dijous, 31 de desembre de 2009

La recompensa de l'esforç



S'acumulen les fulles del calendari apilades sota els peus, una sobre l'altra, una darrera l'altra. T'acomodes en la mandra dels dies sense recurs a base de pilot automàtic, i les fulles s'acumulen cada vegada una mica més de pressa. Tot va passant mentre no passa res. Els dies grisos s'escolen i l'eix de l'infinit comença a desaparèixer. Una cana, una arruga que no se'n va, el temps ja no és infinit. Decideixes canviar la tònica. Trencar la rutina de les joves promeses que mai es van complir. Canvi, ruptura, revolució. Canviar fa por, però la grisa realitat ja està vista, superada i absorbida. Ja no ens aporta res. L'únic camí és la revolució dels nostres dies, l'única revolució que té sentit, des de dins, amb la violència de trencar-te només l'esperit i les banyes. És un camí lent i feixuc, però sempre estàs a temps per començar. Oblida la mandra, millor avui que demà, perquè de vegades demà és un dia que mai no arribarà.

Ja fa anys que vaig començar a tenir cura d'aquesta llavor, però la fruita comença a ser madura i va apareixent la collita. Cal començar un esforç a llarg termini, sense veure el final del túnel, per convenciment, per fe. Primer va ser una feina decent, un somriure al tornar a casa i esbandir les preocupacions al portal. Aquesta és la cirereta. Però també hi ha detalls, com aquest bloc, que lluita per omplir les meves necessitats expressives. No sé si me'n surto gaire, però em guanya petites píndoles de felicitat. Per al belluguet inquiet que porto a dins queda l'esport. Les curses s'han convertit en la via d'escapament d'un món interior que desperta amb l'asfalt passant enrere.

Fa més de tres anys que tot va començar, i l'any que s'acaba és el primer que aporta fruits. Però la primera collita és ben bona. Ben aviat aquesta finestra al món aconseguirà la primera espelma. Poc després, l'espelma serà per tornar de la feina sense maleir el món. Les curses ja tenen bastant més d'un any, de manera que calen més reptes per convertir l'esforç en cultura. Ja en tinc un altra en cartera. El set de març, Marató de Barcelona. Seguim endavant.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Notes sobre l'ús del català

Avui m'he llevat torracollons, així que deixeu-me puntualitzar algunes coses que he anat sentint/veient per aquests mons de Déu:

La *cantera del Barça. Per bé que cantera és un mot perfectament correcte en català, s'ha utilitzar només en el sentit de pedrota (en castellà: pedrusco) o per parlar de les ganes de cantar. Així, la cantera del Barça serien les ganes de cantar que els agafa als futbolistes blaugrana després de guanyar sis títols. És que m'agrada repetir-ho.

La *pedrera del Barça. La pedrera és l'indret d'on s'extreu la pedra per la construcció. Sí, però no es pot aplicar el terme al equips inferiors esportius. És un calc del castellà i és incorrecte. Així, la pedrera del Barça és d'allà on s'extreu el material per construir les hipotètiques remodelacions del Camp Nou.

En català, els nanos dels equips inferiors són del planter. No són pedres que cal extreure a cop de mall, sinó brots tendres dels quals cal tenir cura abans no donin fruit. Per tant, hem de dir que el Barça va guanyar el mundial de clubs amb vuit futbolistes del planter sobre el camp. Sí, és que m'agrada repetir-ho!

Però sobretot *hi ha d'haver-hi un caganer.
A no ser que siguis el Sergi Mas imitant el Montilla, hi sobren pronoms febles. Sí, ja sé que el pleonasme (la repetició de pronoms) és una pràctica habitual del català, però això no vol dir que sigui correcte. Hi ha d'haver o bé ha d'haver-hi, podeu triar la que us agradi més.

Passa't pel meu *blog.
En català tenim la meravellosa paraula bloc, de la qual podem derivar blocaire. *Blog és un anglicisme i és incorrecte, igual que *bloger (*blogaire és simplement horrorós). Sé que hi ha gent a qui no li agrada utilitzar el terme bloc perquè creu que no diferencia entre una llibreta física i una virtual, però les coses es diuen com es diuen, ens agradi o no.

Quina gràcia, *ja ja ja.
El so de la jota en català és completament diferent del castellà. Per tant, si escrivim ja vol dir ara mateix i no té cap sentit d'interjecció humorística. Per representar el fet de riure hem d'escriure ha ha ha. Aquesta h aspirada és la grafia que imita el so adient. El mateix succeeix amb un riure nadalenc, que si escrivim jo jo jo es converteix en un exercici d'egocentrisme. [Aquesta va per la Núria i alguna lectora anònima que sé que tinc].

Va, per avui ho deixo, que no em vull fer (massa) pesat.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Llàgrimes verdes i amargues, llàgrimes dolces i blaugranes

Els nostres dirigents tornen de Copenhaguen amb les mans buides. Segueixen creient que cobren el que cobren per fer discursos grandiloqüents. Algú podria dir-los que cobren el que cobren per tal que prenguin decisions? Saben què coi significa prendre decisions? Sí, és aquella cosa arriscada per la que un grapat d'il·lusos van a votar-los cada quatre anys a les urnes. Es tracta de posar sobre la taula idees per millorar el món i arribar a compromisos per tirar-les endavant. Potser l'any que ve a Mèxic. Potser. O potser no. Potser seguiran cobrant per fer l'estaquirot. Llàgrimes verdes i amargues.

Tal com estan les coses només ens queden les alegries que ens dóna el Barça. Aquests sí que saben què representa tirar endavant una idea, i lluitar per aconseguir-la per damunt de les adversitats. Li hauríem de fer un monument al Guardiola i plantar-lo al bell mig del Camp Nou. Just on es fa la sacada inicial. El que ha fet aquest nano només ho apreciarem amb els anys, ara per ara ens supera. Llàgrimes dolces i blaugranes.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Diàlegs estúpids


Escolto amb ulls esbatanats les tertúlies al voltant de tota aquesta història amb l'activista sahrauí Aminatu Haidar. Parlen d'opressió, de territori ocupat, de repressió cultural, i fins i tot fan referències al Tibet. Aplaudiria si no fos perquè aquest mateixos tertulians canvien de discurs radicalment quan t'apropes una mica més a casa. És com allò de les bicicletes. - Què faries si tinguessis dos pisos? - Te'n donaria un. - I si tinguessis dos cotxes? - També te'n donaria un. - I si tinguessis dues bicicletes? - Ah, no. Això no. - Coi, i per què no? - Perquè tinc dues bicicletes.

Més notícies. Tenim un grapat de dirigents polítics a Copenhaguen, hostatjats en hotels de luxe i amb cotxe oficial. Han de decidir si prenen alguna mesura per intentar evitar el canvi climàtic. Però, és clar, ells tenen aire condicionat a l'hotel, a casa, al despatx i al cotxe. S'arriscaran a prendre cap mesura dràstica, i per tant impopular, que els pugui costar el càrrec? És com allò de la benzina. - Tornen a apujar la benzina! - Ves, a mi m'és igual. - Com que t'és igual? - Sí, jo sempre poso 20 €.

Referències al Jiménez Losantos (grrr) amb el famós 'Los españoles somos los judíos preferidos de los nazis catalanes'. Sense comentaris. Passo a la tele. El Cristiano Ronaldo (grrr) es posa fatxenda 'Todavía no me encuentro al cien por cien, puedo dar más de mí'. Com si no en tinguéssim prou. Anuncis. Apareix en Raphael (grrr) en una campanya de Telefònica 'para enseñar a los españoles las letras de los villancicos'. Em sona caspós i de l'Opus.

Se suposa que ens hem d'identificar amb tot això? I després s'estranyen que vulguem fotre el camp.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Acceptant la ignorància



Darrerament, directa o indirectament, m'han rondat tibades d'orelles per respostes massa honestes. Seguirà passant, en alguns casos per idealisme, en altres per bona fe o potser per manca d'allò que en diem puteria. Tinc la sensació del politiqueig absorbent. No es pot acceptar la ignorància. Les caselles en blanc resten, així que millor inventar-se una resposta o improvisar quelcom abans de quedar en evidència. Si cal, tirem pilotes fora i inventem l'art de no dir res.

Què us he de dir. Això d'improvisar té una certa lògica en un examen tipus test, perquè implica jugar al límit de les normes. En el món real, però, em sembla més estúpid que la simple acceptació de la ignorància. Crec que un senzill "no ho sé" és honest, i en definitiva, més intel·ligent que no pas llançar-se al buit sense corda. Llàstima que la classe política no ho vegi igual.

dijous, 26 de novembre de 2009

La tretzena editorial



Dotze diaris catalans publiquen avui una editorial conjunta, en un fet sense precedents: La dignitat de Catalunya. Es valora la importància d'un altre fet sense precedents. Una decisió, que s'intueix imminent, del tribunal Constitucional sobre una llei fonamental ratificada pel poble. Es destil·la preocupació i es defensa la definició de nació. La sentència implicarà una decisió clau sobre el progrés democràtic d'una Espanya plural. Estem preocupats, sí, i cansats de ser els dolents de la pel·lícula. La nostra dignitat com a poble està en joc.

La història és llarga. De l'acord polític in extremis als retalls a les Corts i la polèmica en la ratificació a les urnes. I ara, un tribunal deslegitimat s'hi pronuncia. I dic deslegitimat perquè, com es recorda a l'editorial, el Constitucional només disposa de sis membres legítims. Un tribunal de dotze membres on s'ha produït una defunció i una recusació, reduint a deu els efectius. D'aquests, quatre estan fora de mandat i haurien d'haver plegat, però ho impedeix la manca d'acord entre socialistes i populars per a substituir-los. Aquest és el panorama on es posa en dubte una llei refermada pel poble, sota els criteris constitucionals. Per si algú no ho recorda, al primer article de la Constitució es diu que la sobirania és del poble.

Dotze editorials representen un acord col·lectiu, una voluntat de ser escoltats, d'actuar amb una sola veu. Potser perquè sembla que no n'hi ha prou amb la veu d'un milió vuit-centes vuitanta dues mil sis-cents cinquanta persones aprovant l'Estatut.

Avui ha sorgit a la catosfera una tretzena editorial: La indignitat d'Espanya. N'hi ha molts que no ho volen veure, que no ho volen llegir ni sentir, però quelcom s'està gestant. Ja en tenim prou. Calen més motius per incitar a la reflexió?

dimecres, 25 de novembre de 2009

L’hora de les ombres capficades














Travesso l’hora de les ombres capficades, poc a poc, amb recança.
Tanco els punys i m’afluixo la corbata dels sentiments enllaunats.
Les sabates brutes solquen la nafra d’aquell record que he oblidat.
Miro de través el meu reflex al mirall. Per què somriu si jo no ho faig?

dimarts, 24 de novembre de 2009

El mal de Babel

Tots els homes sobre la terra parlaven una sola llengua i empraven les mateixes paraules. Un sol poble, una sola llengua, un sol propòsit. En aquella comunió amb sí mateixos, decidiren construir una torre per glorificar el seu esperit. Pretenien els homes abastar el cel. Tots a una. Fabricaren maons i ignoraren la pedra. Empraren betum i obviaren el morter. La torre creixia, tot anava bé. Però els designis del Senyor eren contraris a la fita de l'home. El creador els havia ordenat expandir-se i sotmetre la terra. I l'home desobeïa intentant l'ascens al cel. Com donar-los una lliçó? Quin càstig imposar-los per la seva irreverència? «Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.» Gènesi 11, 7

El mite bíblic de la torre de Babel redueix l'origen de la diversitat lingüística a un càstig diví. No és un valor afegit, no és riquesa cultural, només una condemna, una maledicció. En hebreu, bl-bl significa balboteig, l'acció de comunicar-se vacil·lant, sense articular amb claredat. El mal de Babel, la malaltia que separarà els pobles.

I aquí ens teniu. Som hereus d'aquest mal, estem infectats per la malaltia, parlem una llengua menor. No ens comprenen, no ens fem comprendre i ens entossudim en seguir pel nostre camí cap enlloc. Tan és la nostra història, tan hi fan Llull, Verdaguer o Espriu. Som un error. Generem els dubtes dels homes. Representem el mal, el càstig diví. Som imperfectes. Fes-te fotre.

Ho sento, però no puc. No puc acceptar cap condemna. No demanaré perdó. No demanaré permís per expressar-me en la meva llengua. No em sento culpable de res, ans al contrari. La llengua representa possibilitats, representa comunicació, representa cultura. Aprendre no pot ser dolent. Mai. Si la cultura és un perjudici, que parin el tren, que jo baixo.

dilluns, 9 de novembre de 2009

El mur de Berlín - In memoriam

Bansky. Mur de Palestina.

Primer va ser una esquerda sobre l’ànima humana. Després un forat damunt la seva consciència. Per tapar el greuge hi van construir un mur amb totxanes negres d’estupidesa i ressentiment. Una frontera entre germans, un purgatori on cremar els pecats que separen el cel i l’infern.

Recordo el dia. Recordo les imatges d’aquella gent que descarregava justícia a cop de mall. Recordo el plor de molts d’ells.
És el meu primer record adult. La meva infantesa es va trencar amb el mur, obrint-me una nova consciència, un nou món amb unes fronteres més amples que, d’ençà d’aleshores, sempre he procurat eixamplar.

Avui hi ha una porta on mai hauria hagut d’haver-hi una altra cosa. Però encara queden molts murs construïts per tapar mesquinesa.

dimarts, 3 de novembre de 2009

La forma de les coses




Rarament es troba al teatre una obra tan sòlida, àcida i punyent com La forma de les coses. No és d'estranyar que la temporada passada fos un dels èxits més destacats de l'escena barcelonina, i el seu retorn als escenaris no fa més que confirmar-ho.

L'obra ens explica la transformació de l'Adam, un noi tímid i indecís, que sota la tutela de la seva exigent xicota capgirarà tot el seu món, començant per ell mateix. Sobre la taula queden les reflexions més obscures al voltant de la naturalesa de l'ànima humana, endinsant-nos en la mal·leabilitat de la personalitat i incidint en una crua transgressió dels límits de la decència i la moral amb el pretext de l'art i la superació personal.

Julio Manrique dirigeix aquesta brillant adaptació de l'obra de Neil LaBute, que podeu gaudir al Club Capitol fins al 6 de desembre.

Fitxa de l'obra.

dilluns, 2 de novembre de 2009

XXIX Cursa de l'Amistat 2009



Diumenge. Dos minuts per les sis del matí. Sona el despertador. Em llevo amb més pena que glòria, intentant recordar que ho faig per gust. Procuro no fer soroll per no despertar l'Ariana. Estic sonat, penso. Una preciositat al llit i a mi se m'acut sortir a trencar-me les cames creuant Barcelona de Montjuïc fins el Tibidabo. M'enganxo al somriure, i m'obligo a encendre el pilot automàtic. Esmorzo d'esma i em vesteixo sense ser-ne gaire conscient, que la neurona encara dorm. Ahir m'ho vaig deixar tot a punt, així que no cal pensar gaire. Tres quarts de set, i començo a despertar-me al metro, mentre al meu voltant la legió romana, els vampirs i les bruixes se'n tornen a casa després d'una nit de festa. Abandono lentament la letargia, i els la vaig traspassant.

Un quart de vuit. El Víctor s'espera ja al carrer, i l'Alberto i l'Oriol arriben de seguida. Només ens falta el 'taxi', que no triga a recollir-nos. Ens en riem de la nostra ombra, de les nostres nits i els nostres dies, que a aquestes hores cal prendre-s'ho tot amb humor. Arribem al castell de Montjuïc amb temps per fer quatre estiraments i poc més.

550 persones llestes per sortir a rodar els poc més de setze quilòmetres que ens separen del Tibidabo. Molta son però molt bon ambient, que per alguna cosa aquesta és la Cursa de l'Amistat. Diuen que és una cursa diferent, per gaudir-la, sense cronometratges, sense cap cost. Així que els que estem aquí ho fem per gust, per ganes, perquè ens agrada córrer i prou.

Les vuit en punt, comencem. He promès fer bondat, que tot just estic començant la temporada, així que m'enganxo al Víctor i l'Alberto que van baixant suau, protegint les cames. Miro d'adaptar-me i no tirar gaire d'ells. L'Oriol té pressa i aviat l'anem perdent de vista. Seguim així fins al llarg i fals pla que ens porta a travessar Barcelona per la meitat.

Mitja cursa, els quilòmetres passen i la inclinació augmenta lleument, però en progressió. El ritme dels meus companys baixa lleument, i a mi les cames em demanen més, així que ens acomiadem i començo a tirar. D'aquí fins al final vaig avançant decidit. La pujada se'm fa fàcil, que vaig fresc, i a més no paro de passar gent. Sé que és normal, que no estic al grup de ritme que em pertoca i per tant no té cap mèrit, però ajuda. Estic rodant gairebé al mateix ritme que rodàvem en pla. Falten prop de tres quilòmetres quan agafo l'Oriol. Em demana que li faci de llebre, però no pot aguantar el ritme, i jo no vull frenar. Així que segueixo amunt i amunt amb unes increïbles vistes sobre la ciutat. Acabo esprintant els metres finals, que la baixada ajuda, i per bé que amb un mal temps (1h32'), amb molt bones sensacions.

Bé, venia a gaudir-ne, a córrer sense pressió pel resultat i a retrobar-me amb les sensacions de la competició. Objectiu complert. I amb la feina feta ja ha podem celebrar. Coi, quin tip de moniatos, castanyes i panellets!

divendres, 30 d’octubre de 2009

Una de por


Em comentava avui la Núria que tenen intenció de fer una mena de marató de pel·lícules de terror. Ja saps. Quedar amb uns amics, llogar un parell o tres de pelis i posar-se fins el cul de crispetes mentre a la pantalla algú va esquarterant quitxalla a tort i a dret. Se m'acut pensar que, fet i fet, el lloguer de pel·lícules és prescindible. No es tracta d'estalviar-se uns calerons, ni d'ensorrar-li el negoci al pobre home del videoclub, però la realitat s'imposa.

El Marc diu que està indignat. El Ferran comenta que està trist. Jo estic esparverat. S'amunteguen les sorpreses d'infart. Les sangoneres surten dels armaris, de sota les catifes, i de la vella tomba al jardí. Estem envoltats. Són arreu, i les nostres possibilitats de supervivència són cada cop més escasses. No s'aturen davant res.

Sense sang ni fetge, sense vísceres ni adolescents histèriques et trobes davant una realitat encara més colpidora. Ja fa dies, massa dies, que ens estan explicant el guió d'una de por fosca i tenebrosa, d'aquelles que et colpeixen i t'arriben. Una d'aquelles pel·lícules mítiques que sense mostrar un sol crit ni una sola ferida, només per l'ambientació i el que suggereixen et porten fins a un estat anímic que s'acosta al col·lapse nerviós. Només cal encendre una estona el 3/24.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

El fum que retrona - Les fotos

La darrera entrega de les nostres fotos està llesta. En aquests viatge que ens ha dut des de Namíbia fins a Zàmbia, passant per Botswana, hem tingut temps de fer-ne moltes més, per descomptat, però crec que amb això ja us en podeu fer una bona idea. Anem amb l'últim recull?


Els reis de la bassa.


Aquests no som nosaltres, però ...


Ídem


Els elefants són els amos del waterfront.

Entreteniment musical després del safari pel riu.


Una hiena motejada, una de les bèsties més malparides que et puguis creuar.


Un grupet d'hipos, a la seva.


Les mosques també emprenyen als impales.


Paisatge per capes.


Cobrint-se de pols després del bany, per protegir-se del sol, dels mosquits ...


Sí mama, faré bondat, sí. I no sortiré del cotxe enmig la sabana per fer el gamarús donant bots, no.


Aquí el ganso el fem tots.


Cartell alliçonador a Victoria Falls.
'La vida és curta, els penya-segats alts, així que, si us plau, queda't rere la tanca'


En època seca les cataractes no porten massa aigua ...


... però tot i així es veia el fum de la piscina estant.


La recepció del Royal Livingstone Hotel.


Victoria Falls. Zimbawe a l'esquerra i Zàmbia a la dreta.


L'Arc de Sant Martí i jo.


Amb les botes molles!


Un mico barbut alimentant-se.


Les hores mortes a la terrassa. El nostre transport cap a l'aeroport s'acostava ...

I això és tot. Després ja només quedava la pallissa del vol de tornada.

Podeu trobar el text original aquí.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Okavango - Les fotos

Doncs ja hem arribat al tercer lliurament, que anem fent via. Vinga, directes a les imatges:

Un mokoro llest per sortir a navegar.


La nostra poler.


Els guiris.


Què dura que és la vida del turista!


El sostre de l'Okavango.



Navegando por los mares de la vida ...


Típic paisatge Okavàngic.


Mmm, em sembla que aquest tronc es belluga ...


Qui ha dit dinar?


Geometria?


Pentinat pel vent.


Sort que no tinc coroneta!


Quin fred!


Whisky!!


Peaso a-foto!


La sorra molla obrint-nos pas.



El riverfront de Chobe



Enmig la vida salvatge.


Una mica de relax!

Enllestit. Ja només queda el darrer tram del viatge, i us deixaré tranquils!

Podeu trobar el text original aquí.