dimecres, 22 de juliol de 2009

Les rencontres d'Arles 2009 - Duane Michals


Els focus s’encenen en la nit d’Arles, per il·luminar un home de setanta-set anys que camina a poc a poc. Sorprès pel focus o conscient de les mirades del públic, l’home comença a avançar a saltirons incloent giragonses al seu pas com si d’un ballarí es tractés. Arriba al centre de l’escenari i el presentador li ofereix el micro. Es mira l’aparell un segon, l’agafa i girant-se cap al públic el sacseja com si anés beneint les grades. Un petit espectacle, un instant d’humor. La gent que s’aplega al teatre antic arrenca en aplaudiments. És en Duane Michals, i la seva obra fotogràfica és més o menys així, sorprenent, fresca, irònica, irreverent.

L’endemà tenim més mostres del seu singularisme. Fem una visita guiada a la seva exposició, i és ell mateix qui ens guia. No es reconeix fotògraf, i diu que ell només explica històries a través de la fotografia. No li interessa el que passa al carrer perquè vivim uns temps estúpids. No carrega la càmera a veure que pesca perquè el que li interessa és l’ànima humana. Es queixa que avui moltes càmeres tenen més talent que els fotògrafs que hi ha al darrera i fuig dels grans formats que amaguen recursos petits. I mentrestant, renega d’aquells qui volen imposar res als altres i advoca per que mirem dins nosaltres mateixos, sense influències externes.

És un showman, i la seva xerrameca està amanida amb tota mena de gags, jocs de paraules i acudits que no amaguen la profunditat de les seves reflexions. La munió de fotògrafs que m’acompanyen estan encantats d’haver-lo tingut al davant. Només puc dir que un servidor, menys versat en la matèria, ha sortit molt gratament sorprès. Encara queden artistes autèntics, si més no, per ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada