dimarts, 24 de febrer de 2009

Pa i circ


Els emperadors romans, per tal de tenir a la plebs lluny dels afers reals del poder, es limitaven a distreure la seva atenció oferint ‘pan et circenses’. Han passat alguns segles, però algunes coses mai no canvien. Ahir em sorprenia la notícia d’aquesta noia anglesa que, després d’haver passat per tota mena d’espectacles televisius de baixa estofa, ha decidit vendre la seva vida als mitjans. A la noia li han diagnosticat un càncer terminal, de manera que l’espectacle real és la seva mort.

Siguem realistes, el que han comprat les televisions no és la seva lluita. És la seva agonia, la possibilitat d’una mort en directe. Pels finals feliços ja tenim les pel·lícules de Hollywood. I així, amb aquest magnífic espectacle, pretenen aconseguir una audiència sense precedents. Com al circ romà, l’espectacle de la vida i la mort com a entreteniment de la plebs, el pa i circ modern. A la merda la moral, a la merda la qualitat de continguts. Distraguem el públic amb llum i color, i que no es preocupin de política, ni economia, ni afers socials.

No es tracta de fer una feina de profit, es tracta d’oferir misèries. És la grandesa de l’ànima humana ...

dilluns, 16 de febrer de 2009

Aprendre a llegir


Quan érem uns marrecs ens van ensenyar a llegir, diuen. Si més no, ens van ensenyar les grafies de les lletres, com agrupar-les i com interpretar-les en paraules.
Una base, sí, però res a veure amb llegir de debò.

Darrerament ha saltat a la llum el tema del rigor periodístic, i a més d’un l’han llençat als llops per no haver contrastat la informació. La cosa no és nova, i en principi no hauria de sorprendre a ningú. Són molts, i sovint ben prestigiosos, els qui han ficat la pota fins les orelles per llençar falsa informació als mitjans. Alguns casos flagrants que han saltat a la llum pública fins i tot han acabat amb acomiadaments.

Però no escric això per qüestionar la feina periodística, no, el que vull qüestionar és qui s’ho empassa sense més. Se suposa que som éssers intel·ligents i, per tant, tenim criteri. Sí, ho sé, en alguns casos és ser molt generós. Però se suposa que sabem llegir, i això vol dir que tenim capacitat per entendre el que ens expliquen, valorar qui ens ho explica, en quines condicions, i a partir d’aquí, jutjar per nosaltres mateixos. Però no sol ser així.

“Ho diu Internet” o “Ho he llegit a La Rereguarda” no és més que una justificació patètica de la incapacitat de defensar un argument. Que el mitjà sigui més o menys prestigiós depèn purament d’apreciacions personals. Que la informació estigui mínimament contrastada es podria suposar en un mitjà prestigiós, però tots sabem que sovint no és així, i per tant, hauríem de ser capaços, no només de llegir, sinó d’interpretar el que llegim. I això no tothom ho va aprendre a l’escola.
Així doncs, què ens cal? Ens cal criteri, esperit crític ... En un món tan saturat d’informació, on cadascú t’explica la pel·lícula segons el paper que hi juga, es fa imprescindible llegir el que hi diu, el que hi manca, entendre les raons i després, jutjar. D’altra banda, estem condemnats a la desinformació més penosa, perquè no hi ha pitjor informació que la falsa informació.

I no, no ho he contrastat enlloc. Tu sabràs quina credibilitat em dones.

'L'home només recorre a la veritat quan va faltat de mentides' (M.Lenoir)

dimecres, 4 de febrer de 2009

Mori l’ombra d’aquell qui no vaig ser













Mori l’ombra d’aquell qui no vaig ser
Morint els dies sense hores viscudes
Morin les ombres i morin les flames,
morin els somnis i les promeses escapçades

Que mori tot plegat, que mori
Que mori el record del delit inexistent
Que mori la melangia d’una falsa felicitat
Que mori tot allò que pogué ser i no fou

Mori el desig de viure una altra vida
Mori, i es podreixi, i resti enterrat per sempre
Mori per fi, sense ni tan sols agonia,
que mori i ja, que prou mal ha fet

Mori l’ombra d’aquell qui no vaig ser
Que mori tot plegat, que mori
Mori el desig de viure una altra vida

diumenge, 1 de febrer de 2009

Un desig, un instant, una vida









Cada pas, cada ombra, cada racó
La nit oblidada rere el record perdut,
distant, d’una cara amiga
Un desconegut habitual,
un segon de dubte,
una cançó de fons,
una postal, un decorat,
i un viatge sense retorn

Un desig, un instant, una vida

Espurna



Sempre m’ha agradat la poesia, què voleu que us digui. Crec en les paraules com a portadores del missatge visual, estètic i emotiu que només la poesia és capaç d’amagar, que no transmetre. Els sentiments no es transmeten, no es mostren directament perquè és impossible. En comptes d’això, es filtren a través del nostre gest, dels nostres actes, potser també de les nostres paraules. Això és el que fa la poesia, o la prosa poètica. Amaga el món rere les paraules alhora que el mostra a la seva manera. Cal interpretar-la, perquè el món s’ha d’interpretar. S’ha de llegir per comprendre, però cal llegir amb la ment oberta a descobrir, no només el que hi ha, sinó també el que hi manca, el que s’hi amaga.

La poesia està pensada pel lector que no vol que li expliquin obertament res, que vol deixar-se seduir a poc a poc per la màgia de les paraules, pel so, pel to de veu ...
És un joc gairebé eròtic, que captiva i encisa amb subtilitat, a poc a poc, sense pressa ...

espurna f. Partícula inflamada que es desprèn d’un cos en combustió. // Esquitx, petita quantitat d’alguna cosa.

La meva carpeta d’apunts poètics s’anomena ‘Espurnes’ perquè recull aquelles idees incandescents, fugisseres, que m’assalten i se’n van. M’han dit que el nom no és molt masculí, que fa floreta. No ho sé, potser sí, però què voleu que us digui, a mi m’agrada. Així doncs, deixo aquest apunt perquè tinc intenció de començar a penjar alguna d’aquestes espurnes. Jutgeu-me com vulgueu. El món és lliure.