dijous, 28 de maig de 2009

La superació del somni

No sé si és la crisi, la primavera o que ens hem tornat tot bojos, però en la vida havia vist tanta eufòria desfermada, tanta passió i alegria col·lectiva. Als carrers, el color blaugrana ho està tenyint tot per celebrar aquest idil·li amb la història que hem viscut en pocs dies.

Miro de donar una passa enrere i veure-ho tot plegat amb una mica de perspectiva. És difícil, perquè a hores d’ara encara em pesen les parpelles després d’una llarga nit que ja no tinc edat per capejar amb dignitat. Potser també hi col·labora la desacostumada dilució de cava que em corre per les venes, qui sap.

M’arriben veus de molts culers penedits d’haver dubtat del mestre. Donen la cara per anunciar que estan encantats de la vida d’haver-se equivocat, i mostren amb orgull la seva conversió al Guardiolisme. No és el meu cas, però com si ho fos. A mi el Pep em va convèncer el dia que, amb el seu nom a les travesses, va presentar un informe exposant què faria i com ho faria en cas de ser l’escollit i va posar per davant una sèrie de condicions. Em va rematar quan a la presentació va assegurar que no prometia títols, sinó esforç, que podia perdonar la manca d’encert, però no la manca de lluita.

Però ni així, ni amb el meu habitual optimisme forassenyat em podia imaginar aquest ‘vés quina passada, tres d’una tacada, una temporada per emmarcar’ que se sent arreu amb tanta justícia. Jo, n’hagués tingut prou amb recuperar el bon futbol i lluitar per la Lliga el primer any!!

I ja ens veus, tornant de Roma amb el tercer títol guanyat amb autoritat, amb el prestigi del club pels núvols, amb els rivals morint-se d’enveja, amb el món sencer bocabadat. Com és que la rua dels campions no passa per la Via Augusta ni travessa l’Arc del Triomf?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada