dijous, 2 de març de 2017

El pròleg del llibre dels secrets


Pròleg Ariana Casanovas

Cantussejo i te m'adorms als braços. I així, entre murmuris rítmics, la calma del teu son de nimfa esdevé el pròleg perfecte per una nova etapa. Ja som quatre.

Visc envoltat de fades i l'encís de la màgia se'm llegeix al rictus dels llavis. Ni puc ni vull amagar-lo. L'espurna que acaba d'arribar és tan tendre, pura i etèria que la gaudeixo alhora que noto com se m'escola entre les mans. El poder d'aquest mana deu ser aquest, la sensació d'un efímer que ha de créixer i corrompre's per esdevenir. Però ara, tanmateix, llueix com un instant infinit, furtiu i immaculat.

El llibre és ple de secrets que caldrà anar desentrellant de mica en mica, però ja m'ha atrapat. Vull llegir apassionadament les pàgines que vindran alhora que entretinc cada paraula per impregna-me'n, tot desitjant que aquest pròleg s'aturi en un record immortal.

Mentrestant, segueixo amb el cantussol. I parrupo mentre sento la teva escalfor a la pell, a l'ànima, a l'essència del meu ésser que, per un instant, va confluir per crear. Per crear-te.
Qui ho diu, que les llàgrimes són salades?



divendres, 10 de febrer de 2017

Vuit anys i un dia


How to restore an antique Pedal Car Tylerham

D'ençà que vaig recuperar aquesta capsa de lletres del traster de l'oblit que no deixo de pensar-hi. Llegeixo per enèsima vegada escrits antics que potser m'haurien d'aixecar els colors, però que em desperten un deix de melangia per un temps que va ser i ja no. Per tot una de coses que han deixat petja en aquell qui sóc avui, que no s'entén sense tot allò. No em semblen caducs els apunts, i la majoria segueixen vigents per més que algunes referències a l'actualitat remota es perdin enllà. Les essències hi són, l'aroma roman.

Vull recuperar les bones-velles costums i, per tal que la joguina torni a lluir, cal dedicar-li una neteja en profunditat. Cal treure la pols, passar l'aspiradora, fregar i encerar, i potser també una mà de pintura i reajustar alguns cargols. Canviaré l'aspecte i el disseny, crearé seccions noves i reorientaré alguns continguts i, per damunt de tot, abocaré aquí la meva tinta sangonosa. Perquè si hi ha res que no ha canviat gens és la meva passió per les lletres i per abocar-me amb tot el que sóc a allò que realment vull. No sempre m'és fàcil saber que vull, però les lletres m'hi ajuden. Sense engrunes al calaix.

Repassant me n'adono del reclam del temps cronogràfic. Sempre m'ha fascinat el temps i les seves estranyes corbes juganeres. Però resulta que aquest blog neix un vint-i-quatre de gener, i se m'acut repescar-lo i fer-lo renéixer exactament vuit anys i un dia més tard.

Quines coses.

dijous, 2 de febrer de 2017

Com si res


3 quills
Tres plomes d'oca en procés de conversió a plomes d'escriptura Jonathunder

En un gest d'esma, repetit tantes vegades abans que no cal ni pensar-hi, treus la ploma de l'embolcall del temps, i amb cura, l'esmoles. Com has fet tantes vegades. Aixeques els ulls i et mires al mirall de les teves pors, buscant-hi l'espurna d'un temps que va fugir escales avall. No hi és, però el gest pausat que llegeixes al teu esguard tampoc no hi era. No ets nou, ni verge, ni innocent, ni mai has volgut ser-ho; el món no t'ho permetria.

Reprens la consciència del detall. Notes el pes de la fulla, i deixes que els teus dits juguin amb l'equilibri del seu pes. En pots sentir el tall, precís i ferm. L'apliques de nou al cap de la ploma, amb gest seré, concís i subtil. N'examines la punta amb gest crític, i amb un toc precís acabes la feina. Tornes a examinar-la mentre la giravoltes lentament. Sí, esmolada com un bisturí.

Prepares la tinta amb aquella fórmula especial que has gestat amb els anys de pràctica. La textura, però, no et convenç. El primer intent ha estat massa dens; el segon, massa líquid. Però la pràctica fa el to, i fent i desfent aprèn l'aprenent. Hi tornes amb la il·lusió d'una criatura i quan per fi obtens la densitat que buscaves somrius com l'infant que et mena.

Agafes un full en blanc i comences a redactar. Com tantes vegades abans, com si res no hagués passat.

dimecres, 25 de gener de 2017

El plec del temps


F.O. Clock / 03 
El Furoshiki i l’Origami inspiren l’F.O. Clock – Shiping Toohey

De sobte et lleves un dia, un dia més vell, un dia més savi, un dia més. Amb el pilot automàtic del despertar forçat encares les passes cap al lavabo. Buides la bufeta amb el llum apagat, fiant-t’ho tot a l’escassa claror que t’arriba pel celobert. Fa fred, i et vesteixes de pressa amb la roba que vas preparar ahir per no despertar les noies. Et rentes la cara i la temperatura de l’aigua t’estira a l’avui. T’hi resisteixes.

Et mires al mirall de la penombra, i aquell que et mira podries ser tu. Qui sap, amb la fosca encaputxada no acabes de copsar-ne el gest, els ulls, el matís de l’edat. Podria ser aquell qui eres, o tal vegada qui seràs. El fil que compartiu és prou gruixut, i les vetes que us separen no són prou clares. Vas cap a la cuina i només encens el llum tènue de la campana. Esmorzes lentament, iniciant rutines de memòria que no exigeixen el cervell, i les neurones decideixen volar juganeres. Podria ni tan sols ser avui. Podria, posem per cas, ser un dia qualsevol d’aquí uns mesos. Potser un dels darrers esmorzars aquí, amb el menjador ple de caixes a mig embalar i a punt per la mudança. Podria també ser un dia ja viscut, de fa uns anys, i mentre empasses pensaries en l’apunt que vols publicar avui.

Però no, l’avui és tossut. I mentre encara esmorzes sents les passes esmorteïdes pel pijama-manta de la nena. Descartat el passat. Acabes d’esmorzar amb ella a la falda, compartint l’àpat. Somrius amb la seva escalfor i t’albires l’altra cama lliure. Per poc temps. En unes tres setmanes serem quatre. Quatre, un número de futur.

Avui, però, no és ni ahir ni demà. El temps es col·loca a lloc, com el dia. El sol comença l’ascens i les llums i les veus adrecen el calendari. Avui som tres, una panxeta majúscula i un projecte de futur sòlid. L’enyor de l’ahir completa el plec del temps i es concreta en una idea: n’escriuré un apunt.

dimecres, 1 de juliol de 2015

L'apunt que mai vaig publicar


Fried idea - Caen Newland

Sovint, molt sovint, massa sovint, redacto unes línies de calaix. Engospo al vol una idea i la desfilo en tres ratlles. Agafo quatre verbs tendres i mitja lliura de noms, un manat d'adjectius i dues cullerades d'articles i ho passo per la paella, a foc ràpid per marcar i atrapar tot el gust i l'aroma d'aquella pensada. I reservo. Aquí és quan caldria començar a cuinar els entrants, el primer plat, la guarnició i les postres, però...

La idea atrapada té un regust de feina feta perillós. És l'essència dins el flascó, llesta per al desplegament. I no sé si es deu a l'esperit recol·lector dels meus avantpassats o a la melangia d'esgotar-ne el recurs que, lluny d'explotar-la, opto per desar-la al calaix. Per una altra ocasió.

Quan el desplegament no arriba, però, el sabor s'intensifica, es concentra i amargueja. Se li comença a intuir un retrogust estrany i totes les promeses es perden, malmeses per un envelliment mal portat. Un altre apunt perdut dins el calaix de l'oblit dels apunts no publicats. Sí, potser un dia en trobaré un que ha esdevingut un formatge blau per a paladars exigents. Qui sap. Només cal remenar una mica més al fons del calaix mentre, amb la paella al foc, segueixo marcant la següent llucada.

dimarts, 31 de març de 2015

El tercer peu del gat


Fa temps que vaig decidir que la vida calia viure-la. Aquí no hi ha partides guardades, comodins o resurreccions miraculoses al darrer instant de la sèrie. Passa un cop i ja. Llestos, oportunitat perduda, enrere, tic-tac, caput. Sí, ves, i jo perdent el temps escrivint foteses com aquestes i cercant la clau de volta de la insensatesa, pròpia i aliena.

El problema és que el dia segueix tenint vint-i-quatre hores, i algun diumenge menys i tot, i moltes d’aquestes hores volen abans d’engabiar-les. Re, que cal anar per feina, deia. Sí, ja, això. I a aquestes alçades de la pel·lícula, quan el pròleg no és més que un record llunyà, dormir esdevé més una molèstia que un guany. I guanyes hores a còpia de son i et vantes de la teva perspicàcia per esgarrapar hores a la sorra davant la peremptòria necessitat de guanyar-se la vida.

I aleshores, amb les lleganyes per pijama i amb l’afany de follet silenciós que vetlla pel descans dels seus, i just abans d’escapolir-te per la porta en companyia de les ombres, se t’acut ajupir-te a collir bolets i te’n fots un enmig de la prominent torre de control respiratòria que marca la teva gran personalitat. Apa, escuat, marcat i, esclar, a patir en silenci com amb les morenes.

divendres, 30 de gener de 2015

Vent de canvi


Dandelion - Janina Pieterse

M’agrada el vent a la cara, com la pluja. Em fa sentir nou, renovat. M’agrada l’olor de la novetat, la brisa del desconegut, l’oportunitat del demà. I avui, que el vent bufa amb ganes, torno a tenir aquesta sensació de pessigolles a l’estómac, com si intuís que alguna se n’està gestant.

Una fulla de diari vola enllà i cau per terra rebregada. Hi veig la cara somrient de l’Alexis Tsipras, amb aquest mig somriure torçat amb un punt murri. M’agrada el vent de llevant que ha aixecat aquesta cara. Però sóc prudent. Tots sabem que la mainadera màgica se n’anirà en quan canviï de nou el vent. Ho hem vist massa vegades abans. Massa il·lusions trencades a còpia de creure massa en el vent. Ja ho sabem com n’és de volàtil. Què en queda avui de l’esperança negra a la Casa Blanca? Com van acabar les promeses de les celles alçades? Quantes i quantes expectatives crescudes no se n’han anat en orris al primer canvi de vent?

Però el vent segueix esperonant-me i, malgrat els canvis constants i l’alta volatilitat de l’esperança, tinc l’esperit alegre com si tot anés de cara, i sense saber ben bé perquè començo a cantussejar una vella balada: The future's in the air, I can feel it everywhere, blowing with the wind... of chaaaange, tu-tum, tu-tum-tum...