dijous, 14 de maig de 2009

Empenyent els dies

Parlo de feina amb amics, companys, familiars i coneguts, i tothom aporta un discurs similar. La cosa està fotuda. Ningú no ven gaire, ningú no compra massa, i la cartera es manté a la butxaca tan com és possible, en suspens, a l’espera de temps millors.

No obstant, les lletres de la hipoteca, els impostos, el rebut de la llum, l’aigua, el gas i el telèfon segueixen arribant. Els sous estan congelats i en sé d’alguns que han deixat de cobrar plusos, hores i algun que altre emolument fosc. D’altres s’estan carregant de feina sense veure un ral de més i absorbeixen calladament l’impacte esperant que el mes que bé la reducció de plantilla esquitxi els de l’oficina del costat. I tots aquests són els que tenen sort.

La crisi de l’H1N1 s’ha anat evaporant de mica en mica, retrocedint pàgines i volum d’informació a mesura que l’interès mediàtic ha començat a defallir. No és que l’alerta s’acabi, no, és que haurem d’esperar a la següent fi del món perquè aquesta ja no ens interessa.

L’efecte Obama comença a mostrar alguns símptomes d’estancament, les promeses del de les celles ja fa temps que estan en via morta, el finançament s’ha cansat d’esperar l’AVE i deu venir a peu mentre el vell continent comença a pensar en unes eleccions que es presenten terriblement desganades.

Mentrestant seguim esperant un miracle perquè, davant la impotència, la solució de l’estruç se’ns presenta com a única alternativa per a seguir empenyent els dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada