dimarts, 31 de març de 2009

Ni hi són ni se’ls espera

La crisi hi és, sens dubte. I també se l’espera, convençuts com estem tots plegats que la cosa va per llarg, per més que els polítics segueixin insistint que el pitjor ja ha passat. Els hi hem sentit a dir tantes vegades que ja els passa com al pastor amb el llop. Ningú no se’ls creu. I no és d’estranyar, la veritat. Ells ja poden dir missa, ja. Tenen la feina garantida (o més ben dit, el sou), de manera que no han de patir.

Mentrestant la realitat s’afanya a deixar-los en evidència. Ara resulta que allò que no havia de passar mai als bancs espanyols, tan solvents i ben gestionats, ha passat amb la CCM. I clar, l’Estat s’afanya a tapar el forat amb uns calers que ens escatima amb l’Estatut. Mira, resulta que sí que hi eren, els calers. Però clar, abans són un grapat de senyors encorbatats que no saben gestionar els seus ‘tristos’ recursos que no pas set milions de ciutadans reclamant quelcom que es va fixar per llei. Les prioritats estan clares.

I sinó que ho preguntin al país basc. Dos partits antagònics, que discrepen absolutament en tot generant un irresponsable clima de crispació en plena crisi, es posen d’acord per governar sota mínims. Tot sigui per apartar els nacionalistes del poder. Com si el seu espanyolisme no fos nacionalisme.

No se’n salva ningú. Ni aquí ni allà. Allà tenim uns que ens cansen amb les seves promeses i somriures que acaben en no res, i uns altres que ens avorreixen amb la seva idea immaculada de la grande y libre mentre amaguen l’espionatge i les males arts sota l’americana. I per aquí les coses no van molt millor. La mala llet que els sobra als mossos és la que ens falta per defensar el finançament. Les peles no arriben i seguim mirant les musaranyes. L’oposició mentrestant, segueix jugant al descrèdit sense aportar res, amb l’esperança de passar desapercebuts en els temps que corren. Tots palplantats esperant l’autobús.

Per mantenir-nos distrets ja tenim la llei de l’avortament i la de consultes. Amb el personal ocupat, ja poden els nostres polítics anar cap a Londres a gaudir dels hotels de luxe en una cimera que acabarà com totes, amb la factura en inflació i els resultats en deflació.
Aquí, a peu de carrer, ni hi són ni se’ls espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada