diumenge, 5 d’abril de 2009

Cursa Bombers 2009


Li estic agafant el gustet a això de les curses, i sent així, no podia faltar a la cita d’avui: La cursa dels bombers. Disset mil set-cents noranta-nou inscrits, a part de mi mateix, són molta gent, i això suposa una sortida moooolt complicada. Però per fortuna el Marco és un tio gran, si més no, metafòricament, i ens ha aconseguit pulseretes grogues tipus hotel de luxe de tot inclòs per a situar-nos en una bona plaça d’arrencada: Sub 40’. Massa bona i tot.

D’entrada partia amb la idea de baixar dels 43’20’’, però d’inici m’he trobat tant bé que m’ha sortit un impuls de fatxenderia desconegut. He avançat el paio del globus dels 40’ i m’he posat a tirar com si m’empaitessin quinze mil paios. O potser sí que m’empaitaven. La qüestió és que aviat se m’ha fet evident que córrer aparellat amb la gent que optava als 38’ no era una bona idea. He començat a sentir-me pesat, pesat i més pesat, com en una sessió d’hipnosi. I així he passat el bloc central de la cursa, sobrevivint a un ritme de 4’25’’ sense decidir-me a acabar de punxar del tot. No m’he tornat a sentir còmode fins al final. Però tot i així he pogut acabar recuperant ritme gràcies, en part, a la baixadeta del final, i enllestint la feina en un 42’03’’ que fa patxoca tot i els maleïts tres segons de propina.

La conclusió més evident és que he d’aprendre a competir. Ni entrenament ni hòsties. Una vegada sobre l’asfalt he de gestionar millor l’adrenalina. Al maresme vaig pecar de prudent i avui d’agosarat. Bé, la meva excusa és que era tot just la tercera cursa oficial ...

Abans de sortir hi havia tanta gent que no he aconseguit trobar-me amb el Víctor i la seva colla, i al Marco i companyia els he localitzat a última hora just abans d’entrar al calaix. Ha estat arrencar i perdre’ls de vista. Al final, per més que he voltat per allà només m’he trobat el Txabi, que acaba de perdre la categoria de ser el meu lector desconegut.

P.S.: A veure si us puc penjar unes fotiquis de les de la meva pequita. Però potser ens hem d’esperar, que a cal ferrer les culleres són de fusta!

2 comentaris:

  1. Crec q pots estar ben content...
    M'agrada el teu blog, crec q tornaré... :)

    ResponElimina