diumenge, 29 de març de 2009

Paraules lleugeres surant en el vent


De vegades tinc la sensació que em prenc les coses massa seriosament. Em passa amb la literatura. Gaudeixo llegint gairebé qualsevol cosa, però la majoria les trobo trivials, lleugeres. De vegades, però, tinc la sensació que la vida és una mica això, prendre’s les coses amb certa lleugeresa i anar fent. No es pot pretendre estar tota la vida construint temples expiatoris com mai s’han vist abans.

Però en quan començo a redactar la cosa canvia. No em refereixo a redactar línies físicament. L’acte d’escriure comença molt abans, al cap, a l’instint. Et comença a rondar una idea, imprecisa primer, que comença a matisar-se i a adquirir color a mida que hi dones voltes d’una manera més concreta. Després hi ha d’haver una certa maduració, deixar-la fermentar una mica, i a partir d’aquí ja pots començar a aplicar-hi la màgia de les paraules. En realitat és ben fàcil, només cal una mica d’atenció pels detalls. Les paraules, igual que la vida, amaguen les més grans veritats en els detalls, en els matisos.

Em ronda sempre l’afany d’escriure l’obra definitiva, un text transcendent i profund, ple de riquesa i matisos, l’obra de tota una vida. Però després un s’hi ha d’enfrontar a pams, de mica en mica, i aquesta grandesa messiànica queda un tant diluïda. En la mesura que les paraules comencen a donar forma a les idees sempre tinc una sensació de pèrdua. Ja no són meves, ja no són vagues idees, sinó que comencen a formar uns fonaments. A mesura que creix em començo a qüestionar l’obra en global, el sentit final de tot plegat, i sempre em sembla poca cosa. És com si pretengués fer una aportació massa important.

No ho sé, potser li dono massa importància. Potser em cal prendre’m la literatura amb una certa lleugeresa i començar a redactar sense més. Sempre m’han dit que se’m donen bé les paraules. Potser per això mateix sempre les he considerat massa grans, massa valuoses per sí mateixes com per embrutar-les sota la meva ploma imperfecta. Tot plegat és una ximpleria, ho sé, però aquest és un món de ximples que s’esvaeix a passes forçades. Potser es tracta només d’això, d’acceptar les misèries i escriure. No és l’ànima qui es farà gran, són les paraules, amagant en elles mateixes un sentit global més profund. Qui sap, potser hauré de començar amb una cosa lleugera per tal d’aprofundir de debò. Paraules lleugeres surant en el vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada