dissabte, 24 de gener de 2009

Viatgers, si us plau

Un dels grans avenços de la nostra suposada civilització és el concepte global de turisme. Utilitzar les vacances com a excusa per perpetuar el consum i globalitzar el nostre món és ja una altra necessitat vital que la indústria s’ha encarregat de difondre amb gran èxit. Les generacions anteriors a nosaltres no van tenir la possibilitat, la oportunitat o la dèria de recórrer el món de punta a punta. Ni tan sols s’ho havien plantejat. Aquells que s’hi acostaven més, omplien els seus estius en dies de platja o lleure discret i alguns, els menys, fins i tot travessaven fronteres contigües per a sentir llengües estrangeres. Però el concepte de turisme global quedava molt i molt lluny.

Els meus pares, com tants d’altres de la seva generació, van anar de viatge de noces de Barcelona a Mallorca, un viatge que avui per avui no comporta més de trenta minuts de vol. I tan contents. Avui, un viatge així només es pot fer en cap de setmana, com aquell qui res, com una excusa més per a trencar la trista mentida que el treball ens fa lliures. Eren altres temps, sí, però també hi havia altres necessitats, altres prioritats. El turisme, com a indústria intercontinental, ni tan sols existia. Eren quatre els qui travessaven oceans per a desplaçar-se, i rarament ho feien per oci o en franges temporals limitades. D’aquells viatgers clàssics, que sortien a la deriva amb un gran desconeixement del que es trobarien al davant hem passat en molt pocs anys al turista vocacional que viatja sabent exactament on va, què veurà, quina serà la seva ruta, on dormirà, i més important encara, quan tornarà.

La meva dona i jo, per algun motiu mig desconegut, tenim fama de viatgers. Deu ser cosa de l’esperit. D’entrada, i per més que ens pesi, seguim una vida normal i no tenim l’ocasió de viatjar tant com ens agradaria. Després tenim el no menys important fet que sortim de casa amb bitllet de tornada, de manera que en realitat estem molt més a prop del turista que del viatger. Malgrat tot, ens agrada incloure’ns en aquesta segona nomenclatura, potser per l’esperit romàntic de l’aventura. Sempre que ens és possible agafem la motxilla i un parell de bitllets i ja estem llestos; hora de creuar el món. Ens enorgullim d’haver completat el nostre 'quest' continental en pocs anys, i així podem dir que hem trepitjat els cinc continents (o els sis, segons com els contis). Sí, ja sé que es pot al·legar que encara ens falta l’Antàrtic, però vaja, ens el dispensem per ara.

La família i els amics es sorprenen de la nostra planificació. Ells deuen creure que es tracta de manca de planificació. Crec que no l’han acabat d’entendre del tot, així que si algú té la voluntat necessària per empassar-se aquestes línies potser li aclarirem una mica més on està el truc.
Bitllet d’avió, motxilla i potser la reserva d’una nit si arribem molt tard el primer dia. Res més. El viatge es construeix a mesura que el desenvolupem. Evidentment portem una preparació prèvia, amb una idea de la ruta que volem fer i el temps que ens pot portar fer-la, però la experiència ens ha demostrat que, si ve la feina prèvia és important, la capacitat d’improvisació sobre el terreny és la base que diferenciarà una bon viatge d’un gran viatge. I el que, al nostre entendre, diferencia un viatger del turista. El turista no improvisa, que per això porta el calendari ben definit. El seu viatge té un cost més elevat econòmicament (diria que molt més elevat) que es justifica en la manca de sorpreses. No li cal improvisar res, i si ho ha d’acabar fent, de ben segur que la seva agència es trobarà una reclamació al tornar.

Per al viatger, però, la improvisació, ni que sigui menuda, és l’autèntic valor del viatge. Crec que al turista genèric li interessa ben poc la cultura real dels pobles que visita. Li agrada que li facin un esbós idíl·lic, una pinzellades per aquí i unes pinzellades per allà, però se sent còmode dins la seva estructura vital i, per tant, necessita mantenir un mínim contacte continu amb la seva realitat quotidiana per a sentir-se plenament satisfet. Que no s’entengui com una crítica, la comoditat de les nostres vides és massa llaminera. El que ens passa als que tenim esperit de viatger és que no podem entendre aquest concepte. Viatgem per obrir mires, per revolucionar les nostres idees, per aprendre a canviar la perspectiva de les coses, i això no es pot fer des de la barrera. No et pots involucrar a mitges, no funciona. O t’hi llences amb totes les conseqüències o no té cap sentit fer-ho. Així que decidim prescindir del nostres conceptes vitals, o més ben dits, reduir-los a la mínima expressió.

Fes-te un parell de preguntes. Podries prescindir de l’aigua i la llum durant tres dies a canvi de certs paisatges inabastables? Canviaries la ruta del teu viatge després de conèixer un nadiu que t’ofereixi la possibilitat de conèixer un assentament indígena perdut enmig la selva tot i que amb prou feines siguis capaç de fer-te comprendre? No hi ha una resposta correcta. Cadascú pren la seva elecció. Nosaltres ja hem pres la nostra.


Hubo en todas la épocas dos clases bien distintas de seres humanos; los que escuchan al viento y abren alas, y quienes a la menor brisa se aferran con todas sus raíces al miserable terreno que les ha tocado en suerte.

José León Cano, ‘El vuelo de la serpiente’

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada