dimarts, 31 de març de 2009

Ni hi són ni se’ls espera

La crisi hi és, sens dubte. I també se l’espera, convençuts com estem tots plegats que la cosa va per llarg, per més que els polítics segueixin insistint que el pitjor ja ha passat. Els hi hem sentit a dir tantes vegades que ja els passa com al pastor amb el llop. Ningú no se’ls creu. I no és d’estranyar, la veritat. Ells ja poden dir missa, ja. Tenen la feina garantida (o més ben dit, el sou), de manera que no han de patir.

Mentrestant la realitat s’afanya a deixar-los en evidència. Ara resulta que allò que no havia de passar mai als bancs espanyols, tan solvents i ben gestionats, ha passat amb la CCM. I clar, l’Estat s’afanya a tapar el forat amb uns calers que ens escatima amb l’Estatut. Mira, resulta que sí que hi eren, els calers. Però clar, abans són un grapat de senyors encorbatats que no saben gestionar els seus ‘tristos’ recursos que no pas set milions de ciutadans reclamant quelcom que es va fixar per llei. Les prioritats estan clares.

I sinó que ho preguntin al país basc. Dos partits antagònics, que discrepen absolutament en tot generant un irresponsable clima de crispació en plena crisi, es posen d’acord per governar sota mínims. Tot sigui per apartar els nacionalistes del poder. Com si el seu espanyolisme no fos nacionalisme.

No se’n salva ningú. Ni aquí ni allà. Allà tenim uns que ens cansen amb les seves promeses i somriures que acaben en no res, i uns altres que ens avorreixen amb la seva idea immaculada de la grande y libre mentre amaguen l’espionatge i les males arts sota l’americana. I per aquí les coses no van molt millor. La mala llet que els sobra als mossos és la que ens falta per defensar el finançament. Les peles no arriben i seguim mirant les musaranyes. L’oposició mentrestant, segueix jugant al descrèdit sense aportar res, amb l’esperança de passar desapercebuts en els temps que corren. Tots palplantats esperant l’autobús.

Per mantenir-nos distrets ja tenim la llei de l’avortament i la de consultes. Amb el personal ocupat, ja poden els nostres polítics anar cap a Londres a gaudir dels hotels de luxe en una cimera que acabarà com totes, amb la factura en inflació i els resultats en deflació.
Aquí, a peu de carrer, ni hi són ni se’ls espera.

diumenge, 29 de març de 2009

Paraules lleugeres surant en el vent


De vegades tinc la sensació que em prenc les coses massa seriosament. Em passa amb la literatura. Gaudeixo llegint gairebé qualsevol cosa, però la majoria les trobo trivials, lleugeres. De vegades, però, tinc la sensació que la vida és una mica això, prendre’s les coses amb certa lleugeresa i anar fent. No es pot pretendre estar tota la vida construint temples expiatoris com mai s’han vist abans.

Però en quan començo a redactar la cosa canvia. No em refereixo a redactar línies físicament. L’acte d’escriure comença molt abans, al cap, a l’instint. Et comença a rondar una idea, imprecisa primer, que comença a matisar-se i a adquirir color a mida que hi dones voltes d’una manera més concreta. Després hi ha d’haver una certa maduració, deixar-la fermentar una mica, i a partir d’aquí ja pots començar a aplicar-hi la màgia de les paraules. En realitat és ben fàcil, només cal una mica d’atenció pels detalls. Les paraules, igual que la vida, amaguen les més grans veritats en els detalls, en els matisos.

Em ronda sempre l’afany d’escriure l’obra definitiva, un text transcendent i profund, ple de riquesa i matisos, l’obra de tota una vida. Però després un s’hi ha d’enfrontar a pams, de mica en mica, i aquesta grandesa messiànica queda un tant diluïda. En la mesura que les paraules comencen a donar forma a les idees sempre tinc una sensació de pèrdua. Ja no són meves, ja no són vagues idees, sinó que comencen a formar uns fonaments. A mesura que creix em començo a qüestionar l’obra en global, el sentit final de tot plegat, i sempre em sembla poca cosa. És com si pretengués fer una aportació massa important.

No ho sé, potser li dono massa importància. Potser em cal prendre’m la literatura amb una certa lleugeresa i començar a redactar sense més. Sempre m’han dit que se’m donen bé les paraules. Potser per això mateix sempre les he considerat massa grans, massa valuoses per sí mateixes com per embrutar-les sota la meva ploma imperfecta. Tot plegat és una ximpleria, ho sé, però aquest és un món de ximples que s’esvaeix a passes forçades. Potser es tracta només d’això, d’acceptar les misèries i escriure. No és l’ànima qui es farà gran, són les paraules, amagant en elles mateixes un sentit global més profund. Qui sap, potser hauré de començar amb una cosa lleugera per tal d’aprofundir de debò. Paraules lleugeres surant en el vent.

dilluns, 16 de març de 2009

Mitja Marató del Maresme: Anècdotes i conclusions


Farà cosa de quatre mesos que vaig començar a córrer d’una manera més o menys seriosa. El primer mes va ser bastant dur, però la progressió també va ser molt bona. Ahir vaig acomplir una fita més: la primera competició oficial. I com que sóc un cas, no se’m va acudir res millor que començar amb una mitja marató: La Mitja Marató del Maresme.

I ara que ja sóc ‘corredor’ de ple dret, se m'acudeixen algunes reflexions en retrospectiva que vull compartir:

Mai no diguis mai
Primer no volia córrer amb malles, que estèticament, no m’agraden. D’ençà que vaig provar-les ja no he utilitzat res més. Després vaig ser reticent a les samarretes tècniques. Per Nadal em van regalar unes DryFit i després de passar-hi l’hivern enfundat no se m’acudirà tornar a agafar una samarreta de cotó. Vaig ser reticent a portar l’mp3 a sobre. Però un dia me’l vaig endur per escoltar el Puyal. Ara el porto sovint, no sempre, però sovint. L’última batalla perduda és el rellotge. No en porto mai, tampoc corrent, però després d’ahir començo a replantejar-m’ho. Ara que ja tinc clar el meu ritme, un rellotge comença a fer-se imprescindible. Qui ho havia de dir.

Si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit
Va ser el Víctor qui em va entabanar per córrer aquesta cursa. Li agraeixo. Se’m va oferir per recollir-me el dorsal i tot. Però ens vam trobar a manca de cinc minuts per començar la cursa, que aparcar va ser un cristo. Jo començava a estar dels nervis, sense xip ni dorsal, i sense esma per escalfar com Déu mana. No el culpo, que a sobre que s’ofereix per fer-me la feina ... La culpa és meva per no fer les coses com cal.

Correu, correu, maleïts
D’ençà que les curses funcionen amb xip, el temps va en funció de quan arrenques tu, no la cursa. Sortir del darrere no sembla una mala cosa. Però a la pràctica té dos inconvenients, un d’important i un d’anecdòtic L’important és que tens davant una massa compacta de gent que no et deixa marcar el teu ritme. Avançar-los és una feinada. L’anecdòtic és que la classificació respecta el temps de cursa i no el real, tant per la general com per les categories.

Un camí de mil passes es comença amb una passa
Estrenar-se en cursa en una mitja és una bestiesa, només a l’abast dels tabalots inconscients com jo mateix. La immensa majoria de cosetes que no van anar com calia es podrien haver resolt amb un mínim d’experiència. Ja havia entrenat la distància, però la competició és una altra cosa.

El verí està en la dosi
Sempre m’han acusat de ser un paio fred, calculador. Però els nervis van per dins. Dimarts passat em va donar una estrebada a la cuixa esquerre, i he estat tota la setmana patint per això. Dosifica, que la cursa és llarga em deia el cap un cop i un altre. Cinc quilòmetres, bones sensacions, però tu dosifica que queda molt. Deu quilòmetres, bones sensacions, però queda mitja cursa. Setze quilòmetres, bones sensacions, el Marco em recomana pujar la marxa aquí, però dosifica’t una mica. Quilòmetre divuit, bones sensacions, que carai, o ara o mai. I la cursa que se’t fa curta.

L’experiència és un grau ... o dos
Tot, tot plegat, tot hauria sortit millor si hagués escoltat més. Però un és tossut de mena. A la llarga però, les coses cauen pel seu propi pes. Els encerts eren recomanats, els errors són meus.

La por del directe
La psicosi dels dies previs em sembla ara ridícula. Em queixava de tot, em feia mal tot. En cursa res no em feia mal, no em vaig ressentir de res, i només lamento haver estat massa prudent. Però estic content, molt content. Fa tres mesos no m’hauria vist capaç d’acabar una mitja marató i molt menys fer-ho sobradament i acabar esprintant i aplaudint el públic amb un somriure d’airgamboy.

El Déu Cronos
Aquesta és la classificació oficial. [ Posició 462. 45,28% de temps més que el primer. Dorsal 1122. Nom amb ñ, que mana el DNI. Temps oficial 1H42’41’’. Temps Real (xip) 1H41’36’’. Mitjana de 4’49’’ el Km. Posició/temps/temps real al Km10. I classificat el 173 en la categoria Sènior Masculina. ]

dissabte, 7 de març de 2009

Ombres xineses en la nit en blanc















Les hores mortes, la nit en blanc
Ombres xineses que venen i se’n van

No puc dormir, ni vull,
i s’escola la sorra dins el cristall

Em crema al cap una altra idea vaga,
indefinida i fosa en la fosca

La pantalla em crema els ulls,
immaculada i nova,
i tinc la necessitat d’omplir-la
de tinta i nocturnitat

Una nit més,
una altra ombra que passa

En la sala fosca,
figures difuses dansen contra la paret
sense forma concreta,
només records de quelcom més que no serà

Com ombres xineses en la nit en blanc

dijous, 5 de març de 2009

Assetjament


Mitja tarda d’un dia qualsevol. Sona el telèfon. – Digui’m ? – contestes mig distret. – Buenas tardes ¿Se encuentra Menganito Detal? – (Substitueixis el tal Menganito pel titular de la línia de telèfon) – Mire, si se trata de telefonía o internet lo siento pero no nos interesa – contestes a la defensiva per no perdre més el temps. – ¿Pero cómo? ¿No le interesa pagar menos? – Ja hi som, ja t’ha tocat la mosca collonera de torn ... – Mira, – comences provant de no perdre massa la paciència – lo que no me interesa en absoluto es que me toquéis las narices a diario. Buenas tardes. – I penges immediatament, repeteixo, immediatament, perquè en cas contrari corres el risc de passar-te la tarda discutint amb algú que pretén vendre’t la moto al preu que sigui. Segur que el tema us sona. I a qui no?

Fa uns mesos un company de feina, francès el noi, em preguntava si a mi també m’emprenyaven els de les companyies de telèfon. El xicot temia que li haguessin pres la matrícula a ell en particular. Vaig calmar-lo. És una pandèmia globalitzada que ens afecta a tots.
Ahir vaig rebre en una sola tarda tres trucades d’aquestes. Amb la primera vaig ser poc amable. Amb la segona, directament esquerp. A la tercera vaig penjar el telèfon sense remordiments. Sóc conscient que aquesta pobra gent que et truquen són una víctima més, que no en tenen la culpa del paper que els fan fer, que només proven de guanyar-se la vida, però el tema comença a semblar-me greu i ja fa massa que dura. Si ja posem cartells a la bústia rebutjant el correu comercial i tenim activat el filtre pel correu brossa a la nostra adreça electrònica ... Què hem de fer contra aquesta mena de trucades? De debò, em sento assetjat per les empreses de telefonia. Són un coi de ploms. Que algú els denunciï per assetjament que m’hi apunto.

diumenge, 1 de març de 2009

La batalla de (la) Marató


La marató d’avui ha coronat de nou Barcelona com a referent de l’esport internacional. La marató, la prova reina de l’atletisme, el repte definitiu, la batalla contra un mateix.

La història de la marató és d’allò més curiosa. Segons la llegenda, l’any 490 aC un soldat grec va recórrer la distància que separa Marató d’Atenes per anunciar la victòria sobre els perses. Aquest fet se li ha atribuït, de vegades, al missatger Filípides, però, com en tota narració llegendària, el mite i la realitat es fonen sense que siguem capaços de conèixer els fets reals. Tan és. La realitat és que la distància de Marató a Atenes ni tan sols arriba als quaranta quilòmetres, i que la distància actual (42 Km i 195 metres) es va establir el 1908 als Jocs Olímpics de Londres per pura conveniència logística, ja que és la distància que separa el castell de Windsor amb l’estadi de White City.

El mite diu que aquell corredor llegendari va coronar la distància i després, va morir per l’esforç. Però abans de traspassar va tenir temps d’anunciar la victòria i deixar una frase que avui es pot aplicar a tots aquells que han aconseguit completar la cursa: ‘Enorgulliu-vos, sou victoriosos’.

Com un espectador més, m’he dedicat a aplaudir els corredors esperant veure alguna cara coneguda. Al meu costat, un grupet de gent enarborava una bandera irlandesa, com feien tants altres amb les seves respectives. De tant en tant, un corredor alçava els braços i llençava un ‘Go, Ireland!’ que tothom aplaudia. És bonic veure com l’esport ens uneix i trenca distàncies. Per això vull dir-vos que això va també en memòria d’en Colin Dunne, un corredor irlandès que avui, com el soldat grec, ha perdut la vida en la cursa. La tragèdia afegeix tristor al que hauria de ser una festa, i per això tots estem de dol. No ho sé, potser l’he aplaudit corejant aquell crit. Suposo que poc importa, però voldria que els aplaudiments del públic fossin també el darrer homenatge d’aquesta ciutat que, malauradament, no pot deixar un grat record a la seva família.

http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=591390