dissabte, 31 de gener de 2009

Plaga d’envasos


Vinc del super, que avui tocava compra grossa. El dia a dia l’anem capejant en petites compres a les botigues del barri, que ens agrada aquest format de comerç proper que sembla condemnat a perdre’s en pro de les grans superfícies a l’americana. Fruita, verdura, carn i peix, són compres de barri per definició, i ens agrada que així sigui. Malgrat això, un cop al mes mal comptat, toca una escapada al super per a recarregar el rebost. Ampolles i pots, capses i llaunes.
Visc en un quart sense ascensor, i amb l’afegitó de l’entresòl, això són cinc alçades. Fins el mes passat, un petit super del barri ens portava la compra a casa, i tot i que la gamma de productes no era gaire àmplia, almenys trobaves el que volies sense maldecaps i ho tenies ben aviat a la teva disposició sense haver de carregar el carro a l’esquena. Però han deixat de dur-nos la compra a casa.
Avui hem provat un altre super on també t’ho porten a casa. No diré el nom, però comença per merca i acaba per dona. L’experiència ha estat traumàtica.

De la distribució desconeguda hem passat als articles desconeguts, i ja no sabia si estava comprant a casa o en algun altre país llunyà. Però això són figues d’un altre paner. El que m’ha esparverat de debò ha estat l’ús massiu, indiscriminat i abusiu de l’envàs de plàstic. Arreu, envoltats per tot arreu d’embalatges inútils destinats a acabar a les escombraries sense el més mínim ús. Quatre plàtans, dins una safata de porex ben envasadets. Pernil envasat al buit, dins una safata de porex. Cuixes de pollastre en safata de porex. I així fins a l’extenuació. Res de mostradors al tall, tot en plàstic brillant.

Podeu pensar que sóc un exagerat per mostrar-me horroritzat, però veure un carro ple de safates de porex, inútils i irreciclables, em fa sortir urticària per tot el cos. Em sembla una manera estúpida de malmetre el nostre entorn. Això sí, ens venen que és molt còmode. No tinc gaire clar per a qui.
Fa temps que a casa provem d’evitar el consum de bosses de plàstic. És complicat, i de vegades et cal una proesa per fer-li entendre al botiguer que no vols la bossa. No sempre pots sortir de casa amb el carro, però les bosses de roba plegables per portar a la motxilla són una meravella.

Resulta que només entre Europa i els Estats Units consumim el 80% de la producció mundial de bosses de plàstic. En aquest país que anomenen Espanya s’estima un consum mitjà de prop de 250 bosses de plàstic anuals per persona. Incloent infants. Se’n reciclen menys d’un 10%, de manera que anualment es produeixen unes 97.000 tones de brossa en forma de bossa de plàstic. No m’he equivocat, no, 97.000 tones anuals. Només en bosses de plàstic. Ara vés i afegeix el coi de blísters, les safatetes de porex i tota la mandanga. I després vés i explica’m que estem al segle vint-i-un.
Per flipar.

L’ACR+ (Associació de Ciutats i Regions per al Reciclatge i la Gestió Sostenible dels Recursos) promou la campanya “100 kg menys de residus per habitant”.
http://www.arc-cat.net/ca/ccr/conveni_rm/campanya.html

dilluns, 26 de gener de 2009

Tercer nom oficial




Mai no he canviat de nom, no, però en un breu futur passaré a tenir el tercer nom oficial. Que com s’explica? Bé, sóc de la collita del 74, de manera que vaig néixer sota el règim del Cisquet. Ja m’imagino a mon pare posant cara de circumstàncies quan al jutjat li inscrivien el seu Joanet, com a Juan Suñé. Agafa’t fort. Aquest és el meu primer nom oficial.

Per fortuna, aquesta versió no va durar gaire. La salut del Cisco no va aguantar, i mentre començava a criar malves algunes coses van començar a canviar. Algunes coses. Entre elles, el meu nom, perquè tan bon punt va ser possible ja tenim de nou a mon pare reclamant al jutjat que el meu nom s’escrivís amb una o. Joan Suñé és, doncs, la segona versió del meu nom, i la més reconeguda fins al moment. He crescut amb ella, així que a còpia d’anys un acaba per prendre el costum de posar-li el barret a la n sense gairebé ni qüestionar-s’ho. Però, què hi farem, em van parir torracastanyes, per no dir torracollons, que no queda fi.
Sempre havia pensat que quan tingués patufets els inscriuria tal com cal, però plantejar-se un canvi era massa enutjós. Fes recompte: DNI, passaport, carnet de conduir, hipoteca, assegurança del pis, del cotxe, de la moto, contracte laboral, contes bancàries, hisenda, sanitat i no se quantes coses més. Ai, quin maldecap, només de pensar-hi.

Però tot d’una vaig llegir en alguna banda que existia la possibilitat de fer una ‘normalització’ dels noms. Mmmmm. Que s’entén per normalitzar? Doncs canviar la grafia per tal d’adequar-la a la forma correcta. Corregir errors propis de la negligència dels registres, i més important encara, que això no suposi l’enuig d’un canvi global.
La gestió és ben senzilla. Primer has de demanar un certificat a l’Institut d’Estudis Catalans, proposant la grafia correcte del teu nom. La sol·licitud es pot fer a la xarxa mateix. En una setmana escassa, t’envien una carta amb un certificat de correcció. Ara només queda passar pel registre civil, on amb el certificat, el DNI i el llibre de família, s’ha de sol·licitar la correcció del cognom. Així, com que es tracta d’una correcció, ni tan sols cal expedir nova documentació, i podem esperar tranquil·lament a la caducitat per a la substitució de la paperassa.

La cosa està en marxa, i per tant, espero el meu tercer nom oficial. Aquest cop sí, aquest cop serà el definitiu. En qualsevol altre cas, el meu llibre de família començaria a necessitar un volum dos per a les correccions!

diumenge, 25 de gener de 2009

José Maria Aznar: Un geni incomprès

Deixeu-me que em tregui el barret, una vegada més, davant del geni incomprès de José Maria Aznar. El paio liderarà una cimera d’escèptics sobre el canvi climàtic. Total, ja va dir fa un temps que era absurd, en temps de crisi, gastar diners en un problema que potser tinguin els nostres rebesnéts o potser no.

La cimera en qüestió l’organitza The Heartland Institute, una entitat completament independent, que sembla que podria haver rebut la discreta suma de 540.000€ de la petroliera ExxonMobil en els darrers anys, i que té a la seva junta directiva al director de política econòmica de la General Motors. Tot uns idealistes de mena, a qui ningú pot negar la seva bona fe envers els altres, perquè defensen que millor gastar els diners donant-los als pobres. Deu ser per això que ens collen, perquè com a Robin Hoods moderns, no poden evitar una redistribució de la riquesa justa i equilibrada. Davant tanta solidaritat, no ens estranya constatar que el senyor Aznar cobrarà una discreta suma per aquesta conferència. No ha transcendit l’import, però sabem que el seu caixet ronda els 30.000€ per conferència. Sort en tenim, pobres de nosaltres, que gent de tan gran virtut tingui cura del ramat.

Quina nostàlgia recordar aquell bigoti dirigint-nos durant vuit anys de glòria i esplendor, repetint aquell "España va bien” ja mític. La vaga general, el pla hidrològic, el Prestige, les armes de destrucció massiva a l’Iraq ... Tot fou un muntatge perpetrat per aquells qui no van comprendre el seu geni inesgotable, està clar. El gran home, mentrestant, devia estar ocupat en les grans tasques de govern que la plebs no és capaç de comprendre, o preparant alguns discurset en el seu anglès modèlic. Llàstima que el seu català quedés en la intimitat i no en tinguem mostres per presentar als estudiants de filologia catalana.

http://www.publico.es/ciencias/193514/aznar/capitanea/negacionistas/calentamiento

dissabte, 24 de gener de 2009

Viatgers, si us plau

Un dels grans avenços de la nostra suposada civilització és el concepte global de turisme. Utilitzar les vacances com a excusa per perpetuar el consum i globalitzar el nostre món és ja una altra necessitat vital que la indústria s’ha encarregat de difondre amb gran èxit. Les generacions anteriors a nosaltres no van tenir la possibilitat, la oportunitat o la dèria de recórrer el món de punta a punta. Ni tan sols s’ho havien plantejat. Aquells que s’hi acostaven més, omplien els seus estius en dies de platja o lleure discret i alguns, els menys, fins i tot travessaven fronteres contigües per a sentir llengües estrangeres. Però el concepte de turisme global quedava molt i molt lluny.

Els meus pares, com tants d’altres de la seva generació, van anar de viatge de noces de Barcelona a Mallorca, un viatge que avui per avui no comporta més de trenta minuts de vol. I tan contents. Avui, un viatge així només es pot fer en cap de setmana, com aquell qui res, com una excusa més per a trencar la trista mentida que el treball ens fa lliures. Eren altres temps, sí, però també hi havia altres necessitats, altres prioritats. El turisme, com a indústria intercontinental, ni tan sols existia. Eren quatre els qui travessaven oceans per a desplaçar-se, i rarament ho feien per oci o en franges temporals limitades. D’aquells viatgers clàssics, que sortien a la deriva amb un gran desconeixement del que es trobarien al davant hem passat en molt pocs anys al turista vocacional que viatja sabent exactament on va, què veurà, quina serà la seva ruta, on dormirà, i més important encara, quan tornarà.

La meva dona i jo, per algun motiu mig desconegut, tenim fama de viatgers. Deu ser cosa de l’esperit. D’entrada, i per més que ens pesi, seguim una vida normal i no tenim l’ocasió de viatjar tant com ens agradaria. Després tenim el no menys important fet que sortim de casa amb bitllet de tornada, de manera que en realitat estem molt més a prop del turista que del viatger. Malgrat tot, ens agrada incloure’ns en aquesta segona nomenclatura, potser per l’esperit romàntic de l’aventura. Sempre que ens és possible agafem la motxilla i un parell de bitllets i ja estem llestos; hora de creuar el món. Ens enorgullim d’haver completat el nostre 'quest' continental en pocs anys, i així podem dir que hem trepitjat els cinc continents (o els sis, segons com els contis). Sí, ja sé que es pot al·legar que encara ens falta l’Antàrtic, però vaja, ens el dispensem per ara.

La família i els amics es sorprenen de la nostra planificació. Ells deuen creure que es tracta de manca de planificació. Crec que no l’han acabat d’entendre del tot, així que si algú té la voluntat necessària per empassar-se aquestes línies potser li aclarirem una mica més on està el truc.
Bitllet d’avió, motxilla i potser la reserva d’una nit si arribem molt tard el primer dia. Res més. El viatge es construeix a mesura que el desenvolupem. Evidentment portem una preparació prèvia, amb una idea de la ruta que volem fer i el temps que ens pot portar fer-la, però la experiència ens ha demostrat que, si ve la feina prèvia és important, la capacitat d’improvisació sobre el terreny és la base que diferenciarà una bon viatge d’un gran viatge. I el que, al nostre entendre, diferencia un viatger del turista. El turista no improvisa, que per això porta el calendari ben definit. El seu viatge té un cost més elevat econòmicament (diria que molt més elevat) que es justifica en la manca de sorpreses. No li cal improvisar res, i si ho ha d’acabar fent, de ben segur que la seva agència es trobarà una reclamació al tornar.

Per al viatger, però, la improvisació, ni que sigui menuda, és l’autèntic valor del viatge. Crec que al turista genèric li interessa ben poc la cultura real dels pobles que visita. Li agrada que li facin un esbós idíl·lic, una pinzellades per aquí i unes pinzellades per allà, però se sent còmode dins la seva estructura vital i, per tant, necessita mantenir un mínim contacte continu amb la seva realitat quotidiana per a sentir-se plenament satisfet. Que no s’entengui com una crítica, la comoditat de les nostres vides és massa llaminera. El que ens passa als que tenim esperit de viatger és que no podem entendre aquest concepte. Viatgem per obrir mires, per revolucionar les nostres idees, per aprendre a canviar la perspectiva de les coses, i això no es pot fer des de la barrera. No et pots involucrar a mitges, no funciona. O t’hi llences amb totes les conseqüències o no té cap sentit fer-ho. Així que decidim prescindir del nostres conceptes vitals, o més ben dits, reduir-los a la mínima expressió.

Fes-te un parell de preguntes. Podries prescindir de l’aigua i la llum durant tres dies a canvi de certs paisatges inabastables? Canviaries la ruta del teu viatge després de conèixer un nadiu que t’ofereixi la possibilitat de conèixer un assentament indígena perdut enmig la selva tot i que amb prou feines siguis capaç de fer-te comprendre? No hi ha una resposta correcta. Cadascú pren la seva elecció. Nosaltres ja hem pres la nostra.


Hubo en todas la épocas dos clases bien distintas de seres humanos; los que escuchan al viento y abren alas, y quienes a la menor brisa se aferran con todas sus raíces al miserable terreno que les ha tocado en suerte.

José León Cano, ‘El vuelo de la serpiente’