dimarts, 28 d’abril de 2009

Equívocs

Ahir, en obrir la bústia, hi vaig trobar una carta amb format propagandístic on només es llegia a la capçalera: “Regal vida”. La vaig obrir intrigat, sense ni la més remota idea de qui era el remitent que pretenia fer una feina que ja van fer els meus progenitors fa un bon grapat d’anys. Ràpidament vaig sortir de dubtes. Es tractava d’una companyia que coneixem com a /rígal/, de manera que no pretenien regalar-me res, sinó cobrar-me per una assegurança de vida.

L’equívoc em va recordar quelcom semblant que em va passar fa temps, quan passejant per la Rambla Catalunya en una tarda de compres, vaig entrar a una botiga a la recerca d’uns pantalons i només hi vaig trobar tovalloles i llençols. Al rètol hi diu “Zara Home”, però no tenen roba masculina sinó de parament de la llar i, per tant, s’hauria de llegir a l’anglesa com a /zára jóm/.

Tot plegat em genera alguns dubtes existencials absurds. Tenen aquestes empreses consciència lingüística? Juguen expressament amb l’equívoc? O, com em temo, es tracta simplement de casualitat i pur desconeixement?

dilluns, 27 d’abril de 2009

De la llegenda Àuria fins avui

Al segle XIII, Iacobus de Voràgine va recopilar les vides d’un bon nombre de Sants en un volum d’unes cent cinquanta pàgines anomenat ‘La llegenda Àuria’. En el text, entre d’altres, s’explica la vida de Sant Jordi, i aquest és l’origen de la llegenda que tots coneixem. A manca de grans campanyes de màrqueting publicitari l’Església es va dedicar a la inflació literària, i el text es va popularitzar cap a finals de l’edat mitjana. Aleshores ja contava amb prop de quatre-centes pàgines.

Aquí, Sant Jordi és el patró de la cavalleria d’ençà de l’any 1096 quan el rei Pere I va derrotar els sarraïns a la batalla d’Alcoraz després d’invocar-lo. La seva figura queda lligada a la nació, i durant els segles següents es relaten diverses llegendes que relacionen el sant amb les victòries militars. Així neix el Sant Jordi Matamoros que arriba a cavalcar al costat de Jaume I, tal com s’explica al ‘Llibre dels feits’, la primera de les cròniques del rei.

A principis del segle XIV Jaume II comença a emmurallar Barcelona, i en aquell treball urbanístic s’origina la plaça del Born, on es celebraven les festes cavalleresques. L’eix central d’aquelles festes era, òbviament, un torneig. Un born és un combat a cavall dins un espai delimitat. Fixem-nos que bornar, com tornejar, té relació amb el fet de donar voltes i d’aquí l’origen del mot.

Mentre els cavallers s’atonyinaven en el torneig, s’obsequiava les dames amb tota mena de flors. Els combatents buscaven el favor d’una dama per tenir sort durant la justa. La noia els havia de lliurar un present, generalment el mocador o el vel, que els cavallers lluïen durant l’assalt, lligat a la llança o a l’armadura. Aquest present, molt valorat, sembla que era difícil d’aconseguir, de manera que els cavallers més intrèpids van començar a buscar noves fórmules per a convèncer la dama escollida. Potser regalant-li una rosa?

El 1667 la diada de Sant Jordi es converteix en festiu oficial a Catalunya, gràcies al dictat del papa Climent IX. L’origen de la tradició de regalar una rosa és incert, com tot a l’edat mitjana, però em sembla que l’especulació no és gaire agosarada. Pel que fa al llibre, ens hem de remuntar a la dictadura de Primo de Rivera, que va muntar la celebració del “Día del Libro” coincidint amb la data de la mort de Cervantes. El fet que el mateix 23 d’abril de 1616 morís també Shakespeare ha facilitat la difusió internacional del dia del llibre. Però ni una cosa ni l’altra són certes del tot.
Resulta que Cervantes va morir el 22 d’abril, tot i que el van enterrar el 23. I Shakespeare va morir el 23 d’abril, sí, però del calendari julià imperant a Anglaterra fins el 1756, no del calendari gregorià que estava implantat a Espanya d’ençà del 1582. És a dir, el 23 d’abril gregorià enterraven Cervantes. Deu dies més tard, el 23 d’abril julià (3 de maig gregorià) moria Shakespeare. Però vaja, fem els ulls grossos que ja ens va bé. O si voleu, sempre podem dir que un 23 d’abril va morir Josep Pla.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Els límits de l’art

Assegut rere una cervesa amb una colla d’amics les converses semblen més fluides que en una cimera del G20, però, és clar, comences parlant de naps i acabes parlant de cols.

En aquestes estàvem el cap de setmana, xerrant sobre els efectes de la publicitat sobre la literatura, el cinema i l’art en general, quan algú va esmentar els Watchmen. No he vist la pel·lícula, i em mostro reticent. Sóc dels que creu que els paios embotits en làtex i colors encaixen malament a la pantalla, i aquells del meu cercle que l’han vist han acabat titllant-la amb forta negativitat, així que potser que m’estalviï els calers. La novel·la gràfica era una altra cosa. Digues-li còmic, si vols, però la qualitat era innegable. Va ser la primera obra del seu gènere en guanyar un Hugo, un dels premis més prestigiosos de ficció i fantasia, i després la revista Time la va situar entre les 100 millors novel·les dels darrers anys. I aquí entra la controvèrsia. Pot un còmic ser qualificat de novel·la? Quina diferència hi ha entre còmic i novel·la gràfica? O entre novel·la gràfica i novel·la i prou? La qüestió és més complexa del que sembla. On estan els límits de l’art?

L’art encaixa malament en l’etiquetatge. Un recurs tan habitual com la fusió acaba convertint-se en un mal de cap i els botiguers no saben on han de col·locar una determinada obra perquè les agrupen per gèneres. Quin criteri utilitzar? On la buscaran els clients? On es vendrà millor? El problema no existeix en alguns casos, i en d’altres es multiplica per mil. En qualsevol cas, tenim l’absurditat d’intentar-ho catalogar tot dins uns límits quan l’artista és, per definició, un trencador de límits. I és clar, en un món tan racionalitzat com el nostre cal que tot estigui ben catalogat, etiquetat i envasat al buit.

Algú ha oblidat que a les lletres ara se les anomena humanitats. Ciències relatives a l’home on la imperfecció és la clau de la bellesa.

Greuge històric resolt

15 d’Abril de 2009. Trenta-quatre anys, vuit mesos i catorze dies han hagut de transcórrer en la meva vida per tal de solucionar un greuge històric que s’ha traspassat durant anys de generació en generació. Fins avui. La meva partida de naixement i el meu llibre de família s’han convertit en un cromo, rectificats per tot arreu, amb notes al marge, i algun que altre borrall. Però sembla que per fi, les coses tornen a estar tal com haurien d’estar.

Sóc conscient que molta gent no entén la meva postura. En definitiva, ningú no sol qüestionar-se la grafia del seu nom. La majoria es donen per satisfet amb l’adequació al català del nom de pila, i molts ni això. En quan al cognom, es sol entendre que les transformacions que hagi pogut patir són part de la seva història, i per tant, no es planteja cap altra cosa que no sigui acatar i tirar endavant. No hi tinc res a dir, és clar, és una decisió tan respectable com qualsevol altra. Però crec tenir arguments suficients com per encarar unes transformacions que, almenys en el meu cas, no tenen res d’evolució històrica.

Em sembla molt difícil imaginar un cognom que canviï per evolució natural. Crec que en la majoria dels casos els canvis venen provocats per un enregistrador maldestre, poc curós o simplement desconeixedor de la grafia correcta. Aquests canvis acaben per consolidar-se a còpia d’anys i generacions, i ningú no els qüestiona. Atesa la dificultat que suposa la recerca dels orígens del propi llinatge el més normal és que aquest canvis esdevinguin definitius.

Però una cosa és la desconeixença i l’altra la mala fe. Hi va haver una època en que no teníem el dret de dir-nos tal com volíem. La jerarquia dominant imposava noms i grafies, i no cal remuntar-se a l’edat mitjana per a trobar-nos amb això. Per decret, les enyes van passar a ser eñes.

Puc acceptar els canvis que es produeixen per negligència o atzar. L’ésser humà és imperfecte. Però em nego a acceptar la imposició, i per això he enredat tota la família per a resoldre un conflicte gràfic amb el nostre cognom.

Ara, per fi, puc dir que em dic Sunyer, com el fill de Guifré el Pilós que fou Comte de Barcelona, Girona i Osona. I no és per gallejar amb el llinatge, no. És per resoldre un greuge històric impositiu que es remunta al 1714. És per justícia.

dijous, 16 d’abril de 2009

Pep Guardiola, ministre d’economia

Aquí estem, sense finançament i en plena crisi. I tal com estan les coses és hora de prendre decisions dràstiques per tal de donar un cop de timó a aquesta laxitud que s’ha apoderat de la situació política. L’economia va fatal, i els pegats que hi han anat posant ja no ens enganyen gens ni mica. Sort en tenim del Barça.

Tenim un equip que juga a les mil meravelles, que treballa intensament, que aporta actitud, compromís i resultats. I tothom coincideix que els èxits d’aquest Barça tenen un clar origen en la figura de l’entrenador. En Pep Guardiola ha enamorat a propis i estranys. A base d’esforç i dedicació ha aconseguit que, pràcticament amb el mateix equip de l’any passat, el Barça estigui a un pas d’aconseguir tots els títols importants de la temporada. Només el temps dirà si ho aconsegueix o no, però la feina de base que ha fet dins el club ens deixa a tots bocabadats.

Així que se m’acut pensar que atès que per primera en la democràcia tenim a la Moncloa un afeccionat del Barça i valorant les necessitats peremptòries d’aquest país anomenat Espanya, potser podríem pensar seriosament en fer alguna bogeria com, per exemple, anomenar en Pep Guardiola nou ministre d’economia.

Sí, ja sé que no té currículum d’economista, però tampoc en tenia d’entrenador i mira. A més, ha demostrat ser capaç d’aportar treball dur i resultats immediats, fins i tot gestionant un grup d’adolescents milionaris acostumats a la bona vida. Si ha estat capaç de fer que aquest nois segueixin picant pedra i pressionant tot i anar clarament per davant al marcador, no se m’acudeixen motius per a creure que no ho pogués fer també amb qualsevol d’aquests veterans encorbatats que corren pels despatxos.

Potser amb algú que els marqui la pauta els nostres polítics se n’adonin que el contracte que els vam signar per quatre anys no els eximeix de fer la feina que els toca, i per la qual se’ls paga un bon pico. Qui sap si, de passada, no ens en podem treure algun de sobre fitxat a cop de talonari pel Florentino de torn aprofitant que no tenen clàusula de rescissió. Vés a saber, igual descobrim que saben córrer i pressionar ...

Com un ós engabiat

Uns dies de festa sempre són un referent, una fita que ens ajuda a capejar el tedi setmanal amb l’objectiu posat en aquelles jornades d’esbarjo que tan necessitem els habitants de la urbs. Es nota molt aquest dies. Ha arribat la primavera amb els primers raigs de sol, els refredats, les al·lèrgies, però també amb l’esperança dels nous dies, del bon temps, de les tardes que allarguen, de les vacances. La revolució sanguínia ens comença a afectar. Es fa més feixuc concentrar-se i comencem a divagar amb els somnis de les vacances. Si tens sort, comences a fer números a veure com i quan, i sinó potser et conformes a veure si. Però no li treus l’ull.

La setmaneta que ens deixa és el primer avís. Uns dies de lleure per anar fent boca i posar el caramel de les hores mortes al nostre abast. Sí, les hores mortes de la calma, el redescobriment del temps, del sofà, del descans ... Però potser un gra massa. Aquest coi de temps ha convertit les hores mortes en hores molles, i el descans voluntari en descans forçós. A ningú li agraden les obligacions. Si et quedes a casa per elecció personal ho gaudeixes, si t’hi obliguen, ho pateixes.

Per aquests dies de Setmana Santa, els meus pares van llogar una masia de pagès entre Besalú i Olot. Una casa pairal per a reunir la família i passar uns dies tranquils. I ja ens veus a tots plegats allà dins engabiats, retinguts per la dictadura del temps. Vam sortir dijous, i la meteorologia es va comportar. Fins i tot ens vam prendre el luxe de dinar a la terrassa com uns senyors. A la nit ja plovia, i fins dilluns que no va parar, quan ja estàvem de nou al cotxe i de tornada. Ep, la casa estava molt bé, gran, espaiosa, ben equipada ... Però hem acabat fent-ho tot sota la pluja. Excursioneta a la Mare de Déu del Cos, sota la pluja. La Fageda, sota la pluja (poquet que es va mig comportar). El Mont, sota la pluja. I sant tornem al Cos sota la pluja. Sortir a córrer, sota la pluja. Fer una barbacoa, sota la pluja ... Recoi, un gra massa.
Però és clar, en quan dúiem unes hores tancats a casa ja ens sentíem com a óssos engabiats. Si fins i tot hem acabat empassant-nos l’empat a res del Numància – Espanyol !!!

diumenge, 5 d’abril de 2009

Cursa Bombers 2009


Li estic agafant el gustet a això de les curses, i sent així, no podia faltar a la cita d’avui: La cursa dels bombers. Disset mil set-cents noranta-nou inscrits, a part de mi mateix, són molta gent, i això suposa una sortida moooolt complicada. Però per fortuna el Marco és un tio gran, si més no, metafòricament, i ens ha aconseguit pulseretes grogues tipus hotel de luxe de tot inclòs per a situar-nos en una bona plaça d’arrencada: Sub 40’. Massa bona i tot.

D’entrada partia amb la idea de baixar dels 43’20’’, però d’inici m’he trobat tant bé que m’ha sortit un impuls de fatxenderia desconegut. He avançat el paio del globus dels 40’ i m’he posat a tirar com si m’empaitessin quinze mil paios. O potser sí que m’empaitaven. La qüestió és que aviat se m’ha fet evident que córrer aparellat amb la gent que optava als 38’ no era una bona idea. He començat a sentir-me pesat, pesat i més pesat, com en una sessió d’hipnosi. I així he passat el bloc central de la cursa, sobrevivint a un ritme de 4’25’’ sense decidir-me a acabar de punxar del tot. No m’he tornat a sentir còmode fins al final. Però tot i així he pogut acabar recuperant ritme gràcies, en part, a la baixadeta del final, i enllestint la feina en un 42’03’’ que fa patxoca tot i els maleïts tres segons de propina.

La conclusió més evident és que he d’aprendre a competir. Ni entrenament ni hòsties. Una vegada sobre l’asfalt he de gestionar millor l’adrenalina. Al maresme vaig pecar de prudent i avui d’agosarat. Bé, la meva excusa és que era tot just la tercera cursa oficial ...

Abans de sortir hi havia tanta gent que no he aconseguit trobar-me amb el Víctor i la seva colla, i al Marco i companyia els he localitzat a última hora just abans d’entrar al calaix. Ha estat arrencar i perdre’ls de vista. Al final, per més que he voltat per allà només m’he trobat el Txabi, que acaba de perdre la categoria de ser el meu lector desconegut.

P.S.: A veure si us puc penjar unes fotiquis de les de la meva pequita. Però potser ens hem d’esperar, que a cal ferrer les culleres són de fusta!