diumenge, 1 de febrer de 2009

Espurna



Sempre m’ha agradat la poesia, què voleu que us digui. Crec en les paraules com a portadores del missatge visual, estètic i emotiu que només la poesia és capaç d’amagar, que no transmetre. Els sentiments no es transmeten, no es mostren directament perquè és impossible. En comptes d’això, es filtren a través del nostre gest, dels nostres actes, potser també de les nostres paraules. Això és el que fa la poesia, o la prosa poètica. Amaga el món rere les paraules alhora que el mostra a la seva manera. Cal interpretar-la, perquè el món s’ha d’interpretar. S’ha de llegir per comprendre, però cal llegir amb la ment oberta a descobrir, no només el que hi ha, sinó també el que hi manca, el que s’hi amaga.

La poesia està pensada pel lector que no vol que li expliquin obertament res, que vol deixar-se seduir a poc a poc per la màgia de les paraules, pel so, pel to de veu ...
És un joc gairebé eròtic, que captiva i encisa amb subtilitat, a poc a poc, sense pressa ...

espurna f. Partícula inflamada que es desprèn d’un cos en combustió. // Esquitx, petita quantitat d’alguna cosa.

La meva carpeta d’apunts poètics s’anomena ‘Espurnes’ perquè recull aquelles idees incandescents, fugisseres, que m’assalten i se’n van. M’han dit que el nom no és molt masculí, que fa floreta. No ho sé, potser sí, però què voleu que us digui, a mi m’agrada. Així doncs, deixo aquest apunt perquè tinc intenció de començar a penjar alguna d’aquestes espurnes. Jutgeu-me com vulgueu. El món és lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada