dilluns, 22 de juny de 2009

Obres i arbres


L’estiu arriba a la ciutat en forma d’obres. És tradició. Aprofitant les vacances ho fotem tot potes enlaire per anar afegint tanques i maquinària arreu. Aquest any, la cosa augmenta fins a límits insospitats gràcies a la inversió pública que intenta maquillar la crisi.

I mentre les perforadores continuen el seu pas implacable cap als fonaments de la Sagrada Família, resulta que els arbres es moren. No, no són eterns ni invulnerables els plataners de la ciutat comtal. Segons denuncia Ramon Folch entre 20 i 25 mil plataners plantats a finals del segle XIX i principis del XX, s’acosten a la seva fi. Aquest destacat biòleg explicava a El Periódico que un plataner pot viure més de 250 anys, però a partir dels 100 o 150 anys comencen a davallar. Sotmesos al maltractament urbà, això pot succeir molt abans.

Els plans de millora s’apilen, però no hi ha cap per a escometre aquest tema. Sembla que un pla així requereix molt temps perquè els vivers no poden assumir una comanda d’aquestes magnituds sense una previsió d’uns 20 anys per a poder subministrar arbres amb un mínim de capçada. Què fan aquests arbres? Folch ens il·lustra de nou: regulen les temperatures i la humitat atmosfèrica, absorbeixen elements nocius (plom i sofre entre d’altres) i arriben a interceptar una mitjana d’uns 200 quilos de partícules anuals cada un d’ells.

Ja està bé que siguem ambiciosos, que afrontem obres cabdals d’infraestructura i tot això. Avui no toca discutir-ho. Però un raconet per a la vida verda de la ciutat no estaria gens malament. Si no volem una ciutat de ciment contaminat toca fer alguna cosa, i fer-la aviat.

XIX Cursa de la Vila Olímpica


Amb els exàmens en temps passat em vaig decidir a augmentar la càrrega a les cames i provar d’afrontar el repte dels 10 Km en menys de 40 minuts. Aquest any faré les vacances al setembre, així que es tractava d’aconseguir la marca abans de l’arribada devastadora de les temperatures radicals. Portava unes setmanes intenses, i m’hi sentia preparat, de manera que em vaig apuntar a la cursa de la Vila Olímpica esprement un calendari estiuenc que comença a oferir poques opcions.

M’hi vaig apuntar dimecres, just abans de sortir a rodar. I quan més felices me les prometia el bessó dret em va fallar, obligant-me a tornar des de la torre Agbar fins a casa caminant. Quatre quilòmetres que es van convertir en tot un suplici a mesura que les cames s’anaven refredant. Dijous vaig anar coix tot el dia, maleint-me per no escoltar prou el meu cos i haver-lo castigat massa. A base de fregues, pomades i calor, divendres ja caminava bé i no m’ho notava gaire. Dissabte em sentia prou bé, així que al vespre vaig fer un test trotant mitja horeta amb l’Ariana a veure que tal responien les cames. Cap molèstia.

Diumenge ens llevem d’hora i cap a la cursa. Fa fresqueta, així que no cal patir per les temperatures. La consigna és fer bondat i rodar tranquil, que no és qüestió de trencar-se. Hi ha un cert desgavell inicial, que la sortida només està senyalitzada amb una línia a terra, i a darrera hora munten l’arc. El petard que dona la sortida sona quant passen vint minuts de l’hora prevista.

M’ho prenc amb calma, com si es tractés d’un entrenament moderat i no una cursa. Vaig bé, i el bessó no es queixa. Només accelero una mica el darrer quilòmetre, quan ja tinc la certesa que les cames aguantaran. Acabo en uns sorprenents 43:42. Còmode, sense patir, i havent d’assegurar que m’he portat bé i no he fet bestieses. Estic satisfet, molt satisfet, perquè la marca i les condicions em confirmen la feina ben feta. Coi, tinc el 40 a l’abast. Només he de gestionar la impaciència ...

dijous, 11 de juny de 2009

Una vida de baix impacte


A l’Steven Vromman, un consultar medi ambiental belga de quaranta-vuit anys, li va començar a passar factura la feina. Atacat per allò que popularment coneixem com a deformació professional, va decidir reduir la seva petjada ecològica a 1,6 hectàrees. La petjada ecològica mesura la quantitat de terreny necessari per a produir el nostre consum i emmagatzemar les nostres deixalles al llarg de tota la vida. Un americà ronda les 10 hectàrees, la mitjana europea s’acosta a les 6, mentre que aquests 1,6 que pretenia assolir és l’espai que li pertocaria a cadascú en un idíl·lic model sostenible. Un any més tard d’iniciar l’experiment, anuncia que no ho ha aconseguit, quedant-se en 1,9 hectàrees. Podria sonar a fracàs, però el que ha fet aquest paio és increïble.

Ha viscut amb 14 litres d’aigua de xarxa al dia, utilitzant-la només per cuinar i beure, i recollint l’aigua de pluja per rentar-se i demés. En llum, ha gastat mig kilowatt diari sense renunciar a l’ordinador, el mòbil ni l’equip de música utilitzant una dinamo a la bicicleta per a carregar les bateries. El cotxe ni en broma. Ho compra tot al comerç local. Quan pot, directament als agricultors locals i carregant les seves bosses i carmanyoles per evitar acumular residus. Només 51,5 quilos de residus en tot un any, 3 i mig de plàstic.

Diu que econòmicament estalvia un 20%, i això li permet treballar a mitja jornada, compensant el temps que dedica a l’estalvi ecològic. I no renuncia a res. Se’n va anar de vacances amb els seus dos fills, de Bèlgica a Suècia, sense gastar un gram de benzina, viatjant en veler i de càmping. I assegura que és més feliç que abans.

Mentrestant, la resta seguim a tot tren i directes al penya-segat. No em direu que no dóna per pensar.

http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20090607/53718073815.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20090607/53718073815.html

dimarts, 9 de juny de 2009

Ressaca electoral

Setmana passada. Anuncis, debats, pancartes, sondejos, dies i dies de tabarra típic-tòpica. Per dir el de sempre, com sempre, amb els mateixos retrets, amb el mateix descrèdit, amb les mateixes promeses. Arriba diumenge, per fi, i vas i votes. O no. Tot el dia segueix la mateixa tònica. Estimacions de participació, més xerrameca inútil, més propostes estèrils, més crides públiques a la participació per part d’aquells que en privat no faran res per millorar-la. Al vespre tots han vençut, tots fan la seva pròpia lectura en clau partidista, i els mitjans segueixen mostrant números, gràfics, forquilles i comparatives de colors.

Dilluns. Segueixen les interpretacions dels resultats, les estadístiques completes per països, comunitats, comarques, pobles i barris. Comencen les càbales sobre possibles aliances, possibles escenaris, possibles protagonistes, possibles comparses. S’especula sobre les factures a cobrar, sobre aquells qui s’alçaran com l’escuma després dels vots escombrats, i sobre aquells que cauran en el pou de l’oblit condemnats per defraudar les expectatives dels seus a les urnes.

Gairebé ningú recorda ja els milions de persones que s’han quedat a casa, sense expressar-se, sense opinar, sense voler fer un gest mínim. Sóc dels pocs que hi va anar, sóc dels pocs que va posar la papereta a l’urna. I no pas perquè ningú s’ho mereixes, que quedi clar. Voto per convicció personal, perquè ho considero un deure quasi tant com un dret, perquè a casa sempre m’han recordat que no fa pas massa anys no ens deixaven fer-ho i perquè crec que cal expressar-se sempre, fins i tot quan voldries votar simplement per fotre. Però entenc perfectament aquells que, farts, esgotats i decebuts per enèsima vegada decideixen, simplement, deixar-ho córrer.

Jo també estic fart. Fart de promeses vagues que mai es compliran, fart de polítics-façanes, de corrupció, de mentides, de desqualificacions, fart que em venguin un cop i un altre la mateixa moto, les mateixes frases, els mateixos tòpics. Fart que aquesta gent no parli la nostra llengua, la del carrer, la del poble. Fart, en definitiva, que siguin tan estúpids de seguir jugant a un joc que no funciona, que no porta enlloc.

Diuen que tothom es queixa i ningú no aporta idees. Aquí en va una. Polítics: jubileu-vos. Deixeu pas a algú que surti al carrer, que parli amb la gent. Algú que no prometi res més enllà de l’esforç, del treball. Algú que aporti coherència, justícia i respecte. Algú capaç de explicar-nos què vol fer i com ho vol fer, sense menysprear ningú, sense rebutjar idees. Algú, en definitiva, que s’impliqui, que s’esforci, que aporti una il·lusió que vosaltres ja no teniu. Algú que no busqui poder sinó solucions. Algú en qui puguem creure. Doneu-nos la meitat de tot això i ens mobilitzarem tots a una per anar a votar.

Dimarts. Tot segueix igual. Estadístiques, promeses, desqualificacions ...