dimarts, 28 de desembre de 2010

Acatant

Aquest dies he pogut gaudir d'una mica de temps, pau i tranquil·litat que he aprofitat per fer una mica de reflexió. I he arribat a la conclusió que no es pot anar contra els designis de la llei, de manera que he decidit que aquest bloc comenci una nova etapa d'acord amb el camí que els jutges del Constitucional i del Suprem marquen per les ovelles esgarriades.

A partir d'ara aniré alternant els apunts escrits en l'idioma regional amb d'altres redactats en l'idioma de l'Estat que ens uneix a tots. Sí, està decidit, i aquest bloc canviarà de nom i passarà a dir-se Copos de Pluma.

dijous, 23 de desembre de 2010

Setge lingüístic

L’abril del 83 es va aprovar la llei de normalització lingüística de Catalunya per una quasi completa unanimitat. Tres anys més tard el Constitucional li donava el vist i plau. Sí, sembla que ningú ho recorda, però fou així. Alguna retallada, és clar, però el model d’ensenyament quedava garantit. Ara, 27 anys després, el Suprem es recolza en la recent sentència del TC per a disparar amb bala contra la immersió lingüística a l’escola. El que servia en la transició democràtica ja no serveix al segle XXI.

Estem en guerra. Una guerra freda, no declarada, una guerra silenciosa amb l’enemic infiltrat a casa. La baralla es va trencar el 28 de juny, i ara les màscares són fora. Ja no cal fer comèdia, ja no cal actuar perquè el fantasma franquista ja no genera cap mena de vergonya. El cap alt i a utilitzar tàctiques de conquesta.

Parlo de guerra, d’enemics i conquesta i hi haurà qui veurà greus les paraules. Ho són. Són molt greus. El diccionari diu que guerra és la lluita armada entre dos o més pobles, i que un estat de tensió política sense declaració oberta d’hostilitat s’anomena guerra freda. Crec que les paraules són armes ideològiques molt poderoses així que la definició li escau. Seguim amb el diccionari per assegurar que un enemic és algú que es mostra contrari, que té aversió contra algú i cerca oposar-s’hi o damnejar-lo. Quedi clar que no els considero enemics per pensar diferent, els considero enemics per voler malmetre allò en que crec, allò que m’estimo. Per últim he parlat de conquesta perquè conquerir és fer propi per la força, i el que ara pretenen no és més que imposar la seva voluntat per damunt de la voluntat del Parlament, del Congrés, del Senat i del poble, com si d’un cop d’estat es tractés.

Estem en setge, i no ens queda altra que morir. O lluitar.

dimarts, 21 de desembre de 2010

El silenci del mort

Per mantenir la farsa de l’ovella feliç
dibuixaran si cal un nou món,
amb velles noves regles.

Però tancat i mut encara colliré idees,
i sols aconseguiran de mi
el silenci del mort.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Quaranta-dos mil cent noranta-cinc

L'any passat no vaig poder preparar-me com calia i a l'hora de la veritat vaig acabar amb les cames de fusta. Vaig patir cadascun dels quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, però quan vaig acabar vaig tenir molt clar que volia tornar-hi. M 'agrada córrer, no hi puc fer més. M'agrada enfrontar-me a mi mateix, enfrontar el cronòmetre i anar empassant metres de carretera passa rere passa. És una bogeria, ho sé, però em captiva. Et lligues les sabatilles, surts a rodar, i les cabòries es van perdent a mesura que vas suant-les. És un exorcisme brutal, de debò. I no es tracta de trencar marques ni acabar baldat, sinó d'anar fent, acumulant metres a les soles.

Les curses de deu mil (metres) no m'acaben de dir res. Són relativament curtes, de manera que has de sortir a per totes si realment vols aconseguir una bona marca. Això implica un ritme cardíac elevat des del primer minut, i la sensació d'anar contínuament prop del límit. Al final acabes extenuat, però en cinc minuts estàs més que recuperat perquè, en definitiva, l'esforç no ha estat llarg. Capficat en l'esforç, no tens temps de relaxar-te i gaudir-ne. Una mitja o una marató son figues d'un altre paner. No pots sortir a per totes perquè queda molt camí per endavant, de manera que l'esforç es concentra en anar fent. M'agraden. M'agraden perquè són un repte de llarg termini, com la vida mateixa. No es tracta tant d'arribar a la meta com d'anar avançant cap a ella. No es tracta d'esprintar bojament, sinó de calcular cada passa, poc a poc, per tal d'assolir l'objectiu final.

Diuen que els maratonians estem sonats. Segurament és cert, però una marató t'obliga a entendre el valor dels esforços petits per a assolir grans fites. Una passa més, sempre una passa més. Quan comences a córrer tens una revelació. Has fet el primer metre, te’n queden quaranta-dos mil cent noranta-quatre més, però ara no hi penses, només somrius obsessionat amb una sola idea. La meta està més a prop.

El sis de març hi torno. La marató de Barcelona m'espera. I jo a ella, sí.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Per Nadal, postres de trufa

No, no faré un apunt culinari ni res que s’hi assembli, però m’ha semblat un bon títol. M’agraden els jocs de paraules, ves. A l’etiqueta hi diu llengoter, que vol dir burleta en el sentit de qui llengoteja o treu la llengua. L’utilitzo per a parlar de qüestions de llengua perquè és el meu to burleta el que pretén jugar amb els mots fent-ne befa, mofa i escarni. Poca gent sap avui que trufa també significa burla, així que el títol va encaminat a jugar amb aquest sentit. Tampoc les postres (femení plural, sempre plural) són reals, sinó més aviat una metàfora sense massa sentit destinada a fer referència a l’àpat saguer que, com el Nadal mateix, es presenta a la saga, sempre a última hora quan ja tot està dat i beneït. I aquí em teniu, ensutjant de nou un full en blanc, pretenent escriure sense saber-ne les beceroles, però endavant, sempre endavant amb voluntat d’aprenentatge.

Avui m’han dit que encaro aquesta recta final d’any més burleta que de costum. En el meu cas aquesta expressió en cursiva o itàlica (en castellà també se'n pot dir bastardilla de la cursiva, alça) sona prou greu com per incitar a la reflexió. Això, tot i que no parlàvem de blocs (amb ce segons l’IEC que si molt no m’equivoco és l’autoritat competent en matèria lingüística) afecta de ple el Cops de Ploma, que darrerament està mostrant la seva cara més juganera. Estic destapant un pot perillós, tal vegada, però us ben asseguro que procuro no ser gaire potiner. La vida me la prenc de filis, en conya, de bon humor, amb bona predisposició, però la llengua me la prenc seriosament, jo. Però anem directes a barraca que estic embrancant-me. Deia que la frase m’ha fet ruminar, per extensió, sobre el gir que està fent aquesta casa. Fa temps que vinc dient que no vull centrar-me en política i tampoc pretenc fer cròniques periodístiques de l’actualitat perquè això ho feu molt millor alguns de vosaltres (no somriguis, he dit alguns). Així que el meu camí ha de ser un altre. Tampoc tinc cap pretensió de fer riure, la veritat, que encara que alguns no ho creguin sóc més seriós del que semblo (ben mirat, semblo moltes coses que no sóc, és a dir, si fa no fa com tothom), però no puc evitar un cert aire cínic. Què voleu que us digui, de vegades tinc la barra i les penques de menysprear certs valors morals i seguir embrancat.

Baixem a la terra per a encarar les postres (femení plural, insisteixo) i acabem aquest libel contra mi mateix com si la cosa comencés just aquí. I tot això per a dir, amb aquest extens panegíric lingüístic, que tot plegat seguirà si fa no fa igual. Que miraré d’anar cap a la lletra que tant valoro tot perdent conceptes, però que no puc prescindir del discurs que l’estat d’ànim em porti perquè per això tinc aquest bloc (amb ce, tal com mana l’IEC), per abocar-hi tota mena de dèries, de postres i d’àpats, sorneguers o no, tal com van passant per aquest caparró inquiet.

Vagi de gust.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Avui no hi ha apunt

Avui no hi ha apunt. Si de cas passin demà, a veure si hi ha més sort.

dijous, 9 de desembre de 2010

Moltes veritats i poques mentides

L’altra dia us preguntava qui sóc, i la cosa va generar una certa reflexió. He escrit coses que no penso i penso coses que no escric, però tot el que escric m’ho penso, pensant com serà llegit. Em preocupa el que dic, perquè tal com diu la Clidice, no em preocupa el què penso, sinó perquè penso el que penso. Per extensió, no em preocupa el que escric sinó perquè escric el que escric, i no em preocupa el que llegeixo sinó perquè llegeixo el que llegeixo. Des d’aquesta petita finestra sempre he mirat de ser creatiu a l’hora d’escriure, provant d’incitar a reflexionar al voltant del que es llegeix. Crec que cal aprendre a llegir, per qüestionar el món i els propis valors per tal de créixer.

Els documents confidencials que Wikileaks va filtrant aquest dies posen de manifest, un cop més, que ens cal un sedàs per valorar a qui ens creiem i perquè. I què voleu que us digui (expressió molt meva que m’agrada utilitzar, ves), sóc un juganer. Així que avui us proposo jugar a jugar. Ni a guanyar ni a perdre, només a jugar pel sol fet de divertir-nos jugant. Com?

Agruparé en tres conceptes dues veritats i una mentida, sense cap ordre, per tal que conegueu una mica de mi o potser per confondre-us. Tal vegada tot plegat alhora. De què es tracta? Doncs d’entretenir-vos, fer-vos pensar i colar una entrada més al bloc. Què us pensàveu? La gràcia no és trobar respostes ja que no penso dir res més si no és sota tortura, així que no proveu d’estirar-me la llengua. En comptes d’això  apreciaré els vostres comentaris amb el mateix estil. Ja ho heu llegit, dues veritats i una mentida.

Aquí van les meves (moltes) veritats i (poques) mentides:
Semblo més jove del que sóc potser perquè 1.no m’he entrompat mai, 2.no he fumat mai i 3.no he tastat les drogues. Tinc molta imaginació però 1.em preocupa la meva salut mental, 2.he estat en tractament antidepressiu i 3.m’han dit Joan-sense-por. Sóc un paio pacífic, però tinc a l’armari 1.un arc compost, 2.una espasa de mà i mitja i 3.una escopeta de repetició. Escric el Cops de Ploma però 1.sovint és una obligació, 2.em retinc de publicar tot el que escric per no atabalar i 3.sempre he deixat inacabats els meus projectes literaris. I ja n’hi ha prou que estic xerrant massa. Feu conjectures si voleu, no penso badar boca.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Respostes i altres coses absurdes

Després d'un desconnectat cap de setmana, amb fallida connexió inclosa, arribo tard sense haver patit l'atac dels controladors. El meu regne per trobar sempre la carretera deserta d'aquest matí. Vaig que vinc, dies abans, dies enrere, i avui lluitant en diferents fronts per a cobrir tota frontera. Generacions futures que encara esperen, i la resposta a l'enigma per qui desespera.

El meu text per la trobada blocaire el podeu trobar a ca l'Eulàlia. Zero points. En canvi, o potser igualment, el text que vaig penjar per aquí era de'n Sànset. I per un moment, entre l'un i l'altre, m'han fet pensar en un mestisatge estrany de vacances no oblidades però sí complertes. No pas Berlín, que enyoro el caliu del sol.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Marshmallow blocaire

Una trobada blocaire no és una trobada blocaire sense una activitat blocaire. Així que l'excusa blocaire de la primera Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC) va ser una marshmallow blocaire. Aquesta llaminadura dolça, esponjosa, batuda i remenada es pren torrada en alguns països, però no pas a Alemanya. A Berlín la llar de foc era un canal de televisió, però la potent calefacció de la recepció de l'hotel feia que el foc semblés ben real. Així que cap allà ens vam dirigir a torrar la nostra marshmallow.

El joc consistia en la redacció prèvia d'un text que contingués vuit de les deu paraules següents: cervesa, bloc, E.T., brúixola, U-Bahn o S-Bahn (que vindrien a ser metro i rodalies berlinesos), somni, marshmallow, rellotge de paret, loteria i alcalde. Com podeu comprovar no tenen ni cap ni peus ni cap relació òbvia, però tots plegats ens les vam empescar per a redactar amb elles un seguit de textos. Després en Ferran, que feia de moderador sense participar, repartia els textos a algú diferent de l'autor i calia endevinar qui l'havia escrit. Cada error comportava un glühwein de penyora i, per més que el vi calent passi molt bé en la freda alemanya, equivocar-se gaire podia significar agafar una bona turca.

Un servidor, poc afeccionat a l'alcohol, no va tenir més remei que encertar l'autor/a a la primera. El glühwein va caure igualment, però un ha de ser amo del seu destí.
Aquest és el text que em va tocar llegir:

Acaba de pujar a l’avió. Per ell volar és tan divertit com escoltar el missatge de cap d’any d’algun antic alcalde de Cornellà. Neguitós percep com se li remou tot. El cor li batega amb força. Amb massa força pel seu humil parer. Se sentiria més segur sobre una bicicleta voladora pilotada pel cosí guerxo de l’ET, n’està convençut. Sort d’aquelles càpsules miraculoses que sempre l’acompanyen. Se’n pren una, pel que pugui ser. Pensa. Barrina sense enraonar amb ningú. Per què coi es diuen Boeings aquests trastos? a cas rebotaríem com ho fa una pilota de bàsquet si ens fotéssim una nata (omet explicitats)? Creu que no... I qui em manava tenir un blog? No podríem haver programat la trobada blocaire fora de Catalunya a Sant Julià de Lòria, per exemple? I què no podríem arribar en metro fins a Berlín? No deien que la U-Bahn aquella era tan completa i tan llarga? Ja podria tenir alguna estació al terme de Barcelona...

Preguntes que no admeten resposta que, sense que se n’adoni, el fan caure en el més profund dels sons. El diazepam de 50 grams ha complit.

Un parell d’hores més tard es desperta sobresaltat pel que sembla ser el so d’una alarma. El rellotge de paret (un rellotge de paret???) de l’avió marca l’hora exacta en que està programat l’aterratge. Sospira alleujat. Ha tingut un somni ben estrany on només hi apareixia un cartell on s’hi podia llegir clarament “marshmallow”. El nom m’és familiar, pensa tot gratant-se el cap. En Ferran en comentaria alguna cosa. Bé, es deurà poder menjar i, sigui el que sigui, segur que estarà ben bo sucat en cervesa tèbia.

Sou capaços vosaltres d'endevinar l'autor del text?
Igualment, el meu text corre per algun altre bloc. Sou capaços de trobar-lo?
Teniu temps fins diumenge. Per cercar textos, autors i pistes, podeu anar als blocs de la 1.TBfC que trobareu a la dreta. En Sànset ha promès diplomes d'honor ...


dimarts, 30 de novembre de 2010

Crònica negra de Berlín

Com aquell qui diu, acabem de tornar de Berlín de la 1.TBfC. Torno a casa i no faig més que llegir cròniques ensucrades del dies a la capital alemanya, i digueu-me reaccionari o radical, però no us cregueu un mot del que digui tota aquesta gent. Quin fracàs, per Déu, quin fracàs.

El primer culpable de tot plegat és en Ferran, que no m’estranya que deixés la feina de guia turístic perquè, pobre nano, no s’hi devia guanyar molt bé la vida. La cúpula del Bundestag tancada per amenaça terrorista, el seguici del Putin impedint-nos parcialment l’accés a la porta de Brandenburg, la puntualitat alemanya reflectida en un dinar a quarts de cinc, si és que se li pot dir dinar a fotre’s una salsitxa de peu en una guingueta tronada, i un desfici incontrolable pel vinatxo calent també anomenat glühwein o glu-glu per aquells que troben l’original absolutament impronunciable.

I després la colla-pessigolla, in alfabetical order. En DooMMasteR perseguint-nos amb la càmera, pesadet, el noi i explicant-nos la llarga vida del bloc. L’Eulàlia, que també ens persegueix amb la càmera i crida per fer-se sentir explicant les seves batalles d’un bloc hereu d'adolescents d’institut, ai. La més llesta de tots va ser la Francesca que amb l’excusa d’un mal de panxa es va quedar a l’hotel passant de tota la història, això sí, després d’encolomar-li el mort a la Teresa, que en teoria era la seva acompanyant però que va acabar sent qui combregava amb la creu. La Kika també va arrossegar la Jèssica,  i es va presentar carregant unes horribles gorres verdes des de casa amb la pretensió de fer-les ensenya de la trobada. Pobra nana, la Jèssica, abocada a passar tres dies entre gent rarota que només parlava de blocs i política.

Però encara n'hi ha més. La Lluïsa, vacil·lant d’ascendència teutono-anoienca per encarar els sota zero com si fes una mica de fresqueta i prou. La Mar, i les seves llibretes amb un irrompible somriure de congelació instal·lat que fa confondre contínuament la neu i el sucre. La Nur, a qui ja fèiem prou anys com per a actuar d’una manera més assenyada, delerosa per cometre tot tipus de vandalismes especialment si la via ferroviària hi està afectada. O la Rita, que es passa els àpats delectant-se amb els ous del granger i l’absència de salsitxa, mentre s’escapa quan pot rere ofertes hoteleres per a seguir enredant-la. I per acabar, però no per això menys rarets, en Sànset que passeja per Berlín carregant ensenyes mentre llença diatribes històriques i l’Utnoa que es passa el dia plorant les misèries de l’hotel ronyós que han triat sota la guia del nostre il·lustre berlinès, mentre controlen sense aturador els progressos de l’Assumpta, que és qui  ens dissenya el logo i els controla el bloc. Quasi res.

Apa, i a tot plegat li sumes un fred de tres parells de collons, cadascú al seu rollo que el programa fa figa, una companyia de vol penosa, unes trobades per llegir textos forçats, una ració de tiramisú a compartir entre vuit, que et portin a veure cases ocupades i locals d'ambient i ja em diràs que caram hi fan quinze persones que no es coneixen de res mirant d’anar juntes pel Berlín oriental. Ho sento Ariana, espero que m’ho puguis perdonar algun dia.

dijous, 25 de novembre de 2010

Objectiu: Deutsch Haupstadt

Petites personalitzacions sobre una imatge d'Halo trobada al Google

La nostra arribada ha passat desapercebuda, els controls de seguretat han estat superats sense baixes. [Jjjjkkkl] Hem pogut barrejar-nos amb els nadius sense aixecar sospites. A les 16:00, hora local, hem arribat als quarters generals. Les comunicacions satèl·lit han estat establertes sense inconvenients. No rebem intromissions ni hi ha inhibidors de senyal. Mòdul de seguretat desplegat amb èxit. [Brrrrggghzzt]

Objectiu localitzat. [Ptttgrr] Hem contactat amb les tropes aliades. No s’observa hostilitat entre la població indígena. Herr Porta tenia raó, el General Winter és un enemic poderós, però està sota control. L’activitat recent del sector radical, el Gefrierschrank, és només un foc d'encenalls. L’equip de campanya previst serà suficient. [Zzddddk]

La zona és segura. Repeteixo. La zona és segura. Poden procedir a desembarcar. Canvi i fora. [Ggttzzz]

dimarts, 23 de novembre de 2010

Tots tenim un passat

Fa uns dies en Ferran anunciava que s'havia comprat un escànner, i per il·lustrar-ho ens regalava una foto de la seva infantesa. L'Assumpta no va perdre el temps, i de seguida hi va veure un tema per a omplir els nostres blocs. I així, enredant la troca entre l'un i l'altre han aconseguit que aquests dies les fotos de menuts blocaires en potència hagin corregut com la pólvora omplint els blocs de nostàlgia i estètiques perdudes. Tots tenim un passat, així que un servidor també ha assaltat els àlbums familiars a la recerca de material per a seguir alimentant el tema.

I aquí em teniu, obrint el missatge amb cinc mesos de vida i content com unes pasqües. Però ja que ens hi posem ens hi posem bé, així que us deixo algunes altres perles. Apa, vosaltres ho heu volgut.


Aquí estic amb un parell d'anys, fent morros a saber perquè. Les soles de les sabates ben netes, i els pantalons, amb el pedaç corresponent.


Guaita, aquí semblo un bon jan i tot. Això sí, haver d'estar seriós em fa fer carona de pena i tot. Sis anyets. Criatura.


I per acabar, el més trempat del barri. Alça, Manel!

divendres, 19 de novembre de 2010

Memòries dels USA


Ja tenim les fotos cuinades i llestes per a degustar. En tenim prou per a l'àpat d'un regiment de cavalleria, cavalls inclosos, de manera que per no avorrir-vos us en passaré només un tast. Podeu trobar-les aquí.

Per postres, a més, us hem preparat un petit muntatge de vídeo en dues parts.

1ª PART:


2ª PART:


I ja per acabar, com a digestiu, una petita mostra de la natura desbocada.



Bon profit!

Podeu trobar les cròniques del viatge aquí:
- L'ona
- Cowboys de muntanya
- L'encís de la farsa
- Natura desbocada
- La closca de la tortuga

dimecres, 17 de novembre de 2010

Haiku nº 7

     Zhang Jingna (Zemotion) - de la sèrie Forgotten Fairytales 

L’oblit, ja fóra
l’últim crit d’esperança
abans de perdre’s

divendres, 12 de novembre de 2010

Dies de circ


Els focus estan oficialment encesos, tot i que els actors fa temps que se saben de memòria el text i han exemplificat la comèdia dia rere dia. Però ara va de debò, i ja no hi valen dubtes ni ensopegades. Tindrem pallassos i equilibristes, aspirants a ensinistradors i mags de poca volada, acrobàcia, màgia i humor, però per damunt de tot molt drama públic que caldrà tapar aviat. Quinze dies de circ culminats en un gran número final que ens marcarà durant quatre anys.

Sap algú què estem buscant? Algú vol suportar-ho més? El show ha de continuar.

dimarts, 9 de novembre de 2010

M’ofega el temps


M’ofega el temps, omplint-me de sorra els pulmons.
Les petges perdudes s’han esborrat. No cal mirar enrere,
però he de refer el camí que mai no vaig caminar.

M’ofega el temps, i la seva llosa em pesa a l’esquena.
Les passes, feixugues, són cada cop més curtes. Estic esgotat,
però encara sóc lluny del meu destí final.

Una passa més,
          un bri d’alè,
                    un batec,
                              una llum,
                                        una espurna,
                                                  una esperança ...

divendres, 5 de novembre de 2010

Qui sóc?


Acabo de sortir de davant del mirall, i no n'estic segur del que he vist. Em conec? Em reconec? O tal vegada allò que veig és només una representació física de mi mateix, un contenidor i prou? Òbviament, em cal preguntar-me qui sóc.

Llegeixo blocs on l'autor s'amaga rere un anònim, o tal vegada un sobrenom, o un acrònim. D'altres no ho fan, però sovint no sé qui són ni uns ni altres. Hi ha gent que mostra la cara obertament, i potser el nom real, però, vol dir això que ja saps qui són? Jo crec que no. A la xarxa veig gent que t'ensenya el cul abans que la cara, i sovint són aquells que més mostren la seva veritable identitat, recolzats com estan en aquesta mena d'anonimat que els permet despullar-se en tots els sentits. Jo dono la cara, però creieu-me, això no m'identifica més. No per això sabeu millor qui sóc. Tinc una marca significativa a la mà esquerra, i malgrat això no m'identifica. Ho fa la cara? Potser tampoc. Qui sóc doncs? Qui és aquest que us escriu des de l'anonimat del seu nom real i ensenyant-vos la cara? De vegades ni jo mateix ho sé.

Les meves lletres parlen per mi, però són mortes, estàtiques. I un cop llençades al vent ja no són meves, en tant que vosaltres les llegiu, les interpreteu i valoreu. Així que tornem a ser al capdamunt del carrer sense apropar-nos a la resposta. De vegades la vida és això, donar voltes a preguntes estúpides que tal vegada no tenen resposta mirant de sentir-nos una mica més vius, mirant de ser una mica més lúcids.

Aneu al mirall i mireu de veure-us a vosaltres mateixos, més enllà de l'embolcall físic. I si descobriu qui sou feu-m'ho saber. No sé qui sóc, però almenys sabré qui em llegeix.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Al cim del Tretzevents


Al seu llit de mort, el vell entrelluca la seva esposa.
–M’has fet feliç. Ho saps, oi? –diu esgotant el seu alè.
A la vella li somriuen els llavis, però els seus ulls ploren. Amb un suau espurneig, es transforma i torna a ser jove. Ell somriu i mor en pau sense tenir temps de posar paraules al seu darrer pensament. Ella el llegeix.
–Sempre has estat preciosa.
La darrera llàgrima corre galtes avall.
–Ja no hi faig res aquí. Me’n torno al cim del Tretzevents.

Al cim del Tretzevents ballaven les bruixes.

dijous, 28 d’octubre de 2010

A cops de ploma

No sé per on començar, tinc massa coses a dir per a un espai tan petit. No puc treure’m del cap les paraules d’en Joan Solà al seu darrer article: ‘si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?’. No vull embrutar-la amb les meves foteses i no obstant, tinc necessitat de dir, de cridar, que res no canvia si no empenys per a canviar. Tenim molta feina per fer i no podem permetre’ns seguir amb aquest desgavell. Baliga-balaga i a esperar l’autobús. Vull cridar fins a escanyar-me que ja n’hi ha prou d’aquest color. I m’enfronto a la paret de maons de les meves pròpies mancances.

L’hauré de fer caure a cops de ploma.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Micruficció















Per trencar els meus dubtes
va dir que m'estimaria tota la vida.
La vaig creure, i és clar,
no vaig tenir més remei que matar-la.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

La closca de la tortuga


Els noms són esquerps als States. El país, fet i fet, no en té, de nom. Estats units n'hi ha molts al món, així que no és quelcom gaire concret. Afegint d'Amèrica tampoc no és concretar gaire, ja que al continent hi ha d'altres unions estatals. Als nadius se'ls coneix com a indis americans, un nom ben desafortunat que sembla referir-se als nadius de l'índia migrats allà. [M'agradaria rebatejar-los. Què tal el poble foragitat?] El poble foragitat en diu l'Illa de la Tortuga del seu continent, però no està molt clar que aquest nom tingui arrels històriques. Sembla que és més aviat un invent modern per a prestigiar la terra que els seus ancestres no van tenir necessitat de batejar.

Els espanyols van sembrar el continent de noms obvis. Una terra on fot una calor de forn: Califòrnia. Una zona àrida a més no poder: Arizona. Muntanyes de roca: Rocalloses. Allà on comencen les neus: Nevada. Un canó gegantí: Gran Canó. El riu vermellós que el travessa: Colorado. Un afluent menor: Little Colorado (o Colorado Chiquito, com en deien originalment). Definitivament, no es van trencar molt el cap. Potser tan poca concreció explica que aquesta sigui una terra tan fraccionada, amb tantes realitats diferents convivint en equilibri, potser difícil, potser desigual, però equilibri després de tot.

Els darrers dies del viatge s'han concretat a San Francisco, vagarejant amunt i avall quasi tant com dins els parcs, i descobrint paratges i racons d'aquesta ciutat enmig la badia. Com a cirereta el primer entrenament de la temporada de curses travessant el Golden Gate enmig d'una intensa boira.

Ja som a casa i com el Cops de Ploma ja no s'edita pel món he retirat el globus terrestre amb barret de cowboy que l'ha presidit aquest dies. Algú s'hi havia fixat?

Acostumo a ser un paio positiu, però fa un parell de dies que tinc el bon humor pels núvols tot i la feinada que tinc al davant aquesta setmana. Qui sap, potser han estat aquestes setmanes intentant esbrinar què és el que manté unides les diferents peces de la closca de la tortuga.

Podeu trobar les imatges de tot el viatge aquí.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Natura desbocada

Després d'abandonar el desert i els vestigis de la més desbocada civilització el nostre destí era el parc natural de Yosemite. Molts quilòmetres de carretera erm pel mig, i tot un canvi de registre. Abandonem Las Vegas en pantalons curts i samarreta però a mesura que anem devorant quilometres tot canvia. El paisatge es torna verd i muntanyós, el clima fred, i els núvols comencen a amenaçar el nostre camí.

Amb la nit arriba la pluja i les primeres mostres reals de fred, fred de debò. La tempesta ens sorprèn travessant les muntanyes. Encara hem de fer un bon grapat de quilòmetres malgrat decidir aviat que ens aturarem abans del previst. La nit ens atrapa enmig una intensa pedregada amanida amb llamps que ens apareixen en els quatre punts cardinals, i els darrers quilòmetres es converteixen en una odissea infinita. Un sopar calent i un llit arrecerat es converteixen en un petit luxe. El poble on hem anat a parar, també. Sopem a un típic local de pel·lícula, raconet amb sofà prop de la finestra i la sensació de seguretat que donar l'escalfor.

Però Yosemite se'ns nega. Ens llevem enmig un fred ben intens que ens fa desenterrar els anoracs. Al centre d'informació ens confirmen les males notícies. Ha estat una nit imprevisible i el Tioga Pass, el pas de muntanya que preteníem travessar està colgat de neu a primers d'octubre, quan sol tancar a mitjans de novembre! Tancat com a mínim durant els dos propers dies. I no nomes això, els tres passos més al nord també estan tancats, així que només queda obert un accés a Yosemite, la porta oest, situada just a l'extrem oposat d'on ens trobem. I no tenim alternativa, estem just a l'altra extrem de tot el que volem fer després, així que la nostra única alternativa es conduir durant cinc hores per donar tota la volta. De pas, rescatem uns motxillers que han fet el camí d'anada a peu durant vint dies, i ara amb el pas tallat no tenen com tornar! Se'ns uneixen en aquest llarg perible i ens passem el dia al cotxe. Són gent encantadora, així que la fem petar tot el dia.

L'endemà la pluja insisteix en aigualir-nos la festa, així que decidim deixar Yosemite per millor ocasió i seguim camí. Tornem cap a San Francisco, i com que portem marge ens endinsem al nord cap a Napa Valley i les seves vinyes. Fem nit i dia entre vinyes i oliveres, carabasses i blat, i ens dirigim a San Francisco per agafar un vol intern cap a Yellowstone, el parc dels parcs.

Aquí hem tornat a trobar la fortuna i el temps de cara. Fot un fred que pela, però ens hem allotjat a West Yellowstone, a l'Hibernation Station, en una cabanya idíl·lica a tocar del parc. I ens hem inflat a veure fauna. Portem tres dies de bisons, alces, rens ... I ahir, per fi, vam veure un ós. Però això no és tot perquè avui hem vist un llop donant mort a un bisó a no més de dos-cents, dos-cents cinquanta metres d'on érem nosaltres. Absolutament meravellós.

Encarem la recta final del viatge. Demà agafem un vol de tornada a San Francisco, on passarem els darrers dies abans de tornar cap a casa, però en aquests darrers dies podem afirmar que hem contemplat la natura desbocada.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

divendres, 8 d’octubre de 2010

L'encís de la farsa

Enmig del desert, apareguda enmig de la calitja com si d'un miratge es tractes. Dimensions impossibles, d'escala no humana. Així ens apareix Las Vegas.

Venim de rodar per les muntanyes, els deserts i les valls, i arribem a la capital de l'oci cap al vespre, després de conduir durant hores per llargues carreteres rectes i seques. Res a l'horitzó més enllà de planures, roca erma, arbustos cremats i algun Joshua tree. I després d'això tones i tones de ciment armat generant una ciutat lluminosa i cridanera. Estem aclaparats. Avancem cap a The Strip, el cor de Las Vegas, i els neons ens enlluernen. La gentada es fa visible a base de pell i carn. Vint-i-un botó, vestits de nit d'infart, minifaldilles que passarien ben be per minicinturons, escots fins el melic, talons de pam i molta gomina. Però és ple de farsants, la gent aparenta més del que és i els decorats esplèndids dels hotels no resisteixen una ullada propera. Són de cartró pedra. Las Vegas és l'encís de la farsa, l'efecte cridaner d'una ciutat engolida pel seu propi miracle que mira de viure al límit per tal de seguir endavant.

Però som al ball i decidim ballar. Directes al Bellagio. Ens aparquen el cotxe i contemplen les fonts, sí molt espectacular, però dura tot just un minut o dos i després no en queda res. El carrer recupera la vida, i els Elvis i les Marilyn tornen a bellugar-se amunt i avall. Aquí res no dura gaire, però l'espectacle continua. El nostre encanteri s'acaba per manca d'energia, i com la Ventafocs, hem de retirar-nos quan toquen les dotze. Estem rebentats.

L'endemà ja ens trobem plenament integrats a la disbauxa. El primer que fem és anar al Tix4Tonight i comprar entrades per diversos espectacles. Quasi a meitat de preu. Immediatament després, toca anar a esmorzar, que el dia serà llarg. Visitem hotels temàtics plens de llum i color mentre ens dirigim cap a l'exhibició de Bodies. No deixa de ser curiós que no ens decidíssim a veure-la a Barcelona i ara sí. Serà l'influx de la ciutat. Dinar quelcom ràpid, donar-se una capbussada a la piscina i fer un menú pre-theatre al restaurant Michael Mina mentre li explico a un maître argentí la situació política a Catalunya i la desafecció amb Espanya. A continuació anem a veure O, del Cirque du Soleil, un macro-espectacle immens on l'aigua hi té un paper destacadíssim. Absolutament increïble. I per acabar la nit, Fantasy, espectacle picant al Luxor. Al casino hi hem perdut divuit dòlars després de quasi dues hores de joc. No hem fet mal negoci.

Sí, una farsa gegantina, però val la pena deixar-s'hi portar, si més no per un parell de dies. I el cert és que la hem acabat gaudint molt més del que crèiem. Llums i colors, focs d'artifici, i el show que continua.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Cowboys de muntanya

D'acord, estem menjant com uns animals, però en la nostra descàrrega cal afegir que ens estem fotent unes pallisses considerables. Als Coyote Buttes (The Wave, veure l'anterior missatge), vam caminar durant prop de cinc hores. Sota aquesta solana la cosa es fa més greu, però som gent previsora i per això un servidor carregava a la motxilla més de cinc litres d'aigua. Sembla que aquest temps no és gaire propi de la tardor, ni tan sols per aquí, però si l'estiu se'ns va negar a Califòrnia, a Arizona i Utah no vol abandonar-nos.

A Arches, Bryce i Zion (on som ara) la cosa ha estat similar. Llargues caminades per terrenys inaccessibles d'altra manera. Quatre i cinc hores, vuit a deu quilometres, forts desnivells... Les samarretes xopes, i la roba interior també malgrat el 6% d'humitat! Els parcs però, són magnífics, gegantins, increïbles, calorosos, però magnífics. Anem abillats com pistolers, un Stetson calat, botes (de muntanya), i a la cintura una pistolera per a carregar ... la càmera. Som a Utah, terra de grangers i mormons, però també terra de lladres i bandits com Butch Cassidy o Sundance Kid. Grandíssimes extensions de terrenys plenes de ranxos, vaques i cavalls enmig boscos frondosos, ranxeres carregades amb bales de palla i cowboys amb el mòbil a la cintura.

El nostre proper destí serà menys històric potser, però bastant més acolorit. Demà, potser demà passat, ens endinsarem de nou al desert. Deixem la conservadora Utah per entrar a la desenfadada Nevada, amb la ciutat nocturna més viva del món, Las Vegas. Qui sap, potser ens paguem el viatge.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'ona

Abans de res hauríem de disculpar-nos per trigar tant a fer-vos saber coses de nosaltres, però que coi, estem de vacances, així que segur que ens disculpeu. Aquí hi ha accés a Internet arreu, però està pensat per dur el teu propi portàtil. Que els comerços tanquin a les cinc o les sis no ajuda gaire tampoc. No, no m'he descuidat els accents*, simplement, aquest teclat no en té, i bla, bla, bla ...

Ara mateix venim de banyar-nos a les aigües del Colorado, al llac Powell. De passar un diumenge típic d'Arizona, capejant les calors d'aquesta terra digna del seu nom a l'únic llogarret d'aigua que s'hi pot trobar. El dinar a la motxilla, una passejada de bon matí i després a relaxar-se a les cristal·lines aigües d'aquest racó de somni. Avui ha estat un dia profitós, tot i això, perquè a primera hora del matí ens hem encaminat a un sorteig de loteria. Volem visitar The Wave, i l'única manera d'accedir-hi és obtenint un permís especial. Vint al dia, deu per Internet amb 3 o 4 mesos d'antelació i 10 més per sorteig d'un dia per l'altre. Ahir ho vam provar sense sort, però avui sentíem les vibracions! Així que demà tenim una extenuant excursió sota una solana d'espant, per trobar-nos amb un tros de roca només accessible a un reduït grup de privilegiats.

Vam començar aquest perible pel país sense nom a San Francisco, travessant el Golden Gate embadalits. Les platges de Califòrnia però, ens han sigut esquives. Santa Bàrbara, Malibú, tot amb uns nuvolots terribles que ho feien irreconeixible. On són els descapotables, els polis en pantaló curt i bicicleta i les nenes en biquini i patins? Als parcs naturals la cosa va començar a anar molt millor. Aquí tot és a l'engròs. Sequoies gegantines, distàncies enormes, canons inabastables ...

Grand Canyon ha estat el nostre darrer destí abans d'arribar on som ara. I quin destí! Plantar la tenda ja es tot un esdeveniment, però esgotar-se sota el sol abrasador caminant durant hores per unes gorges que no s'acaben mai no té preu. Sí, és cansat, però la recompensa es troba al llarg del camí.

Aquest país sense nom concret és una terra inesgotable, coneguda per contínues influències, i no obstant, terriblement canviant i inabastable. Hi ha moltes amèriques, moltes cultures. L'equilibri és complicat, però és alhora el que aporta una riquesa sense fi a tot allò que tenim al davant. Des d'aquestes terres, dins la reserva Navajo, aquest contrast de cultures és més viu que mai. Aquí les lleis tribals són tan vigents com les estatals, i fins i tot utilitzen zona horària pròpia!

No patiu, seguirem explicant-vos les nostres aventures tan bon punt en tinguem ocasió.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

dijous, 16 de setembre de 2010

Compte enrere


S'escola el temps i la treva comença a esvair-se, a punt de saltar del calendari al rellotge. Ja no queda temps per a esperar. Cal enllestir-ho tot de pressa, confiant no oblidar res. No et posis aquests pantalons si vols emportar-te'ls nets. Passaport i brúixola, llibreta i bolígraf, i una bona companyia. No cal res més. La resta alleuja, però també pesa. Ensumo el querosè.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Informàtica en català

Amb la senyera al balcó i la Diada encara ben present toca fer una mica de pedagogia i superar la fase en la que vaig deixar el bloc en l'anterior missatge. I per fer-ho caldria insistir en l'ús normalitzat de la nostra llengua en tots els àmbits. Atès que esteu davant d'una pantalla d'ordinador, el primer que caldria fer seria preguntar-vos en quin idioma teniu configurat el sistema operatiu. I el navegador. I el programari. Com? Que encara no els teniu en català?

Si, ja sé que el Windows no està en català, però Microsoft ofereix un paquet d'interfície de llengua (Language Interface Pack) per a traduir el sistema bàsic. Alguns missatges seguiran apareixent en castellà però el gruix del programa funcionarà en català després d'instal·lar-lo. El teniu disponible per a XP, Vista (encara l'utilitza algú?) i Windows 7.

Els apòstols del Mac podreu enorgullir-vos que aquest funciona íntegrament en català des de la versió Tiger (10.4). Només cal que aneu a Preferències del sistema i Internacional. Si el català no apareix a la llista predeterminada escolliu l'opció Editar llista i afegiu-lo. Després només cal pujar el català a la primera opció i tancar la sessió per a aplicar els canvis.

I si sou dels activistes que han decidit no pagar per mals sistemes ni haver-los de piratejar tenint-ne de bons gratuïts, aleshores sabreu que l'Ubuntu també funciona completament en català. El trobareu a Sistema, Administració, Suport d'idiomes.

Pel que fa a navegadors, Explorer, Google Chrome i Firefox funcionen en català, però també Flock, Konqueror i Sea Monkey. I què passa amb el programari? Doncs doneu-vos un tomb pel SoftCatalà i veureu la quantitat de programes que estan disponibles en el nostre idioma. Altra cop, no hi valen excuses.

dimarts, 7 de setembre de 2010

El català és una llengua inútil

Què voleu que us digui. És el que hi ha. Aquest no és un país normalitzat. Aquí vivim d’il·lusions que a qualsevol altra lloc sonarien estúpides. I així ens va. Aquí la gent ve i s’instal·la i utilitza una llengua que no és la pròpia, i són els nadius qui adapten la seva. Intento utilitzar la meva llengua en el territori que l’ha vist néixer i acabo convertit en una mena d’activista lingüístic fent una cosa que hauria de ser ben normal.

Escena 1: Forn de pa
- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Qué desea?-
- Un pagès de mig, si us plau. -
- ¿Un payés de medio? -
- Sí, un pagès de mig. –
- ¿Se lo corto? –
- Perdoni?-
- Si vol que *se-lu talli. –
Crec que es refereix al pa. Victòria pírrica.

Escena 2: Benzinera
- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Cuánto ponemos?-
- Ple, si us plau. -
- ¿Lleno? -
- Sí, ple. Gràcies. –
- De nada. –
- ...-
- Bueno, pues ya lo tenemos. 8 euros por favor.-
- Tingui. –
- Venga, hasta luego. -
- Adéu. –
- Adéu. –
Només he arrencat un mot. L’últim, de comiat encasellat. Empat tècnic.

Escena 3: A la feina
- Bon dia. -
- Hombre, Joan, buenos días. Te estava esperando.-
- M’esperaves? -
- Sí, mira, necesito que le eches un vistazo a este informe. Lo he escrito en catalán y no sea que haya metido la gamba.-
- A veure. -
-...-
- Seràs cabró. –
-¿Qué pasa? –
- Quatre collonades en tres fulls, això és el que passa. –
- ¿Cómo? –
- Que escrius en català perfectament, tros d’animal. Que no el parles perquè no vols.-
- Ah, ya. No lo hablo porque no me da la gana.-
- Fes-te fotre. –
Acceptació oberta, derrota dolorosa.

Conclusió: parlem una llengua inútil.
Parafrasejant: perdoneu, però algú ho havia de dir.
I ara què? Ens rendim d’una vegada?
Ni parlar-ne.

- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Qué desea?-
- Un pagès de mig, si us plau. -

dimecres, 1 de setembre de 2010

Desconnexió

Porto dies un tant absent de l'activitat blocaire. He estat per aquí tot l'agost mantenint oberta aquesta casa mentre la majoria éreu fora, però a mesura que tothom s'ha anat reincorporant jo he anat desconnectant.

Fins ara tenia molt clar que les meves havien de ser unes vacances tardanes, i m'ho havia pres amb dedicació i calma, però ara que tothom t'explica les seves aventures i que els darrers ja han començat a desfilar ho veig una mica més a prop i he comès el terrible error de començar l'espera. I encara em queden gairebé tres setmanes!

Ben mirat, potser és que començo a esgotar el pot de les essències, però no tinc molt a dir. No ho sé, no hi ha moviment, no hi ha notícies, i l'únic que m'envolta són històries de vacances encara calentes al record. Potser vosaltres tampoc no esteu per històries tot just aterrats. No ho sé. La qüestió és que em trobo desganat i la meva producció ha caigut sota mínims. Escric molt menys que fa unes setmanes, i no només al bloc. Les pàgines no flueixen igual, hi dedico menys temps i el que dedico és menys productiu. Poc rendiment, molta mandra i la sensació constant de tenir el cap a una altra banda. Necessito unes vacances.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Canvi de ruta

Diuen els de Barcelona Acció Solidària que de cara a l'any vinent faran un canvi de ruta i llestos. I ho diuen així de cofois. Tot solucionat. No entraré jo al debat de si fan turisme solidari o si s'ha pagat rescat o no, però sí que voldria fer un parell d'apunts perquè el tema ha estat prou greu com perquè ara tothom somrigui i es succeeixin les palmellades a l'esquena.

D'entrada em sembla d'una tremenda irresponsabilitat que es parli del cost del rescat i s'esbombin xifres i demés. Una negociació així és secreta, i punt. Ningú n'ha de fer res perquè publicar-ho és donar peu a futures complicacions. I per això ja teníem els pirates somalis. Explicava el Francesc que la Tatcher va dir una vegada que el Regne Unit no tenia serveis secrets i si els tenia no ho sabia que per això eren secrets. Magistral. I que ningú no ens vengui l'èxit de les negociacions després de nou mesos de segrest. Si les coses s'haguessin fet bé, mai s'hauria d'haver arribat a aquest extrem, així que no veig motius de tanta satisfacció diplomàtica.

D'altra banda voldria fer notar els canvis seriosos que la cooperació ha practicat en els darrers anys sense que els responsables d'aquesta operació se n'hagin adonat. El ral·li París - Dakar, una prova amb una gran repercussió mediàtica, fa molts anys que va decidir que la zona no era segura, i van deixar d'anar-hi. Si no era segura per a una organització així, imagineu-vos per un grup molt més petit i desconegut a nivell internacional. I les ajudes, avui per avui, ja no es fan així. Res de caravanes plenes. Es compra als mercats locals per afavorir l'economia de la zona. I més que donar es crea infraestructura. Molt més rentable, molt més sostenible, molt més responsable.

Responsabilitat. Això és el que manca als cercles mediàtics que exigeixen saber els costos de la operació de rescat. Això és el que falta als diplomàtics que aplaudeixen l'alliberament. I això és el que no assumeixen els que decideixen canviar la ruta i llestos.

Em poso en la pell de les famílies i del tràngol que han passat. I em pregunto si algú de tots aquests tindrà la dignitat d'assumir els seus errors i demanar-los disculpes per fer-los pagar tan cara aquesta manifesta ineptitud. Molt em temo que no. Preferiran homenatjar-los, i de passada homenatjar-se a sí mateixos per la feina ben feta. I ni parlar-ne de reflexionar, no, ni ha prou amb un canvi de ruta.

dijous, 19 d’agost de 2010

Un llibre a la motxilla

Si hi ha alguna cosa imprescindible a la meva motxilla aquesta és, sens dubte, un llibre. No concebo el fet de sortir de casa per uns dies sense transportar algun tipus de material de lectura per a cobrir les hores mortes de peatge forçós. En transports, o simplement en la calma del descans posterior a un dia de turisme, sempre hi ha un racó per a llegir una estona, i és part de la litúrgia relaxant que ha de comprendre qualsevol descans laboral. Així que es fa essencial una previsió al respecte.

Les meves manies a l’hora de fer la tria d’aquest material de lectura donarien per a omplir una novel·la sencera, però tampoc és la intenció avorrir-vos aquí amb tota la faramalla que em gasto. Valgui dir, simplement, que tinc dos sistemes bàsics, i que n’utilitzo un o altre en funció del temps disponible i les característiques del viatge. Si he portat una previsió suficient, això vol dir que m’he acostat a les biblioteques i he remenat molt i força fins a escollir un o dos volums que em semblin interessants. Però si se’m llença el temps al damunt el que faig és deixar un espai a la motxilla i comprar quelcom a l’aeroport, acció que eleva el risc a quotes considerables. Sigui com sigui tot llibre escollit ha de complir una característica fonamental. Ha d’estar ambientat en el territori a visitar. A més, procuro també que sigui escrit per un autor local, però això només és un punt extra que no sempre s’acompleix. Aquesta (si voleu, estranya) manera d’actuar, m’ha reportat tantes decepcions com descobertes, però en tot cas, aporta una mica més de profunditat al viatge.

Aquest any el nostre destí és la costa oest dels Estats Units, del gran canó als boscos de sequoies, de las reserves índies als parcs regentats per l’ós bru. Així que hauré de buscar un llibre que reflecteixi l’autèntic tarannà americà abans de mitjans de setembre, que és quan marxem. Llàstima, doncs, que Decision Points, les memòries de George W. Bush, hagi endarrerit la seva publicació fins al novembre. O ben mirat, potser no.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Haiku nº 3

     Richard Vantielcke - OmbresEnglouties

De nit, com sempre,
seguiré teixint lletres
ombra rere ombra.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Llàgrimes de nimfa

Justin Sweet - Perseus

Diu la llegenda que Andròmeda plorava mentre esperava la seva mort encadenada a la roca. La seva mare, Cassiopea, havia desfermat la ira de Posidó tot afirmant que elles eren les més belles de les Nereides, les nimfes del mar. El déu marí, per a donar-li una lliçó, havia enviat a la balena Cetus a assetjar les platges, i segons l’oracle, només el sacrifici d’Andròmeda podia apaivagar la bèstia.

Però Perseu, recent completada la seva gesta amb la medusa, va passar per allà i tan bon punt veié a la jove nimfa, se n’enamorà. Parlant amb Cefeu i Cassiopea, els va convèncer de casar-se amb la seva filla si aconseguia matar el monstre i alliberar-la. I un cop tancat el tracte, va aprofitar el cap encara sagnant de la medusa per petrificar la bèstia i derrotar-la.

Les constel·lacions de Perseu i Andròmeda estan juntes al cel i al seu voltant s’hi poden trobar Cassiopea, Cefeu i Cetus, i també Pegàs, el cavall alat que sorgí de la sang de la medusa. Diu la llegenda que Cassiopea està del revés com a càstig per la seva arrogància.

I a què ve tot això? Doncs resulta que fins el 24 d’agost podem gaudir de l’espectacle dels Perseids, una de les pluges d’estels més populars. El seu origen són les restes del cometa 109P/Swift-Tuttle, i s’anomenen així perquè semblen tenir l’origen en la constel·lació de Perseu. No és la pluja d’estels més important que podem veure, però és popular per la seva alta freqüència que pot arribar fins a 100 estels per hora, i per tractar-se d’una pluja d’estiu amb la bonhomia climatològica que això representa. Aquest any, a més, coincideix amb la lluna nova que permet una millor observació. Aquest fenomen s’anomena també Llàgrimes de Sant Llorenç per la proximitat de la festa del sant, i d’aquí la meva associació d’idees.

Si voleu gaudir-ne, res millor que allunyar-se de la ciutat de matinada, preferentment el dotze o tretze d’agost. Posem per cas que pugeu al costat oest de la muntanya amb una manta per estirar-vos i una bona història per explicar a la parella mentre van caient estels. No em direu que la imatge no mereix les llàgrimes de la nimfa.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Dilluns d'agost a Barcelona

Sona el despertador. Un dia més. Gairebé com sempre. Finestra oberta de nit d’estiu. Però la ciutat no desperta, i el soroll que s’escola del carrer als llençols, rebregats i inútils, no arriba ni tan sol a molestar. Ens aixequem d’esma, pilot automàtic connectat, que el dia allarga i fa pagar les despeses en hores de descans nocturn manllevat.

Al carrer, l’escenari de sempre, però mig buit. Potser caldrà comprovar l’hora. El motor ben viu mira de despertar una ciutat adormida. La pel·lícula, per vista, no deixa de ser nova perquè els actors no han vingut avui. Sortim com sempre, arribem abans. I tot segueix mig buit, mig mort. Amb to baix. Massa càlid i gris. Dilluns d’agost a Barcelona.

dijous, 5 d’agost de 2010

Reis d'Europa

La calma ha tornat a l'estadi, s'han acabat els Europeus d'Atletisme, i Barcelona ha tornat a sentir una mica de l'esperit olímpic acollint un esdeveniment esportiu global de magnitud internacional. Tothom parlarà del jove talent de Cristophe Lemaitre i la seva triple corona (100m, 200m i relleus 4x100m). El nou rei de la velocitat és el primer blanc en rebaixar la barrera dels 10 segons en els 100 metres llisos i amb només vint anys apunta a ser un digne rival pels dominadors habituals de la categoria. Tothom parlarà també de la fi de la maledicció de la Blanka Vlašić, que amb dues corones mundials seguia perseguint una medalla en el salt d'alçada que se li negava. Ambdós van tocar el cel, però ni l'un ni l'altre van destacar més enllà dels resultats. En Lemaitre és un nano mec i d'aspecte tímid. Se li dona malament la sortida, però basa l'èxit en la força de la seva gambada als metres finals. Els balls de la Vlašić no es van veure per enlloc, i les seves remenades habituals van desaparèixer en la tensió de la competició.

Podria, doncs, parlar de l'èxit espanyol als 1.500m, amb les victòries de l'Arturo Casado i la Núria Fernández i els bronzes d'en Manuel Olmedo i la Natalia Rodríguez. Però els 1.500m són la distància històrica per excel·lència de l'equip espanyol, així que no hi va haver gaires sorpreses. També podria destacar al britànic Mo Farah, or en 5.000m i 10.000m, que esdevé el rei del fons en només dos dies. O l'altre nou talent francès, Renaud Lavillenie, que amb la seva victòria en perxa tanca un cicle de deu victòries en les deu competicions en les que ha participat durant el 2010, amb només vint-i-tres anys. Una altra opció seria fixar-se en l'èxit femení turc, amb Elvan Abeylegesse, or als 10.000m i plata als 5.000m per darrera de la seva compatriota Kenenisa Bekele. O en la simpatia de Myriam Soumaré, campiona dels 200m, plata als 4x100m i bronze als 100m. Però no em desperten cap sensació especial.

Apartat especial mereixen atletes com Carolina Kluft o Víktor Röthlin. La sueca, dominadora absoluta de l'heptatló femení del 2001 al 2007, campiona olímpica, mundial i europea, i tota una celebritat, va decidir abandonar l'heptatló i l'atenció mediàtica per concentrar-se en el salt de longitud, una disciplina on pateix per la seva envergadura. La seva inclusió a l'equip suec dels europeus va ser polèmica, però va aconseguir una plaça a la final. Tot i així, va acabar en una discreta onzena plaça. Però si ella és un exemple de superació personal, en Röthlin encara va una mica més enllà. El suís, de 35 anys, es va imposar en una marató climatològicament duríssima al reaparèixer després de superar una trombosi que li va provocar una embòlia pulmonar doble. Quasi res.

Podria parlar encara de molts i molts altres, però no pretenc fer una crònica rigorosa ni exhaustiva sinó més aviat una apreciació personal. Per això centraré la meva tria en dos atletes que han aconseguit cridar-me l'atenció per la seva actitud a la pista. Es tracta del rus Ivan Ukhov i la letona Ineta Radēviča. El rus, que al 2008 va marxar de Lausana sense cobrar per haver competit en manifest estat etílic, i que es va lliurar in extremis d'una dura sanció pel trist espectacle, es va presentar a Barcelona redimit, rialler, amb la millor marca de l'any i amb l'or aconseguit al mundial de Doha al març. Amb la seva mitja melena i aspecte desenfadat, el paio es va ficar ràpidament el públic a la butxaca, demanant i obtenint complicitat. Es va emportar la plata en el salt d'alçada, per darrera del seu compatriota Aleksandr Shustov, que estrenava paternitat amb l'or. Havia plogut, i la pista, encara molla no oferia massa seguretat als atletes, però Ukhov es va mostrar pletòric, fins i tot després de fallar el salt que li servia l'or al seu company mentre aquest, que no s'havia atrevit a mirar, es tapava el cap amb la tovallola.

Per la seva banda, Ineta Radēviča aconseguia el seu primer títol internacional en el salt de llargada gairebé per sorpresa, empatant amb la portuguesa Naide Gomes en distància, però superant-la per millor segon salt. La letona, a més, va superar la millor marca del seu país guanyant-se la complicitat absoluta d'un públic entregat, que li agraïa la dedicació, la simpatia, i segurament, també la bellesa. Ambdós són joves, triomfadors i de molt bon veure. Cap dels dos serà reconegut com l'estrella dels europeus, però això no treu que es guanyessin sobradament el reconeixement del públic. En un esport tant menystingut com l'atletisme l'acostament al públic és la clau de l'èxit i per això un servidor els cataloga, des d'aquí, com a reis d'Europa.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Anys al paladar

Què voleu que us digui, sóc un sibarita. I a casa, que em coneixen i comparteixen les meves dèries, saben que a còpia d'un bon àpat és fàcil conquerir la meva felicitat. Per això aquest cap de setmana m'han regalat els sentits amb un sopar al Celler de Can Roca, l'últim dels quatre restaurants catalans que gaudeixen de la màxima distinció de la famosa guia roja de Michelin, les preuades tres estrelles. Va aconseguir-les el novembre del 2009, i ja era un dels nostres temes pendents molts abans d'aquesta data. Ja no ho és.

Dissabte nit ens vam acostar a Girona, a Can Sunyer 48, (quina adreça!) per regalar-nos aquesta experiència dels sentits. Un servidor feia anys poques hores més tard, i es tractava de celebrar-ho de la millor manera possible. Taula per dos, menú degustació i maridatge de vins. No és el menjar, ni la subtil combinació gustativa, que també. No són les copes que t'obnubilen, ni l'ambient que t'encisa, ni el tracte que t'enlaira. És l'experiència global i la presència d'una companyia radiant el que confereix una nit per a enregistrar a la memòria.

És dilluns, i tornem a la càrrega amb un any més al carnet. Un sopar en parella. Simple, directe i complet. Sí, ens fem grans. Però carai, sabem com fer-ho.

dijous, 29 de juliol de 2010

Foto d'arribada

En motiu dels Campionats d'Europa d'Atletisme, el Termcat ha presentat una nova edició del Diccionari de l'atletisme, editat originalment pels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El diccionari s'emmarca en l'aposta habitual del Termcat per a donar suport terminològic en català a la més rabiosa actualitat. L'obra és un recull de gairebé cinc-centes paraules específiques per a aquest tipus de disciplines esportives, i hauria de ser una obra de referència per a tots els professionals de la comunicació que cobreixen aquest esdeveniment.

Enguany, el Termcat ha publicat també el Diccionari general de l'esport, una obra extensa amb xifres properes als 11.000 termes. En ell es poden consultar grafies, definicions i els seus equivalents en anglès, francès o espanyol de paraules referents a 80 disciplines esportives. Ja ho sabeu, no hi ha excusa per a la incorrecció.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Preparats, llestos ... ja!

Aquesta setmana Barcelona serà el centre de les mirades atlètiques de tot el món. No és un mundial de futbol, no, però els Campionats Europeus d'Atletisme no s'han celebrat mai al nostre país, ni al de l'oest tampoc. I això ens posa a l'aparador. Aquesta nit, a més, la cerimònia d'inauguració es duu a terme a la Font Màgica, i s'espera un acte impactant on la font i els atletes seran els grans protagonistes. Sent d'entrada lliure, poques excuses valen per a perdre-s'ho.

I de dimarts a diumenge la cita és a l'estadi olímpic de Montjuïc, on els atletes hauran de capejar la calor estiuenca de la ciutat comtal per atacar els rivals i el cronòmetre. Si us fa mandra calçar-vos les sabatilles i sortir a córrer, sempre podeu venir a seure una estona mentre els veiem suar, que encara em queden dues entrades per dissabte just al costat de les meves. Doncs això.

dijous, 22 de juliol de 2010

Un gra de sorra

- Només ets un gra de sorra - em digué. - No pots més que fer la guitza, però en el fons, saps prou bé que no tens res a fer - continuava insistint en la seva retòrica autosuficient.
- Ho sé - li vaig respondre, - però, pots fer el favor de girar-te? -.

No m'escoltava, és clar, però alguna cosa al vent li devia insinuar el mateix que jo li provava de dir. Quan per fi es va girar, sense ganes, gairebé d'esma, va haver de transmutar en un segon el seu somriure. El seu posat, vantant-se de la seva supremacia, esdevingué de sobte una caricatura de sí mateix. Va esbatanar els ulls esglaiat, i aleshores, adonant-se de sobte de la seva feblesa, va intentar cridar desesperat. Però ja era massa tard. La tempesta el colgava.

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'ascensor social català

"Avui, el destí social dels catalans ve determinat principalment per l’educació assolida i no tant per l’origen social de classe. Tanmateix, aquesta pauta meritocràtica coexisteix amb una feble política d’ajudes i beques a l’estudi que desafavoreix el progrés educatiu dels fills de les famílies més pobres."

Aquesta és una reflexió extreta de Mobilitat social i desigualtat d'oportunitats a Catalunya, el primer treball sociològic seriós que mira d'encarar la realitat classista del país des d'una òptica plenament científica. Aquest estudi neix de la mà d'en Xavier Martínez Celorrio, sociòleg i investigador que ha dedicat un gran esforç a l'estudi empíric de la realitat social catalana dins el marc de l'educació,  i comprèn l'anàlisi de 50 anys de la nostra societat, del 1955 al 2005, incloent doncs franquisme, transició i democràcia fins a les portes de l'actual crisi econòmica.

De l'estudi es desprenen algunes dades que acosten Catalunya als millors nivells internacionals, gràcies a l'alta mobilitat social i al predomini de l'ascens social, però també se'n desprenen dades corprenedores que destaquen la tessitura classista del país. La pauta meritocràtica confirma l'educació com el factor més determinant alhora de definir el destí social dels catalans, però la classe social d'origen segueix marcant l'accés a aquesta educació quan s'enfronta a unes oportunitats educatives desiguals. En definitiva, les contradiccions d'una nació sense estat amb un patriciat tancat i restrictiu que protegeix el seu hortet, tal com ha fet sempre.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Somniant amb l'estel

El cap de setmana ha estat mogut, sí. Diumenge, la selecció espanyola guanyava el Mundial i aconseguia amb tota justícia la seva primera estrella de campió. Lluny queden ja els temps de la fúria espanyola, aquella selecció que havia de guanyar per pebrots i mai no es menjava un torrat. Aquest cop és diferent. L'aposta decidida pel futbol, pel toc i el control, han arraconat aquella mena d'orgull patri mal entès que no els portava enlloc. I en aquest camí hi tenen molt a dir els nois de La Masia, però també un entrenador repudiat a la capital del reino per ser poc mediàtic.

Però mentre al camp les coses han canviat molt dins les files espanyoles, a la grada segueixen les consignes de sempre. La retransmissió del partit va ser còmica, amb els locutors titllant els holandesos de criminals. Segurament tenien raó, però aquests són els mateixos que argumenten intel·ligència quan aquest marcatge li fan al Messi o als mateixos Xavi i Iniesta defensant una altra samarreta. Gran coherència. La mateixa que demostren alguns afeccionats quan se'ls omple la boca amb la seva Espanya anti-catalanista que després necessita 8 titulars catalans i/o del Barça.

Dissabte, una gran concentració de catalans jugava el seu particular partit pels carrers del centre de Barcelona. Les consignes independentistes van deixar clar que som un poble tossut, que es nega a rendir-se i cedir. Les escasses referències a Madrid i a l'Estatut deixen ben clar que sabem al que juguem. Els crit era gairebé unànime, i s'encaminava cap a l'estel que molts portàvem a la bandera. L'aposta decidida pel diàleg té uns fruïts lents i costosos, però cap altra via ens portarà enlloc. Aquí no en sabem de fer les coses per pebrots. Preferim afegir-hi el seny i l'entesa. Per això no hem guanyat mai cap guerra.

Una manifestació pacífica que ha tingut ressò als mitjans de mig món i omissió a d'altres que prefereixen ignorar-nos per seguir el seu camí de sempre, aquell que entén que el Navas porti la bandera andalusa com el més natural del món, i critica en Xavi i en Puyol per brandar la senyera. Els mateixos que ensalzen ara al Casillas mentre el lapidàven després del primer partit perdut, segons ells, per culpa de la Carbonero. Quin país més trist. Gran coherència, sí. I ja veus, tants anys i en els fons tot segueix igual: cadascú somniant amb el seu estel.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Trobada blocàire a Berlín

L'In varietate concordia és, probablement, el primer bloc que vaig començar a seguir sense tenir cap relació prèvia amb el seu creador. Amb el Ferran hi ha hagut sempre bona entesa, però de mica en mica, a base de comentaris i missatges de correu, puc dir que hem anat coneixent-nos fins a establir una bona amistat virtual.

Però fa poc aquest periodista enamorat de la capital alemanya ha aconseguit entabanar-nos definitivament per passar de la virtualitat a la realitat gràcies a la trobada berlinesa que té preparada. Així neix la primera trobada blocàire fora de Catalunya, que ha acabat mutant i creixent en concreció fins a esdevenir la 1.TBfC, que segur que té un nom equívoc, però que en tot cas serà la primera trobada, blocàire o no, a dins o a fora, d'aquells que ens decidim a anar cap a Berlín en el previsible fred de novembre. Òbviament, es tracta d'una trobada oberta a tothom, així que a veure si us hi animeu i engreixeu l'expedició. En Ferran ens ha promès exercir de guia turístic, així que cal treure'n profit.

I per muntar-la encara més grossa, paral·lelament tenim el concurs per a la recerca d'un logo que identifiqui aquesta trobada. Així que si voleu venir a Berlín sereu benvinguts però també teniu la possibilitat de participar-hi dissenyat un logotip per a la trobada. Qui s'hi anima?