diumenge, 31 de maig de 2009

Obsessió viatgera

Potser és cosa de la primavera, del bon temps, del sol. Serà cosa del calendari, dels companys que t’ho encomanen o vés a saber què, però si gran part de l’any vivim pensant en el proper cap de setmana, ara la fita són les vacances.

Comencen amb un rau rau, una idea indefinida, un somni. Però van passant dies i la seva proximitat es cobra el preu. Les idees es converteixen en plans, els pensaments en fixació. Fas números a veure quants dies queden, fas números a veure quan et pots gastar. Fas plans a veure on t’escapes, fas plans a veure quan marxar.

Comences a llegir alguna cosa del destí en qüestió, i aleshores ja estàs llest. Tot comença a prendre forma, i perillosament, els paisatges entren al teu imaginari. Rondes per allà espiritualment, t’imagines dins les imatges que veus, els relats que llegeixes, i et cal imperiosament anar-hi.

Aquest any farem les vacances al Setembre, esquivant el tediós mes d’August, de manera que ens queda molt temps per endavant. Molt temps per fer plans, per carregar-se d’il·lusió, per rondar la obsessió ...

dijous, 28 de maig de 2009

La superació del somni

No sé si és la crisi, la primavera o que ens hem tornat tot bojos, però en la vida havia vist tanta eufòria desfermada, tanta passió i alegria col·lectiva. Als carrers, el color blaugrana ho està tenyint tot per celebrar aquest idil·li amb la història que hem viscut en pocs dies.

Miro de donar una passa enrere i veure-ho tot plegat amb una mica de perspectiva. És difícil, perquè a hores d’ara encara em pesen les parpelles després d’una llarga nit que ja no tinc edat per capejar amb dignitat. Potser també hi col·labora la desacostumada dilució de cava que em corre per les venes, qui sap.

M’arriben veus de molts culers penedits d’haver dubtat del mestre. Donen la cara per anunciar que estan encantats de la vida d’haver-se equivocat, i mostren amb orgull la seva conversió al Guardiolisme. No és el meu cas, però com si ho fos. A mi el Pep em va convèncer el dia que, amb el seu nom a les travesses, va presentar un informe exposant què faria i com ho faria en cas de ser l’escollit i va posar per davant una sèrie de condicions. Em va rematar quan a la presentació va assegurar que no prometia títols, sinó esforç, que podia perdonar la manca d’encert, però no la manca de lluita.

Però ni així, ni amb el meu habitual optimisme forassenyat em podia imaginar aquest ‘vés quina passada, tres d’una tacada, una temporada per emmarcar’ que se sent arreu amb tanta justícia. Jo, n’hagués tingut prou amb recuperar el bon futbol i lluitar per la Lliga el primer any!!

I ja ens veus, tornant de Roma amb el tercer títol guanyat amb autoritat, amb el prestigi del club pels núvols, amb els rivals morint-se d’enveja, amb el món sencer bocabadat. Com és que la rua dels campions no passa per la Via Augusta ni travessa l’Arc del Triomf?

dilluns, 25 de maig de 2009

Escac al rei negre


Com en una profecia, la humanitat sembla haver dipositat totes les seves esperances de redempció en la figura messiànica del seu nou ídol. Jove, dinàmic i amb aspecte de triomfador, aquesta nova icona sembla despertar de nou la possibilitat d’albirar una sortida a totes les dificultats que ens assolen. L’esperança, com a reclam final de la caixa de Pandora que fa ja massa temps que vam obrir. El nostre món està amenaçat pels nostres propis moviments dins aquesta gran partida d’escacs. I amenaçats amb l’escac i mat, el rei negre fa els primer moviments.

Desenganyem-nos, la situació s’ha complicat perquè hem jugat molt malament. Cada moviment precipitat ha posat en escac les nostres peces, que, d’una en una, han anat avançant de cap a la trampa de la teranyina. I ara, quan tot sembla perdut, ens aboquem a l’èpica del rei per tal resoldre la situació. Però els moviments del rei són limitats, l’escorten els pesos pesats de l’economia mundial. Però no només el protegeixen, sinó que el limiten i el marquen tant com ho fan les peces rivals. Perquè qui és l’enemic sinó nosaltres mateixos?

El rei negre, per sí mateix, no pot resoldre els nostres problemes. Som peons en aquesta lluita desigual, i mentre les torres financeres cauen, els moviments subtils d’algunes peces continuen trencant una vegada i una altra totes les línies defensives que hàgim estat capaços de crear.

El més elegant dels mats inclou al rei i un peó. És un cas estrany, difícil, però si volem que això tiri endavant, és hora de començar a prescindir de les figures. Ens han fallat, no han estat capaces de resoldre la situació i només han aprofitat la seva mobilitat per a benefici personal.

Tan de bo m’equivoqui, però molt em temo que la situació es resoldrà amb un nou escac al rei negre. Amb la mobilitat limitada per les seves pròpies forces els peons acabaran demanant a crits la revolució, la república. Mori el rei. I amb la seva caiguda tot seguirà igual. Les peces importants seguiran sent-ho, i per seguir i seguir, buscaran un nou reclam per a tenir entretinguts els peons. Com sempre.

dijous, 21 de maig de 2009

L’estupidesa no és sexi


He sentit a dir que, entre el jovent, suspendre alguna assignatura s’ha convertit en una mena de moda. Es tracta de mostrar-se rebel per a fer-se l’interessant. Com allò de fumar per fer-se el madur o d’altres parides similars que han lacrat les diferents generacions d’adolescents. Tots han pretès guanyar-se així un espai de credibilitat sense adonar-se que abanderaven l’estupidesa.

Sembla mentida que a aquestes alçades encara ens hàgim d’enfrontar a aquestes actituds com a eina de progrés social. Com si tingués cap mèrit. Plantar-se per ser coherent em sembla una alternativa molt més interessant. Crec que la base és la integritat personal. Es tracta d’actuar amb fidelitat a un mateix, i, si cal, mostrar caràcter. Actuar com la massa no té cap mèrit, i acostuma a ser destructiu.

Qualsevol pot suspendre una assignatura. Quina dificultat representa? Això és el triomf dels mediocres, d’aquells que aconsegueixen sumar adeptes a una causa de la qual no en poden sortir. El dia que aprovar-ho tot amb nota estigui de moda, a veure on s’amagaran aquests pallussos.

Curiós, doncs, que l’adolescent afany de destacar acabi sent una clara mostra d’immaduresa. O una excusa barata, que també pot ser. Molt barata, per cert. Tant, que resulta estúpida fins a l’extrem. I l’estupidesa no te res de sexi.

dimarts, 19 de maig de 2009

Miopia

Ves per on, ara resulta que sóc miop. Bé, és poca cosa, però començo a pagar la factura del temps. Sempre havia pensat que perdria visió de prop. Entre l’ordinador, els llibres i demés, faig treballar la vista a les distàncies curtes amb escreix, i per tant, creia que em mostraria el seu esgotament per aquesta via. Doncs tot al contrari, apa.

En el fons me n’alegro que sigui així. Total, el que em manca de lluny ho supleixo amb imaginació, i com que sóc un paio positiu acostumo a veure les coses del costat bo. Em ve a la memòria una tira còmica. Un home que ho veu tot borrós se’n va a l’oculista i en surt amb ulleres. Caminant de tornada a casa veu gent pidolant, uns nois agredint una vella, unes prostitutes adolescents oferint-se, un marrec venen drogues ... L’home es treu les ulleres, les llença a les escombraries i segueix caminant, feliç dins la seva boira.

Després de tot, el que realment importa són les distàncies curtes. Si quelcom t’interessa, t’hi apropes i llestos. Però, com acceptar veure el món amb perspectiva tal com és? De debò, val la pena veure segons què?

dijous, 14 de maig de 2009

Empenyent els dies

Parlo de feina amb amics, companys, familiars i coneguts, i tothom aporta un discurs similar. La cosa està fotuda. Ningú no ven gaire, ningú no compra massa, i la cartera es manté a la butxaca tan com és possible, en suspens, a l’espera de temps millors.

No obstant, les lletres de la hipoteca, els impostos, el rebut de la llum, l’aigua, el gas i el telèfon segueixen arribant. Els sous estan congelats i en sé d’alguns que han deixat de cobrar plusos, hores i algun que altre emolument fosc. D’altres s’estan carregant de feina sense veure un ral de més i absorbeixen calladament l’impacte esperant que el mes que bé la reducció de plantilla esquitxi els de l’oficina del costat. I tots aquests són els que tenen sort.

La crisi de l’H1N1 s’ha anat evaporant de mica en mica, retrocedint pàgines i volum d’informació a mesura que l’interès mediàtic ha començat a defallir. No és que l’alerta s’acabi, no, és que haurem d’esperar a la següent fi del món perquè aquesta ja no ens interessa.

L’efecte Obama comença a mostrar alguns símptomes d’estancament, les promeses del de les celles ja fa temps que estan en via morta, el finançament s’ha cansat d’esperar l’AVE i deu venir a peu mentre el vell continent comença a pensar en unes eleccions que es presenten terriblement desganades.

Mentrestant seguim esperant un miracle perquè, davant la impotència, la solució de l’estruç se’ns presenta com a única alternativa per a seguir empenyent els dies.

dissabte, 9 de maig de 2009

Darrera la ploma

Aquesta tarda en Marc Miralpeix presentava el seu recull de poesies: “Correo Urgente”. Un llibre autoeditat amb olor de denúncia, d’inconformisme. Una mirada de vegades incòmode a allò que marca la nostra realitat diària.

No és fàcil llegir les seves paraules. El seu correu se’n va a Grozny, Bagdad o Sarajevo i arreu on calgui una mirada crítica. Se’n va enlloc i arreu, en les grans misèries de l’home. Però també corre per casa, en les petites misèries de cada dia. Llegir-lo et fa sentir un nus a l’estómac. Dues línies i ja el tens allà, arrapat.

La presentació ha estat original. La nau Ivanow ja ho és de per sí, d’original. Però posar performance a les lletres, afegir un piano de fons, recitar des d’un telèfon i repartir cartes entre els assistents és un tipus d’aproximació que no sol sortir dels poetes. Que et recitin un poema personal, xiuxiuejat davant un cafè, mentre t’inquireixen als ulls és una aproximació que no et pot deixar indiferent.

En Marc es confessa al llibre, i es confessa avui. Llegint-nos el seu ritu iniciàtic, parlant-nos de la necessitat de preparar-se per a sortir de l’ombra, de darrera la ploma, per tal de ser avui aquí, en públic, posant veu a les paraules.

La veu trencada a les primeres frases públiques esdevé sòlida en la fortalesa del text. Les paraules flueixen, perquè, per aquells que estimem la ploma, aquesta és un escut rere el que amagar les pors. És l’arma que ens fa forts. I les seves lletres en van plenes, de força.

dimecres, 6 de maig de 2009

Cavallers i bufons

El Sr. Berlusconi ja ens té acostumats als números d’opereta barata, no és cap novetat. Que l’engegui la dona no sorprèn. Que l’emmerdin en la festa d’una model de divuit anyets que li diu papi amb un collaret de regal, tampoc. Al cap i a la fi estem parlant de la seva vida privada, i en aquest aspecte, ja s’ho farà. Però d’ençà que va proposar incloure a les seves llistes electorals algunes ballarines i models, no entenc com sosté la seva credibilitat política. No és que en tingués molta, però vaja, aquestes bajanades sempre acaben passant factura. Fins i tot a Itàlia, on van arribar a escollir una actriu porno. Vés quina gràcia. Però, és clar, les gràcies d’aquest tipus són efímeres. O haurien de ser-ho, però no sembla el cas.

Ara resulta que no, que no inclourà noietes mones a les llistes, que s’ho ha repensat. No saps que dir. D’una banda la mera proposta ja posa sobre la taula el menyspreu que certs factors de la política tenen per la ciutadania. Llum i colors i tots cap a casa contents, pobrets estúpids. Ara, en comptes d’aquestes senyoretes de bon veure, hi posaran algun col·lega amb cara de gos. El paio posarà bona cara als mitjans i s’estirarà les arrugues per semblar més simpàtic. Mentrestant, endollarà als seus amics, signarà contractes milionaris amb empreses afins i crearà una xarxa de corrupció discretament. I a seguir vivint del cuento.

I tot això surt de la ment privilegiada d’un paio que davant la tragèdia de L’Aquila es carrega de glòria dient als damnificats que s’ho prenguin com uns dies de càmping. Total només havien perdut la casa, parents, amics ...

El paio està a primera línia des de fa un bon grapat d’anys. Negocis immobiliaris als seixanta, televisió als vuitanta i política a partir del 94. Una fortuna personal considerada la més gran d’Itàlia i una de les més grans del món. Se l’ha relacionat amb trames de control dels mitjans, amb la màfia siciliana i la calabresa i el tràfic de drogues. I no només segueix allà sinó que, a més, l’anomenen il cavaliere.

dimarts, 5 de maig de 2009

No m’agrada el futbol


Com a bon aficionat culer, estic vivint uns moments d’eufòria desfermada que no es paguen amb res. Estem vivint una temporada per tenir enregistrada i repassar una vegada i una altra, amb el pitet posat i el pal de fregar a prop.

Sé de gent que s’ho traga tot, jugui qui jugui, i tenen perfectament clar com va la lliga italiana, l’anglesa, qui són els equips en forma a Europa, els golejadors i tot això. Jo sóc dels que només s’empassa el Barça, i la resta d’equips i lligues em rellisca molt i força, la veritat sigui dita.

Però darrerament he coincidit amb diversos partits sense color blaugrana. I m’he quedat astorat de veure vint-i-dos desarrelats corrent darrera una pilota sense ordre ni concert. Sembla que el futbol és això. Molt desplegament físic, i poc més. Gent que corre i acumula imprecisions, la pilota d’una banda a l’altra sense més objectiu que impedir el joc del contrari en una mena de joc de rebots sobre l’herba. Començo a fer-me a la idea que el que es veu al Camp Nou és una altra cosa.

No m’agrada el cinema de terror. Els morts vivents, els monstres, les nenes sortides dels pous i els assassins demacrats em provoquen cert rictus de somriure. Els guions carregats d’adolescents estúpids i crits gratuïts em sonen patètics. Però cintes com El resplandor, Psicosis, Tiburón, La semilla del diablo, Alien, el vuitè passatger o el Dràcula de Bram Stoker em semblen una altra cosa ben diferent.

Quelcom semblant discutia l’altra dia en referència a la fantasia i la ciència ficció. En sóc aficionat, però reconec que, de vegades, amb l’excusa del gènere es publiquen autèntics nyaps. Tot i així, a qui no li agradin aquest gèneres probablement li agradaran obres concretes. Potser han llegit Tolkien, Asimov, Frank Herbert o J.K. Rowling i han considerat que això és una altra cosa.

Arribats a aquest punt, no puc més que cenyir-me a l’evidència. Si només gaudeixo amb allò que té un nivell molt per sobre de l’habitual potser és que estic molt mal acostumat, o potser he de replantejar-me els meus gustos a aquestes alçades. Potser és que no m’agrada el futbol.