dilluns, 2 de novembre de 2009

XXIX Cursa de l'Amistat 2009



Diumenge. Dos minuts per les sis del matí. Sona el despertador. Em llevo amb més pena que glòria, intentant recordar que ho faig per gust. Procuro no fer soroll per no despertar l'Ariana. Estic sonat, penso. Una preciositat al llit i a mi se m'acut sortir a trencar-me les cames creuant Barcelona de Montjuïc fins el Tibidabo. M'enganxo al somriure, i m'obligo a encendre el pilot automàtic. Esmorzo d'esma i em vesteixo sense ser-ne gaire conscient, que la neurona encara dorm. Ahir m'ho vaig deixar tot a punt, així que no cal pensar gaire. Tres quarts de set, i començo a despertar-me al metro, mentre al meu voltant la legió romana, els vampirs i les bruixes se'n tornen a casa després d'una nit de festa. Abandono lentament la letargia, i els la vaig traspassant.

Un quart de vuit. El Víctor s'espera ja al carrer, i l'Alberto i l'Oriol arriben de seguida. Només ens falta el 'taxi', que no triga a recollir-nos. Ens en riem de la nostra ombra, de les nostres nits i els nostres dies, que a aquestes hores cal prendre-s'ho tot amb humor. Arribem al castell de Montjuïc amb temps per fer quatre estiraments i poc més.

550 persones llestes per sortir a rodar els poc més de setze quilòmetres que ens separen del Tibidabo. Molta son però molt bon ambient, que per alguna cosa aquesta és la Cursa de l'Amistat. Diuen que és una cursa diferent, per gaudir-la, sense cronometratges, sense cap cost. Així que els que estem aquí ho fem per gust, per ganes, perquè ens agrada córrer i prou.

Les vuit en punt, comencem. He promès fer bondat, que tot just estic començant la temporada, així que m'enganxo al Víctor i l'Alberto que van baixant suau, protegint les cames. Miro d'adaptar-me i no tirar gaire d'ells. L'Oriol té pressa i aviat l'anem perdent de vista. Seguim així fins al llarg i fals pla que ens porta a travessar Barcelona per la meitat.

Mitja cursa, els quilòmetres passen i la inclinació augmenta lleument, però en progressió. El ritme dels meus companys baixa lleument, i a mi les cames em demanen més, així que ens acomiadem i començo a tirar. D'aquí fins al final vaig avançant decidit. La pujada se'm fa fàcil, que vaig fresc, i a més no paro de passar gent. Sé que és normal, que no estic al grup de ritme que em pertoca i per tant no té cap mèrit, però ajuda. Estic rodant gairebé al mateix ritme que rodàvem en pla. Falten prop de tres quilòmetres quan agafo l'Oriol. Em demana que li faci de llebre, però no pot aguantar el ritme, i jo no vull frenar. Així que segueixo amunt i amunt amb unes increïbles vistes sobre la ciutat. Acabo esprintant els metres finals, que la baixada ajuda, i per bé que amb un mal temps (1h32'), amb molt bones sensacions.

Bé, venia a gaudir-ne, a córrer sense pressió pel resultat i a retrobar-me amb les sensacions de la competició. Objectiu complert. I amb la feina feta ja ha podem celebrar. Coi, quin tip de moniatos, castanyes i panellets!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada