dijous, 31 de desembre de 2009

La recompensa de l'esforç



S'acumulen les fulles del calendari apilades sota els peus, una sobre l'altra, una darrera l'altra. T'acomodes en la mandra dels dies sense recurs a base de pilot automàtic, i les fulles s'acumulen cada vegada una mica més de pressa. Tot va passant mentre no passa res. Els dies grisos s'escolen i l'eix de l'infinit comença a desaparèixer. Una cana, una arruga que no se'n va, el temps ja no és infinit. Decideixes canviar la tònica. Trencar la rutina de les joves promeses que mai es van complir. Canvi, ruptura, revolució. Canviar fa por, però la grisa realitat ja està vista, superada i absorbida. Ja no ens aporta res. L'únic camí és la revolució dels nostres dies, l'única revolució que té sentit, des de dins, amb la violència de trencar-te només l'esperit i les banyes. És un camí lent i feixuc, però sempre estàs a temps per començar. Oblida la mandra, millor avui que demà, perquè de vegades demà és un dia que mai no arribarà.

Ja fa anys que vaig començar a tenir cura d'aquesta llavor, però la fruita comença a ser madura i va apareixent la collita. Cal començar un esforç a llarg termini, sense veure el final del túnel, per convenciment, per fe. Primer va ser una feina decent, un somriure al tornar a casa i esbandir les preocupacions al portal. Aquesta és la cirereta. Però també hi ha detalls, com aquest bloc, que lluita per omplir les meves necessitats expressives. No sé si me'n surto gaire, però em guanya petites píndoles de felicitat. Per al belluguet inquiet que porto a dins queda l'esport. Les curses s'han convertit en la via d'escapament d'un món interior que desperta amb l'asfalt passant enrere.

Fa més de tres anys que tot va començar, i l'any que s'acaba és el primer que aporta fruits. Però la primera collita és ben bona. Ben aviat aquesta finestra al món aconseguirà la primera espelma. Poc després, l'espelma serà per tornar de la feina sense maleir el món. Les curses ja tenen bastant més d'un any, de manera que calen més reptes per convertir l'esforç en cultura. Ja en tinc un altra en cartera. El set de març, Marató de Barcelona. Seguim endavant.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Notes sobre l'ús del català

Avui m'he llevat torracollons, així que deixeu-me puntualitzar algunes coses que he anat sentint/veient per aquests mons de Déu:

La *cantera del Barça. Per bé que cantera és un mot perfectament correcte en català, s'ha utilitzar només en el sentit de pedrota (en castellà: pedrusco) o per parlar de les ganes de cantar. Així, la cantera del Barça serien les ganes de cantar que els agafa als futbolistes blaugrana després de guanyar sis títols. És que m'agrada repetir-ho.

La *pedrera del Barça. La pedrera és l'indret d'on s'extreu la pedra per la construcció. Sí, però no es pot aplicar el terme al equips inferiors esportius. És un calc del castellà i és incorrecte. Així, la pedrera del Barça és d'allà on s'extreu el material per construir les hipotètiques remodelacions del Camp Nou.

En català, els nanos dels equips inferiors són del planter. No són pedres que cal extreure a cop de mall, sinó brots tendres dels quals cal tenir cura abans no donin fruit. Per tant, hem de dir que el Barça va guanyar el mundial de clubs amb vuit futbolistes del planter sobre el camp. Sí, és que m'agrada repetir-ho!

Però sobretot *hi ha d'haver-hi un caganer.
A no ser que siguis el Sergi Mas imitant el Montilla, hi sobren pronoms febles. Sí, ja sé que el pleonasme (la repetició de pronoms) és una pràctica habitual del català, però això no vol dir que sigui correcte. Hi ha d'haver o bé ha d'haver-hi, podeu triar la que us agradi més.

Passa't pel meu *blog.
En català tenim la meravellosa paraula bloc, de la qual podem derivar blocaire. *Blog és un anglicisme i és incorrecte, igual que *bloger (*blogaire és simplement horrorós). Sé que hi ha gent a qui no li agrada utilitzar el terme bloc perquè creu que no diferencia entre una llibreta física i una virtual, però les coses es diuen com es diuen, ens agradi o no.

Quina gràcia, *ja ja ja.
El so de la jota en català és completament diferent del castellà. Per tant, si escrivim ja vol dir ara mateix i no té cap sentit d'interjecció humorística. Per representar el fet de riure hem d'escriure ha ha ha. Aquesta h aspirada és la grafia que imita el so adient. El mateix succeeix amb un riure nadalenc, que si escrivim jo jo jo es converteix en un exercici d'egocentrisme. [Aquesta va per la Núria i alguna lectora anònima que sé que tinc].

Va, per avui ho deixo, que no em vull fer (massa) pesat.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Llàgrimes verdes i amargues, llàgrimes dolces i blaugranes

Els nostres dirigents tornen de Copenhaguen amb les mans buides. Segueixen creient que cobren el que cobren per fer discursos grandiloqüents. Algú podria dir-los que cobren el que cobren per tal que prenguin decisions? Saben què coi significa prendre decisions? Sí, és aquella cosa arriscada per la que un grapat d'il·lusos van a votar-los cada quatre anys a les urnes. Es tracta de posar sobre la taula idees per millorar el món i arribar a compromisos per tirar-les endavant. Potser l'any que ve a Mèxic. Potser. O potser no. Potser seguiran cobrant per fer l'estaquirot. Llàgrimes verdes i amargues.

Tal com estan les coses només ens queden les alegries que ens dóna el Barça. Aquests sí que saben què representa tirar endavant una idea, i lluitar per aconseguir-la per damunt de les adversitats. Li hauríem de fer un monument al Guardiola i plantar-lo al bell mig del Camp Nou. Just on es fa la sacada inicial. El que ha fet aquest nano només ho apreciarem amb els anys, ara per ara ens supera. Llàgrimes dolces i blaugranes.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Diàlegs estúpids


Escolto amb ulls esbatanats les tertúlies al voltant de tota aquesta història amb l'activista sahrauí Aminatu Haidar. Parlen d'opressió, de territori ocupat, de repressió cultural, i fins i tot fan referències al Tibet. Aplaudiria si no fos perquè aquest mateixos tertulians canvien de discurs radicalment quan t'apropes una mica més a casa. És com allò de les bicicletes. - Què faries si tinguessis dos pisos? - Te'n donaria un. - I si tinguessis dos cotxes? - També te'n donaria un. - I si tinguessis dues bicicletes? - Ah, no. Això no. - Coi, i per què no? - Perquè tinc dues bicicletes.

Més notícies. Tenim un grapat de dirigents polítics a Copenhaguen, hostatjats en hotels de luxe i amb cotxe oficial. Han de decidir si prenen alguna mesura per intentar evitar el canvi climàtic. Però, és clar, ells tenen aire condicionat a l'hotel, a casa, al despatx i al cotxe. S'arriscaran a prendre cap mesura dràstica, i per tant impopular, que els pugui costar el càrrec? És com allò de la benzina. - Tornen a apujar la benzina! - Ves, a mi m'és igual. - Com que t'és igual? - Sí, jo sempre poso 20 €.

Referències al Jiménez Losantos (grrr) amb el famós 'Los españoles somos los judíos preferidos de los nazis catalanes'. Sense comentaris. Passo a la tele. El Cristiano Ronaldo (grrr) es posa fatxenda 'Todavía no me encuentro al cien por cien, puedo dar más de mí'. Com si no en tinguéssim prou. Anuncis. Apareix en Raphael (grrr) en una campanya de Telefònica 'para enseñar a los españoles las letras de los villancicos'. Em sona caspós i de l'Opus.

Se suposa que ens hem d'identificar amb tot això? I després s'estranyen que vulguem fotre el camp.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Acceptant la ignorància



Darrerament, directa o indirectament, m'han rondat tibades d'orelles per respostes massa honestes. Seguirà passant, en alguns casos per idealisme, en altres per bona fe o potser per manca d'allò que en diem puteria. Tinc la sensació del politiqueig absorbent. No es pot acceptar la ignorància. Les caselles en blanc resten, així que millor inventar-se una resposta o improvisar quelcom abans de quedar en evidència. Si cal, tirem pilotes fora i inventem l'art de no dir res.

Què us he de dir. Això d'improvisar té una certa lògica en un examen tipus test, perquè implica jugar al límit de les normes. En el món real, però, em sembla més estúpid que la simple acceptació de la ignorància. Crec que un senzill "no ho sé" és honest, i en definitiva, més intel·ligent que no pas llançar-se al buit sense corda. Llàstima que la classe política no ho vegi igual.