dissabte, 25 de juliol de 2009

Històries escrites en C++

Els efectes especials i l’acció sense límits acostumen a anar de la mà de xavals musculats i nenes siliconades movent-se davant d’un croma blau que serà posteriorment renderitzat i vectoritzat, per acabar creant tota la parafernàlia digital amb l’últim programa de generació d’intel·ligència artificial. Pura façana. Llum i color que no poden amagar gaire estona que al darrere no hi ha res que s’aguanti per enlloc. El guionista perd el seu paper a favor del tècnic digital, i mentre que un pot enllestir la seva feina en vint minuts al damunt d’un seient de ceràmica blanca, l’altre disposarà de tot el temps del món per treballar en una sala tècnica d’últim nivell.

Hollywood ens ha portat tants productes liofilitzats que a molta gent ja no li agrada la llet de vaca. Es gasten una pasta brutal en tecnologia i escatimen recursos per als guionistes que acaben fent vaga, com l’any passat. I vés què. Més llum i colors i llestos, si total, a ningú li interessa ja una bona història ...

Els números de taquilla de Els homes que no estimaven les dones, són discrets. Sí, fa vuit setmanes que està entre les cintes més vistes i encara es manté en cartell, però les ulleres d'en Harry Potter han igualat els seus resultats en una setmana tot i estar molt per sota del que s’esperava del jove mag. No critico en Harry ni discuteixo el seu valor literari. Però està clar que una pel·lícula sueca no juga la mateixa lliga, per més que el seu text sigui un best-seller, el guió impecable, i la posada en escena ens acosti a una història compacta d’una credibilitat sorprenent.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Les rencontres d'Arles 2009 - Duane Michals


Els focus s’encenen en la nit d’Arles, per il·luminar un home de setanta-set anys que camina a poc a poc. Sorprès pel focus o conscient de les mirades del públic, l’home comença a avançar a saltirons incloent giragonses al seu pas com si d’un ballarí es tractés. Arriba al centre de l’escenari i el presentador li ofereix el micro. Es mira l’aparell un segon, l’agafa i girant-se cap al públic el sacseja com si anés beneint les grades. Un petit espectacle, un instant d’humor. La gent que s’aplega al teatre antic arrenca en aplaudiments. És en Duane Michals, i la seva obra fotogràfica és més o menys així, sorprenent, fresca, irònica, irreverent.

L’endemà tenim més mostres del seu singularisme. Fem una visita guiada a la seva exposició, i és ell mateix qui ens guia. No es reconeix fotògraf, i diu que ell només explica històries a través de la fotografia. No li interessa el que passa al carrer perquè vivim uns temps estúpids. No carrega la càmera a veure que pesca perquè el que li interessa és l’ànima humana. Es queixa que avui moltes càmeres tenen més talent que els fotògrafs que hi ha al darrera i fuig dels grans formats que amaguen recursos petits. I mentrestant, renega d’aquells qui volen imposar res als altres i advoca per que mirem dins nosaltres mateixos, sense influències externes.

És un showman, i la seva xerrameca està amanida amb tota mena de gags, jocs de paraules i acudits que no amaguen la profunditat de les seves reflexions. La munió de fotògrafs que m’acompanyen estan encantats d’haver-lo tingut al davant. Només puc dir que un servidor, menys versat en la matèria, ha sortit molt gratament sorprès. Encara queden artistes autèntics, si més no, per ara.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Temps per gaudir del temps

Arriba l’estiu, la jornada intensiva i la fi dels estudis. El dia allarga les seves hores de llum, i tot fa pensar que tindràs més temps de lleure per descansar. Res més lluny de la veritat.

T’has passat gairebé un any ajornant temes, posposant cites, planejant fites. I de cop i volta en tens la opció. Agenda en mà, comences amb un sopar d’aquells que no tens perdó de Déu d’haver posposat tant de temps. Segueixes amb una tarda a la platja, que no t’hi acostes de fa segles. La família té la mania de convidar-te a dinar, que et volen veure ni que sigui de tant en tant. Seus a una terrassa a fer una orxata. Engegues la reparació aquella que no pots demorar més. Te’n vas de rebaixes, que necessites un parell de coses per no semblar un drapaire. El festival d’estiu és una cita imperdible, i per planejar-lo, quedes amb la colla gelat en mà. Encara tens pendents quatre temes de les vacances i el temps se’t comença a llençar al damunt. Espera, que tinc un rampell amb aquell granissat de llimona. I no t’oblidis d’aquells papers que van quedar al calaix, que s’hauria de resoldre el tema com abans millor. A casa no hi arribes abans de les onze, que tot just s’acaba de fer fosc, et queda planxar la roba i no has tret res per sopar, però la llei del despertador és inflexible.

Caram. Ja fa gairebé un mes del solstici i ara sembla que va ser el tret de sortida d’una contrarellotge. Tinc pendent un munt de cròniques mig escrites per aquest bloc, i mira, sense actualitzar de fa ... Potser sí que tinc més temps, però també n’he augmentat la despesa i el saldo segueix negatiu. Hauré de posar un anunci al diari: Es busca temps per gaudir del temps.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Cursa per la integració La Maquinista


O com integrar-se amb l’asfalt aprofitant que comença a desfer-se mentre tu et fons lentament. No, si ja m’ho diu ma mare, que aquestes grenyotes no em fan cap bé. Nassos, quina calor!

Si no hagués estat per la il·lusió que carregava la meva mitja taronja per estrenar-se en cursa potser no hauria vençut els meus temors. Feia dies que em plantejava si havia de córrer aquesta cursa o no. L’onada de calor augurava temps de platja i no pas de cursa, però la carn és dèbil, i amb una aclucada d’ulls tot va quedar decidit. Anem a la cursa. Per augmentar el meu crèdit me’n vaig corrent a convertir-me en l’afortunat posseïdor d’un xip groc, i com que són una mica torracastanyes em dedico a personalitzar-lo aprofitant el solitari diàmetre interior.

La samarreta de la cursa també és groga, així que, ben esgrogueïts, anem cap allà. Em dedico a hidratar-me a base de bé mentre li escalfo el cap a l’Ariana. ‘Tu, al teu ritme. Procura ignorar la gent que t’avanci i bla, bla, bla’. Estirem ben arrecerats a l’ombra, i apa, al forn. He tingut la precaució de mullar-me les grenyes abans de sortir, així que entre les ulleres de sol, els auriculars i el cabell moll tirat enrere devia fer una pinta de macarrilla que Déu n’hi do.

Els carrers amplíssims i sense gairebé una punyetera ombra. 21:17 als 5 Km. La calor m’està matant, suo a mars, jo, que no sóc de suar gaire. Començo a tenir la certesa que no baixaré dels quaranta, i potser em deixo anar una mica. Tot i així intento accelerar una mica els dos darrers quilòmetres i acabo amb un horrible 43:19. L'altre dia, mig coix, vaig fer quasi el mateix temps. Si pogués bufar em moriria de vergonya.

L’Ariana m’espera, radiant, que ha completat la cursa de 5 Km d’una tacada en poc més de 35 minuts i sense aturar-se. I això que només fa un meset que va començar a córrer. És només el principi, però està molt contenta, i jo per ella. Fa unes setmanes es veia incapaç de córrer vint minuts seguits, i mira-te-la!

I per celebrar-ho i ofegar les penes, botifarrada! Això és un esmorzar com cal!

dissabte, 4 de juliol de 2009

Contra la calor desmesurada, llimonada!


20 cl de suc de llimona, 80 cl d’aigua freda i sucre al gust. Sacsejar i llestos. Així de senzill.

N’hi ha prou amb tres llimones (potser quatre si són petites) per omplir un got, que vindrien a ser els 20 cl que us deia. L’aigua com més freda millor, fins a completar el litre. Unes quatre cullerades soperes de sucre és la nostra proporció, però aquí millor que aneu provant. I si voleu pujar nota es pot afegir als gots una mica de gel picat.

Tenir-ne preparada a la nevera per quan arribes mig mort és un privilegi, creieu-me.

dijous, 2 de juliol de 2009

Bitllets de loteria


Que les centrals nuclears aporten perill és una obvietat. També ho és afirmar que foradar el subsòl genera problemes de superfície, o que jugar amb el quimicefa dels transgènics és perillós per la salut. Sí, ja sé que hi ha mil informes de tècnics especialistes reputadíssims que afirmen que no correm cap perill, que som uns alarmistes i que no n’hi ha per tant.

Les nuclears són molt necessàries perquè, com que no tenim mesura, no tindríem prou energia sense elles. El túnel del tren d’alta velocitat és molt necessari, perquè hem de millorar les pobres comunicacions de la gran ciutat. Els transgènics són molt necessaris perquè com que li fotem ciment a tot ja no tenim prou terra per a generar aliments per a tothom.

Ara la UNESCO diu que l’AVE pot passar sota la Sagrada Família sense perill, el consell de seguretat nuclear diu que Garoña pot seguir endavant uns anyets, i CiU, PSC i PP presenten esmenes a la totalitat per tal d’evitar la prohibició dels transgènics a Catalunya, tal com pretenia una iniciativa legislativa popular.

El que no acabo d’entendre és l’obsessió per comprar bitllets d’aquesta tràgica loteria. Juguem amb foc un cop i una altre, un cop i una altre, i encara un cop més. Tot està controlat, tot ben estudiat. Però per més que ens vulguin vendre el contrari tard o d’hora sempre hi ha algú que la caga. Tots aquests experts obliden altres informes que feien afirmacions de seguretat, obliden el Carmel, obliden perquè es va tancar Vandellòs I i molts altres oblits remunerats.

L’aviació, que segueix sent un model de seguretat admirable capaç d’aprendre de cada error, de tant en tant ens dona algun avís. És una qüestió estadística, milions de números de loteria repartits a tort i a dret. A algú li ha de tocar.

Insisteixo, sóc optimista, però de vegades em sembla un miracle que encara estem per aquí. Toquem ferro. I res, si algun dia en passa alguna de grossa, campi qui pugui. Tonto l’últim.

dimecres, 1 de juliol de 2009

La llista Robinson


Si esteu fins els @#$%& de les trucades publicitàries, com un servidor, potser us agradarà saber que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades va presentar el passat 30 de juny un servei de llista Robinson a través del qual podem inscriure’ns en un fitxer d’exclusió publicitària.

Es tracta d’un fitxer en línia, gratuït, que les empreses publicitàries tenen l’obligació legal de consultar. Allà podem determinar quin o quins tipus de publicitat volem evitar, de manera que les empreses que utilitzen dades extretes de bases de dades que no els pertanyen no en puguin fer un ús indiscriminat. També es podran indicar expressament empreses amb qui s’ha mantingut tracte, per tal que tampoc utilitzin les seves pròpies bases de dades. I fins i tot et pots registrar de diferents formes, amb noms diferents ( ñ / ny, per exemple ) per tal que les dades coincideixin.

Tot això respon a la llei orgànica de protecció de dades que es va aprovar al desembre del 2007, que especificava la creació d’aquestes llistes i la obligació empresarial de consultar-les. Així que ja ho sabeu, si voleu evitar correus, trucades i missatges publicitaris podeu apuntar-vos-hi a l’adreça: http://www.listarobinson.es/. No, no hi ha versió en català.