dissabte, 29 d’agost de 2009

Plans de vacances


El quatre de setembre a les tres de la tarda agafem les vacances. Unes hores després, a dos quarts de nou del vespre, ja estarem maletes en mà fent cua per embarcar-nos cap al sud. L’endemà a mig matí estarem a Windhoek (Namíbia) després de passar per París i Johannesburg.

Ens espera un 4x4 amb tenda incorporada al sostre per a recórrer les arenes del desert del Namib i la costa dels esquelets, per acostar-nos als Himbes de pell d’argila a les cataractes d’Epupa i gaudir de la fauna del parc nacional d’Etosha. Seguirem cap al corredor del Caprivi i ens endinsarem a Botswana per explorar el delta del Okavango, a la recerca de la vida salvatge de la reserva de Moremi o el parc de Chobe, enmig la terra dels Sans. Continuarem cap a les planúries de sal de les Makgadikgadi Pans per arribar fins als baobabs de l’illa de Kubu i acostar-nos al Kalahari, i per acabar, anirem cap a Zàmbia a descansar uns dies a Livingstone, enfront les cataractes Victòria.

El tres d’octubre arribarem a Barcelona, previsiblement cansats, però esperem que terriblement satisfets. No sé quines cobertures informàtiques trobarem per allà, ni si podré enviar-vos els meus cops de ploma des d’algun cibercafé de l’Àfrica Austral. Si més no, la meva llibreta ve amb mi, i en els vespres de descans sota el cel roig segur que sentiré la crida de la ploma.

Tot queda enllà



















No oblido l’olor dels somnis
que no sé si vaig tenir
No oblido aquella dolçor
que no sé si vaig tastar
Recordo allò que no va ser,
que mai no va passar
Recordo i no me n’oblido

Recordo qui érem
i qui somniàvem ser
Recordo que fèiem
i que volíem fer
Somnio aquells dies
que mai foren reals
Somnio i no me n’oblido

... però tot queda enllà

dimarts, 11 d’agost de 2009

Tancat per segrest acrílic

El primer que vam fer quan vam comprar el pis va ser rentar-li la cara a base de pintura. Les parets estaven estucades de punta a punta, i vam decidir rascar-les senceres abans de pintar. La feinada que ens va donar és d’aquelles que només es poden capejar amb la il·lusió de la primera llar, i tot i així, acabes pensant que no ho faràs mai més. T’equivoques.

L’hivern passat ens vam començar a plantejar que li calia una nova rentada de cara, que ja tocava. En principi havia de ser per Nadal, però entre una cosa i l’altra al final no vam fer res de res. Així que aprofitant que les nostres vacances no arriben fins al setembre ens hi hem aventurat durant aquest mes d’agost.

Coi, estic segrestat enmig dels pots de pintura, amb trastos per tot arreu i físicament matxucat. I el cert és que el fet de pintar en sí mateix no implica massa feina, però una cosa és pintar un pis buit i una altra de ben diferent és embolicar la troca amb el pis en ple rendiment. Així que si em queixava de l’escàs temps lliure que tinc quan se suposa que en tinc, ara ja ni us ho explico. Només em queda l’estudi, afortunadament, però em fa més por que una pedregada. Això és una mena de santuari, amb els ordinadors i la biblioteca, i desmuntar l’escriptori i els prestatges se’m fa una muntanya. És l’últim pas, però serà tot un repte.

Mentrestant hauré de penjar un missatge en aquesta finestra virtual, i en comptes de posar-hi el clàssic Tancat per vacances, hi hauré de penjar un que digui Tancat per segrest acrílic. Vaja, pinto amb pintura plàstica, però espero que em permeteu la llicència artística.