dijous, 1 d’octubre de 2009

El fum que retrona

Doncs ja hem assolit el darrer destí del nostre periple per l'Àfrica Austral. Estem a Zàmbia, a tot just uns centenars de metres de Mosi-oa-tunya, el fum que retrona, tal com els nadius anomenen les anglòfonament rebatejades cataractes Victòria.

Vam passar tres dies a Kasane allotjats en un bungalou a primera línia sobre el riu Chobe, fent incursions cap al Parc Nacional a primera i última hora per mirar d'omplir el nostre horitzó de fauna salvatge. Un creuer pel 'riverfront', una incursió a les sis del matí ... i al migdia a relaxar-se a la piscina o sota l'ombra, com els lleons.

Botswana la vam abandonar pel nord-est, cap a Zàmbia, tot creuant en ferri tot just uns metres, però amb un considerable maldecap administratiu. A immigració de Botswana ens van avisar. No us calen agents, no us deixeu enredar. Ens ho repetien un cop i un altre fins que gairebé semblava excessiu. No ho era. Vam trigar tres hores a completar tots els enutjosos tràmits per travessar aquesta frontera. Creuar el riu, físicament, no són més de cinc minuts. Però la paperassa és esgotadora, i la pressió dels agents que s'ofereixen a ajudar-te ataca els nervis. Són inesgotables, i arriba un punt que se t'acaben les negatives amables.

Però per fi arribem a terres Zambianes amb tot en regla, i només ens queden seixanta quilòmetres dels quasi sis mil cinc-cents que hem fet en total. Amb molta terra a l'esquena vam arribar per fi al Royal Livingstone Hotel, el nostre premi final. Tres dies sense preocupacions de cap mena a la riba del riu Zambezi, allà on les seves aigües es precipiten gorja avall durant més d'un quilòmetre set-cents metres. L'aigua cau de més de cent metres d'alçada creant una cortina de fum que es divisa perfectament de la piscina estant. Diuen que aquest 'fum' s'albira de més de set quilòmetres.

Avui hem caminat prop de la gorja, i l'espectacle és sublim. Però la sobtada crescuda ens ha obligat a tornar de pressa amb l'aigua fins els genolls. Després, ens hem acostat fins al mercat d'artesania, dos-cents metres de tendals plens a vessar de mercaderia. Dos-cents metres duríssims de completar. Tan bon punt t'hi acostes comença l'assalt, i es fa difícil sortir amb les mans buides. Amb paciència il·limitada l'experiència és divertida i tot. T'interesses per alguna cosa, i et fan seure. És la nostra tradició, et diuen, xerrem una estona. Amb certa exaltació de l'amistat comencen les negociacions. Preu exorbitant d'entrada, i anar fent. No som uns bons negociadors, no hi estem massa acostumats, però a base de viatjar al final comences a agafar-li la conya. Això sí, si tens pressa estàs llest.

I res, aquesta nit fem l'últim sopar del viatge. Potser una copa al bar de pel·lícula que hi ha al costat i poc més. Demà a empaquetar i cap a casa. Ja toca.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les fotos aquí.

2 comentaris:

  1. Bueno, parejita...todo lo bueno se acaba pronto...o no? porque un mes da mucho de sí, eh? Buen viaje de vuelta, y espero que nos veamos pronto para ver esas fotos espectaculares que seguro que habeis hecho...Un petonet!! MARIBEL

    ResponElimina
  2. Salut!

    Sí, a veure si ens veiem, que pel que sembla no sóc l'únic amb coses que explicar!

    ResponElimina