dissabte, 26 de setembre de 2009

Okavango

Hem deixat enrere les grans planures de sals minerals, i ens endinsem de ple en l'autèntic cor del nostre viatge: el delta de l'Okavango. De primer ens en vam fer una idea dalt d'una avioneta, en vol baix, per gaudir d'aquest inspirador paisatge. Però no en teníem prou.

Així que vam decidir provar els 'mokoros', aquesta mena de góndoles fabricades amb el troc d'un arbre. És un viatge lent, plàcid, relaxant, per gaudir de les coses a poc a poc. Ens hem banyat a l'Okavango, això sí, lluny dels cocodrils. L'únic inconvenient han estat unes petites sangoneres que no estaven massa assedegades.

Finalment, armant-nos de valor i paciència hem anat fent els quilòmetres més difícils de la nostra vida. La carretera no existeix, el camí tampoc. Només tens roderes i pistes, arbres i matolls, i el GPS com a referència imprescindible, però del que no et pots refiar al cent per cent, perquè les pistes canvien amb la temporada, les inundacions ... Són cinc-cents quilòmetres en total que hem fet en quatre dies, però no es tracta tant d'arribar com d'aconseguir avançar. Hem travessat llits de riu inundats amb l'aigua arribant gairebé a cobrir el morro del cotxe, i ens hem quedat clavats al fang en l'únic excés d'autoconfiança que ens hem permès. S'ha fet dur, us ho asseguro.

Però malgrat tots els inconvenients, o potser gràcies a ells, tot ha estat perfecte. Els parcs naturals de Moremi i Chobe són espectaculars. A Moremi hem vist munts de girafes, elefants i una ingent quantitat d'antílops enmig uns paisatges que de vegades ens recordaven la fageda d'en Jordà i d'altres algun bosc Nova Zelandès. Les hienes ens han deixat dormir, després de tenir la precaució de tancar-ho tot al cotxe. Els hipos feien una mica més d'escàndol, i els elefants se'ns acostaven tant que sovint preferíem marxar nosaltres.

Ha plogut les tres darreres nits, i esperàvem que el camí de Moremi a Chobe es convertís en una pista intransitable. Però ben al contrari. La sorra molla és més compacta, i malgrat la innegable duresa del recorregut, podem dir que hem estat de sort. Arribar a Chobe va ser molt complicat, havent de provar a peu alguns passos d'aigua que no ens atrevíem a creuar a la lleugera, però la ribera del riu Chobe ens ha compensat l'esforç amb escreix. Animals a dojo, vida salvatge a plaer, arreu, buscant sadollar la set que provoca aquesta calor infernal.

Avui passem nit a Kasane, a l'extrem nord del parc. Busquem un allotjament amb parets, per desfogar-nos una mica de tanta tenda. Estem cansats, sí, però terriblement satisfets. Com diuen per aquí "That's wildlife!"

P.S.: Moltes gràcies pels vostres comentaris. Ens fa molta il·lusió llegir-vos de tant lluny, i ens acosta una miqueta a casa. Prometo respondre com cal tan bon punt tinguem una mica més de temps i no ens trobem davant un ciber a punt de tancar. Potser des de casa, que ja no queda tant ...

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les fotos aquí.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Or blau, terra roja

Doncs segueixen les nostres peripècies per l'Àfrica austral. Aquest cop escrivim des de Botswana, que Namíbia ja ha quedat enrere.

Farts de pols i sorra hem decidit seguir el camí de l'aigua, talment com els antílops, els elefants, les girafes i els lleons que acompanyen el nostre pas. Bé, no sé si l'acompanyen, però ens estem fent un fart de veure vida salvatge. Ha estat arribar allà on hi ha aigua i hem tingut un esclat de vida.

A Epupa Falls hem visitat els himbes, de pell roja colrada amb una barreja d'argila i greix animal. Després hem seguit camí cap al parc nacional d'Etosha, el gran indret blanc. Allà, les sals minerals d'un immens llac desaparegut creen una gran planura. T'envolta el no res, tot en blanc, i al seu voltant esclata la vida seguint els dolls que la natura ha decidit regalar. Els antílops s'hi troben a mans plenes, de manera que al final els acabes ignorant com si d'un gos o un gat es tractes. Amb ells però, arriben la resta. Rinoceronts i girafes, nyuns i elefants i finalment, tots els depredadors. Hienes i xacals, però també guepards, lleopards (l'únic que se'ns resisteix) i lleons. Et vas sentint petit, petit ...

Sortint d'Etosha hem avançat ja decidits cap al Nord, cap al corredor del Caprivi per accedir a Botswana des d'aquest enclavament privilegiat. Aquí les comunicacions són una mica més difícils encara, que no hi ha cobertura, i amb prou feines existeixen els nuclis urbans. Fas molts quilòmetres entre un indret i l'altre, però l'espectacle natural és inesgotable.

Hem visitat les muntanyes sagrades de Tsodilo, amb les pintures rupestres dels avantpassats dels bosquimans i hem seguit ruta cap a l'aventura extrema en seguir la pista de l'illa de Kubu. Aquesta "illa" d'arbres plantats de cap per avall, sorgits de la més pura llegenda ens ha sorprès molt agradablement. Arribar-hi és tota una odissea, però un cop allà et trobes enmig d'arbres mil·lenaris, sorgits dels somnis dels Déus. Un indret màgic.

I d'allà cap a Maun, la ciutat que ens alberga avui, on acabem de fer un evocador vol escènic sobre el delta de l'Okavango. Okavango, només la seva sonoritat ja em fa salivera ...

I fins aquí puc explicar, perquè la resta encara és futur, i per més màgia que ens envolti encara no tinc el do de llegir-lo! Ens llegim!

P.S.: Ídem que en el missatge anterior, ni accents* ni fotos possibles. Sorry, haureu d'esperar.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les fotos aquí

divendres, 11 de setembre de 2009

Quatre rodes i un núvol blanc

El primer cop de ploma internacional arriba des de l'Àfrica Austral. No tinc accents*, aquest teclat té una distribució un tant estranya i tampoc tenim possibilitat d'incloure fotos, així que espero que em disculpeu ...

Hem recorregut el centre-oest del país, de la capital Windhoek (que es pronuncia com 'Ventuk' !?) fins a la costa, travessant el desert del Namib i arribant fins la costa dels esquelets. Prop de 1.600 km portem ja a l'esquena, i gairebé ni rastre de l'asfalt. Tot és pista de terra, de manera que el títol d'aquest missatge es justifica en llargues distàncies en cotxe i un munt de terra aixecada al nostre pas.

El país és preciós, i els contrastos brutals. L'única pega és que tot està a prendre vent. Llargues i avorrides carreteres en línia recta (riu-te'n de Balaguer) que no s'acaben mai i que malgrat tot, no se'ns estan fent pesades. Potser és la novetat, o que estem de vacances, o que el paisatge es sublim. Potser tot plegat una mica. El sol cau a plaer, però li costa escalfar fins ben entrat el migdia. Al vespre, també li costa entrar el fred. L'ambient és tan ressec que la pell i els llavis pateixen amb el vent i el contacte exterior constant, però tot i així per ara no hem patit massa d'aquest clima que tothom tem tant.

Portem la tenda al sostre del cotxe, i els càmpings són molt més complets i acollidors del que ens havíem pensat. Aigua calenta, sí. Mon pare estarà ben satisfet del nostre menú habitual. Portem barbacoa, i als restaurants el menú es limita a quatre plats: Bistec amb patates, Xai amb patates, Pollastre amb patates o Hamburguesa amb patates! De tant en tant també trobem amanides i torrades o quelcom semblant, però poc més. Tret dels luxes que ens fotem a la costa menjant marisc a preu de saldo.

És primera hora del matí, i tenim el cotxe a la porta del cafè llest per sortir cap a les muntanyes, a la recerca de l'aigua. Amb ella esperem trobar també la fauna local, que per aquesta banda només hi ha serps, escorpins i algun antílop. Tot i així, cada matí ens desperta el refilar d'algun ocell estrany i també hem tingut la visita d'uns babuïns encuriosits per un parell de primats de dues potes.

Epupa Falls és el nostre proper destí, però per a saber-ne res haureu d'esperar més notícies. Fins aviat!!!

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les fotos aquí 

dimarts, 1 de setembre de 2009

El pollastre que ens espera

Sí, me'n vaig de vacances en tot just quatre dies i quasi que no puc pensar en res més. Quasi. Però per bé que jo estigui de vacances el món no s'atura, al contrari, doncs sembla que aquest inici de curs promet emocions ben fortes.

Quan torni, a principis d'octubre, estarem en plena festa. La crisi s'estarà cobrant un nombre de parats mai vist, la grip A haurà arribat al seu punt àlgid, el tribunal constitucional (així, en minúscules) s'haurà pronunciat sobre l'Estatut, i el Barça haurà debutat a la Champions davant del Mourinho i l'Eto'o. Hauran passat la Diada i la Mercè i els aniversaris de mig món, i a més m'hauré perdut el fascinant món dels estúpids fascicles col·leccionables.

A qui se li acut fer les vacances al setembre?