dilluns, 20 d’abril de 2009

Greuge històric resolt

15 d’Abril de 2009. Trenta-quatre anys, vuit mesos i catorze dies han hagut de transcórrer en la meva vida per tal de solucionar un greuge històric que s’ha traspassat durant anys de generació en generació. Fins avui. La meva partida de naixement i el meu llibre de família s’han convertit en un cromo, rectificats per tot arreu, amb notes al marge, i algun que altre borrall. Però sembla que per fi, les coses tornen a estar tal com haurien d’estar.

Sóc conscient que molta gent no entén la meva postura. En definitiva, ningú no sol qüestionar-se la grafia del seu nom. La majoria es donen per satisfet amb l’adequació al català del nom de pila, i molts ni això. En quan al cognom, es sol entendre que les transformacions que hagi pogut patir són part de la seva història, i per tant, no es planteja cap altra cosa que no sigui acatar i tirar endavant. No hi tinc res a dir, és clar, és una decisió tan respectable com qualsevol altra. Però crec tenir arguments suficients com per encarar unes transformacions que, almenys en el meu cas, no tenen res d’evolució històrica.

Em sembla molt difícil imaginar un cognom que canviï per evolució natural. Crec que en la majoria dels casos els canvis venen provocats per un enregistrador maldestre, poc curós o simplement desconeixedor de la grafia correcta. Aquests canvis acaben per consolidar-se a còpia d’anys i generacions, i ningú no els qüestiona. Atesa la dificultat que suposa la recerca dels orígens del propi llinatge el més normal és que aquest canvis esdevinguin definitius.

Però una cosa és la desconeixença i l’altra la mala fe. Hi va haver una època en que no teníem el dret de dir-nos tal com volíem. La jerarquia dominant imposava noms i grafies, i no cal remuntar-se a l’edat mitjana per a trobar-nos amb això. Per decret, les enyes van passar a ser eñes.

Puc acceptar els canvis que es produeixen per negligència o atzar. L’ésser humà és imperfecte. Però em nego a acceptar la imposició, i per això he enredat tota la família per a resoldre un conflicte gràfic amb el nostre cognom.

Ara, per fi, puc dir que em dic Sunyer, com el fill de Guifré el Pilós que fou Comte de Barcelona, Girona i Osona. I no és per gallejar amb el llinatge, no. És per resoldre un greuge històric impositiu que es remunta al 1714. És per justícia.

1 comentari:

  1. Doncs llavors, enhorabona i benvingut al "nou mon", Sr. Sunyer.

    ResponElimina