dilluns, 20 d’abril de 2009

Els límits de l’art

Assegut rere una cervesa amb una colla d’amics les converses semblen més fluides que en una cimera del G20, però, és clar, comences parlant de naps i acabes parlant de cols.

En aquestes estàvem el cap de setmana, xerrant sobre els efectes de la publicitat sobre la literatura, el cinema i l’art en general, quan algú va esmentar els Watchmen. No he vist la pel·lícula, i em mostro reticent. Sóc dels que creu que els paios embotits en làtex i colors encaixen malament a la pantalla, i aquells del meu cercle que l’han vist han acabat titllant-la amb forta negativitat, així que potser que m’estalviï els calers. La novel·la gràfica era una altra cosa. Digues-li còmic, si vols, però la qualitat era innegable. Va ser la primera obra del seu gènere en guanyar un Hugo, un dels premis més prestigiosos de ficció i fantasia, i després la revista Time la va situar entre les 100 millors novel·les dels darrers anys. I aquí entra la controvèrsia. Pot un còmic ser qualificat de novel·la? Quina diferència hi ha entre còmic i novel·la gràfica? O entre novel·la gràfica i novel·la i prou? La qüestió és més complexa del que sembla. On estan els límits de l’art?

L’art encaixa malament en l’etiquetatge. Un recurs tan habitual com la fusió acaba convertint-se en un mal de cap i els botiguers no saben on han de col·locar una determinada obra perquè les agrupen per gèneres. Quin criteri utilitzar? On la buscaran els clients? On es vendrà millor? El problema no existeix en alguns casos, i en d’altres es multiplica per mil. En qualsevol cas, tenim l’absurditat d’intentar-ho catalogar tot dins uns límits quan l’artista és, per definició, un trencador de límits. I és clar, en un món tan racionalitzat com el nostre cal que tot estigui ben catalogat, etiquetat i envasat al buit.

Algú ha oblidat que a les lletres ara se les anomena humanitats. Ciències relatives a l’home on la imperfecció és la clau de la bellesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada