pel cap aquesta idea, no us penseu, però justament perquè la cosa és complicada, m'he dit: Nano, si vols tornar-hi hauràs de tornar a fer tot això des de zero. I, esclar, he decidit acabar-la. Ja no venia d'aquí.

I aquí em teniu, baldat però satisfet. He assolit la meta de la Marató de Barcelona per tercera vegada, i això, per un simple corredor popular com jo, ja comença a fer patxoca. Així que ja em perdonareu si avui gallejo una mica, però què dimonis, crec que m'ho he guanyat.

La tercera, amb calma

La faramalla, a punt

Treballar a temps complet (i encara donar les gràcies), estudiar a mitja jornada, pretendre escriure, dedicar temps de qualitat per als que t'estimes i encara reservar-se un raconet per a l'espai personal. No, no és una tasca gens fàcil. Fa anys que surto a córrer per pura diversió, però amb la majoria de reptes assolits, sovint no és una prioritat. Quan tinc feina, estic d'exàmens o hi ha qualsevol situació inesperada que requereix temps, he d'esgarrapar-lo d'allà on sigui i, forçosament, acabo per marcar altres prioritats i redueixo el temps destinat a córrer. Darrerament no he pogut fer tirades llargues ni seguir un pla d'entrenaments gaire rigorós, així que encarar ara el poc més de 42 km d'una marató tal vegada no sigui una bona idea. Però amb tot, córrer m'agrada, ho gaudeixo, i estar enmig d'una munió de gent que fa el mateix amb tota una gentada encoratjant-te, és una experiència especial que no em volia deixar perdre.

Diumenge seré a la línia de sortida de la Marató de Barcelona, però aquest cop no la correré. Aquest cop, rodaré tranquil·lament sense mirar el cronòmetre, mirant de gaudir-la i prou. Sé que en puc fer vint sense problemes, trenta si no forço, però 42 i escaig... ja veurem. Hauré de tirar d'experiència i cap. Toca prudència per afrontar el que ha de ser la meva tercera marató. Aquest és el premi, haver completat la cursa per tercera vegada. Així doncs, la tercera, amb calma.

La vella closca de nou

Ship Detail #5 - Peter Bowers

El transatlàntic continua endavant, solemne, majestuós. Gairebé sense destorbar les aigües avança en el seu lent pelegrinatge d’acer com un monstre silent, decidit, manejat per un exèrcit d’autòmats programats. Tot segons el pla. M’escapo per un moment. Escruto l’horitzó, però l’atalaia és tan alta que no puc veure les altres naus. Ni tan sols escolto les onades. D’aquí dalt, no veig l’escuma que deixa l’estela del gegant metàl·lic. El monòton brunzit del motor ho apaga tot. I en aquest ordre marcial, tinc fred i m’enyoro.

Enyoro el vent a les veles, la fressa de coberta i notar l’aigua al rostre i la sal al llavis mentre el cruixir de la fusta respon a les tensions del viratge. Enyoro sentir-me part de l’acció, agafar boga i tibar mentre crido enmig d'altres crits, enmig d'altres veus. Notar com la suor emperla el meu front i veure al rostre dels companys el mateix efecte envoltat d'un somriure còmplice. Sentir l'alliberament de la tensió als músculs. Navegar, capejar tempestes i sortir-nos-en. Treballar com formigues amb un pla comú. Avançar amb el vent a la cara. Compartir.

Ara el monstre d’acer em manté a recer. No em mullo, no m’esquitxo, no em sacseja el vent... i, no obstant, no em sento viu. Enyoro la vella closca de nou.

Dolços malsons

Dream horse appearing out of the mist - Road's End Halflingers - Horses for Sale

Menjava amb delit un plat de mongeta tendra bullida amb patates quan uns agents secrets de Método 3 m'han alertat que aquella menja contenia carn de cavall. Amb tot, no he volgut despertar. Al somni encara tenia paga extra amb la que comprar les verdures, ni que fossin transgènicament farcides de carn de cavall.

El conat d’un petit i estrany delit de felicitat

Plant growing through crack in concrete - enviromantic

Tot ha estat molt ràpid. Sortia del metro amb el lector electrònic encara a les mans. Començava a desconnectar-m‘hi, de mica en mica, com resistint-me a deixar-la ficció per afrontar les darreres hores laborals de la setmana. Travesso la plaça distret. A aquestes hores és plena d’estudiants que carreguen les seves feixugues motxilles sense destí aparent. Apareixen de totes bandes i van en totes direccions, però sempre en petits grups, ni menys de dos ni més de sis. Es belluguen amunt i avall com estols d’ocells migratoris i, com formigues, transporten la seva càrrega que imagino curulla de cultura i coneixement.

Se m’ha acostat una parella i m’han demanat que els fes una foto. La noia semblava estrangera i parlava el català amb un curiós accent que m’ha sonat eslau. He agafat el mòbil que m’oferien i els he enfocat. Somreien. El noi li passava el braç pels muscles mentre ella l’abraçava per la cintura. S’estrenyien amb força, dolços, joves, innocents i feliços, i amb un polsim de melangia. He imaginat un Erasmus pel mig, final de semestre, divendres. He imaginat un comiat entre semestres, amagat i reduït en els braços entortolligats. 

Els mals de la humanitat assetgen el món. El càstig que Zeus va imaginar per Prometeu ens assetja, però amb aquest gest senzill m’han recordat que al fons de la caixa sempre hi rau l’esperança. I de sobte, sense avís previ, m’ha sobrevingut el conat d’un petit i estrany delit de felicitat.