dijous, 26 de novembre de 2009

La tretzena editorial



Dotze diaris catalans publiquen avui una editorial conjunta, en un fet sense precedents: La dignitat de Catalunya. Es valora la importància d'un altre fet sense precedents. Una decisió, que s'intueix imminent, del tribunal Constitucional sobre una llei fonamental ratificada pel poble. Es destil·la preocupació i es defensa la definició de nació. La sentència implicarà una decisió clau sobre el progrés democràtic d'una Espanya plural. Estem preocupats, sí, i cansats de ser els dolents de la pel·lícula. La nostra dignitat com a poble està en joc.

La història és llarga. De l'acord polític in extremis als retalls a les Corts i la polèmica en la ratificació a les urnes. I ara, un tribunal deslegitimat s'hi pronuncia. I dic deslegitimat perquè, com es recorda a l'editorial, el Constitucional només disposa de sis membres legítims. Un tribunal de dotze membres on s'ha produït una defunció i una recusació, reduint a deu els efectius. D'aquests, quatre estan fora de mandat i haurien d'haver plegat, però ho impedeix la manca d'acord entre socialistes i populars per a substituir-los. Aquest és el panorama on es posa en dubte una llei refermada pel poble, sota els criteris constitucionals. Per si algú no ho recorda, al primer article de la Constitució es diu que la sobirania és del poble.

Dotze editorials representen un acord col·lectiu, una voluntat de ser escoltats, d'actuar amb una sola veu. Potser perquè sembla que no n'hi ha prou amb la veu d'un milió vuit-centes vuitanta dues mil sis-cents cinquanta persones aprovant l'Estatut.

Avui ha sorgit a la catosfera una tretzena editorial: La indignitat d'Espanya. N'hi ha molts que no ho volen veure, que no ho volen llegir ni sentir, però quelcom s'està gestant. Ja en tenim prou. Calen més motius per incitar a la reflexió?

dimecres, 25 de novembre de 2009

L’hora de les ombres capficades














Travesso l’hora de les ombres capficades, poc a poc, amb recança.
Tanco els punys i m’afluixo la corbata dels sentiments enllaunats.
Les sabates brutes solquen la nafra d’aquell record que he oblidat.
Miro de través el meu reflex al mirall. Per què somriu si jo no ho faig?

dimarts, 24 de novembre de 2009

El mal de Babel

Tots els homes sobre la terra parlaven una sola llengua i empraven les mateixes paraules. Un sol poble, una sola llengua, un sol propòsit. En aquella comunió amb sí mateixos, decidiren construir una torre per glorificar el seu esperit. Pretenien els homes abastar el cel. Tots a una. Fabricaren maons i ignoraren la pedra. Empraren betum i obviaren el morter. La torre creixia, tot anava bé. Però els designis del Senyor eren contraris a la fita de l'home. El creador els havia ordenat expandir-se i sotmetre la terra. I l'home desobeïa intentant l'ascens al cel. Com donar-los una lliçó? Quin càstig imposar-los per la seva irreverència? «Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.» Gènesi 11, 7

El mite bíblic de la torre de Babel redueix l'origen de la diversitat lingüística a un càstig diví. No és un valor afegit, no és riquesa cultural, només una condemna, una maledicció. En hebreu, bl-bl significa balboteig, l'acció de comunicar-se vacil·lant, sense articular amb claredat. El mal de Babel, la malaltia que separarà els pobles.

I aquí ens teniu. Som hereus d'aquest mal, estem infectats per la malaltia, parlem una llengua menor. No ens comprenen, no ens fem comprendre i ens entossudim en seguir pel nostre camí cap enlloc. Tan és la nostra història, tan hi fan Llull, Verdaguer o Espriu. Som un error. Generem els dubtes dels homes. Representem el mal, el càstig diví. Som imperfectes. Fes-te fotre.

Ho sento, però no puc. No puc acceptar cap condemna. No demanaré perdó. No demanaré permís per expressar-me en la meva llengua. No em sento culpable de res, ans al contrari. La llengua representa possibilitats, representa comunicació, representa cultura. Aprendre no pot ser dolent. Mai. Si la cultura és un perjudici, que parin el tren, que jo baixo.

dilluns, 9 de novembre de 2009

El mur de Berlín - In memoriam

Bansky. Mur de Palestina.

Primer va ser una esquerda sobre l’ànima humana. Després un forat damunt la seva consciència. Per tapar el greuge hi van construir un mur amb totxanes negres d’estupidesa i ressentiment. Una frontera entre germans, un purgatori on cremar els pecats que separen el cel i l’infern.

Recordo el dia. Recordo les imatges d’aquella gent que descarregava justícia a cop de mall. Recordo el plor de molts d’ells.
És el meu primer record adult. La meva infantesa es va trencar amb el mur, obrint-me una nova consciència, un nou món amb unes fronteres més amples que, d’ençà d’aleshores, sempre he procurat eixamplar.

Avui hi ha una porta on mai hauria hagut d’haver-hi una altra cosa. Però encara queden molts murs construïts per tapar mesquinesa.

dimarts, 3 de novembre de 2009

La forma de les coses




Rarament es troba al teatre una obra tan sòlida, àcida i punyent com La forma de les coses. No és d'estranyar que la temporada passada fos un dels èxits més destacats de l'escena barcelonina, i el seu retorn als escenaris no fa més que confirmar-ho.

L'obra ens explica la transformació de l'Adam, un noi tímid i indecís, que sota la tutela de la seva exigent xicota capgirarà tot el seu món, començant per ell mateix. Sobre la taula queden les reflexions més obscures al voltant de la naturalesa de l'ànima humana, endinsant-nos en la mal·leabilitat de la personalitat i incidint en una crua transgressió dels límits de la decència i la moral amb el pretext de l'art i la superació personal.

Julio Manrique dirigeix aquesta brillant adaptació de l'obra de Neil LaBute, que podeu gaudir al Club Capitol fins al 6 de desembre.

Fitxa de l'obra.

dilluns, 2 de novembre de 2009

XXIX Cursa de l'Amistat 2009



Diumenge. Dos minuts per les sis del matí. Sona el despertador. Em llevo amb més pena que glòria, intentant recordar que ho faig per gust. Procuro no fer soroll per no despertar l'Ariana. Estic sonat, penso. Una preciositat al llit i a mi se m'acut sortir a trencar-me les cames creuant Barcelona de Montjuïc fins el Tibidabo. M'enganxo al somriure, i m'obligo a encendre el pilot automàtic. Esmorzo d'esma i em vesteixo sense ser-ne gaire conscient, que la neurona encara dorm. Ahir m'ho vaig deixar tot a punt, així que no cal pensar gaire. Tres quarts de set, i començo a despertar-me al metro, mentre al meu voltant la legió romana, els vampirs i les bruixes se'n tornen a casa després d'una nit de festa. Abandono lentament la letargia, i els la vaig traspassant.

Un quart de vuit. El Víctor s'espera ja al carrer, i l'Alberto i l'Oriol arriben de seguida. Només ens falta el 'taxi', que no triga a recollir-nos. Ens en riem de la nostra ombra, de les nostres nits i els nostres dies, que a aquestes hores cal prendre-s'ho tot amb humor. Arribem al castell de Montjuïc amb temps per fer quatre estiraments i poc més.

550 persones llestes per sortir a rodar els poc més de setze quilòmetres que ens separen del Tibidabo. Molta son però molt bon ambient, que per alguna cosa aquesta és la Cursa de l'Amistat. Diuen que és una cursa diferent, per gaudir-la, sense cronometratges, sense cap cost. Així que els que estem aquí ho fem per gust, per ganes, perquè ens agrada córrer i prou.

Les vuit en punt, comencem. He promès fer bondat, que tot just estic començant la temporada, així que m'enganxo al Víctor i l'Alberto que van baixant suau, protegint les cames. Miro d'adaptar-me i no tirar gaire d'ells. L'Oriol té pressa i aviat l'anem perdent de vista. Seguim així fins al llarg i fals pla que ens porta a travessar Barcelona per la meitat.

Mitja cursa, els quilòmetres passen i la inclinació augmenta lleument, però en progressió. El ritme dels meus companys baixa lleument, i a mi les cames em demanen més, així que ens acomiadem i començo a tirar. D'aquí fins al final vaig avançant decidit. La pujada se'm fa fàcil, que vaig fresc, i a més no paro de passar gent. Sé que és normal, que no estic al grup de ritme que em pertoca i per tant no té cap mèrit, però ajuda. Estic rodant gairebé al mateix ritme que rodàvem en pla. Falten prop de tres quilòmetres quan agafo l'Oriol. Em demana que li faci de llebre, però no pot aguantar el ritme, i jo no vull frenar. Així que segueixo amunt i amunt amb unes increïbles vistes sobre la ciutat. Acabo esprintant els metres finals, que la baixada ajuda, i per bé que amb un mal temps (1h32'), amb molt bones sensacions.

Bé, venia a gaudir-ne, a córrer sense pressió pel resultat i a retrobar-me amb les sensacions de la competició. Objectiu complert. I amb la feina feta ja ha podem celebrar. Coi, quin tip de moniatos, castanyes i panellets!