dilluns, 21 de setembre de 2009

Or blau, terra roja

Doncs segueixen les nostres peripècies per l'Àfrica austral. Aquest cop escrivim des de Botswana, que Namíbia ja ha quedat enrere.

Farts de pols i sorra hem decidit seguir el camí de l'aigua, talment com els antílops, els elefants, les girafes i els lleons que acompanyen el nostre pas. Bé, no sé si l'acompanyen, però ens estem fent un fart de veure vida salvatge. Ha estat arribar allà on hi ha aigua i hem tingut un esclat de vida.

A Epupa Falls hem visitat els himbes, de pell roja colrada amb una barreja d'argila i greix animal. Després hem seguit camí cap al parc nacional d'Etosha, el gran indret blanc. Allà, les sals minerals d'un immens llac desaparegut creen una gran planura. T'envolta el no res, tot en blanc, i al seu voltant esclata la vida seguint els dolls que la natura ha decidit regalar. Els antílops s'hi troben a mans plenes, de manera que al final els acabes ignorant com si d'un gos o un gat es tractes. Amb ells però, arriben la resta. Rinoceronts i girafes, nyuns i elefants i finalment, tots els depredadors. Hienes i xacals, però també guepards, lleopards (l'únic que se'ns resisteix) i lleons. Et vas sentint petit, petit ...

Sortint d'Etosha hem avançat ja decidits cap al Nord, cap al corredor del Caprivi per accedir a Botswana des d'aquest enclavament privilegiat. Aquí les comunicacions són una mica més difícils encara, que no hi ha cobertura, i amb prou feines existeixen els nuclis urbans. Fas molts quilòmetres entre un indret i l'altre, però l'espectacle natural és inesgotable.

Hem visitat les muntanyes sagrades de Tsodilo, amb les pintures rupestres dels avantpassats dels bosquimans i hem seguit ruta cap a l'aventura extrema en seguir la pista de l'illa de Kubu. Aquesta "illa" d'arbres plantats de cap per avall, sorgits de la més pura llegenda ens ha sorprès molt agradablement. Arribar-hi és tota una odissea, però un cop allà et trobes enmig d'arbres mil·lenaris, sorgits dels somnis dels Déus. Un indret màgic.

I d'allà cap a Maun, la ciutat que ens alberga avui, on acabem de fer un evocador vol escènic sobre el delta de l'Okavango. Okavango, només la seva sonoritat ja em fa salivera ...

I fins aquí puc explicar, perquè la resta encara és futur, i per més màgia que ens envolti encara no tinc el do de llegir-lo! Ens llegim!

P.S.: Ídem que en el missatge anterior, ni accents* ni fotos possibles. Sorry, haureu d'esperar.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les fotos aquí

5 comentaris:

  1. Wow, vaja peazo crònica!! Aconsegueixes que un es senti com si fos allà, amb vosaltres, descobrint paratges recondits!! Genial article.

    Les fotos seran molt benvingudes; imaginar-se tot allò està molt bé, però veure-ho (ni que sigui en foto) deu ser fantàstic.

    Bona continuació!

    ResponElimina
  2. realment sembla que llegeixis un llibre de cròniques, per cert que tal el menjar?
    Molt bon viatge!!
    Eli

    ResponElimina
  3. Realment sembla que estiguem tots amb vosaltres amb aquestes croniques.Seguiu difrutant, petons a tots dos.
    Núria.

    ResponElimina
  4. Segueixo el vostre viatge pas a pas , és fantàstic , però jo tindria molta pooooor.
    Petonets.La tieta peruca.

    ResponElimina
  5. Segueixo repassant els vostres missatges i comentant-los. Tard, però el que s'ha de fer s'ha de fer.

    FERRAN: Gràcies de nou. Miraré de no inflar-me gaire amb tant afalac! Les fotos estan en marxa.

    ELI: Ai el menjar ...

    NÚRIA: Ups, el cotxe és gran, però em sembla que no hi cabria tanta gent!

    TIETA PERUCA:
    La por està bé, que no s'ha de confondre valentia amb temeritat!

    ResponElimina