dimarts, 5 de gener de 2010

La voluntat del pare


Un parell d'anys abans de morir, Vladimir Nabokov emprengué l'escriptura de Laura. Posteriorment, ja malalt, va parlar amb la seva dona i li va demanar expressament que cremés l'obra si moria abans d'enllestir-la. La dona, però va decidir guardar els originals de l'obra inacabada en un banc suïs. Han passat més de trenta anys, i ara, L'original de Laura, està sent un èxit de vendes a Rússia, després que el fill de l'escriptor decidís finalment publicar-la. És una obra inacabada, sí, però és l'obra pòstuma d'un escriptor ben reconegut, i una bona mostra de la seva metodologia de treball.

La qüestió, però ha suscitat molt debat al voltant d'aquesta última voluntat del pare. Què cal respectar? La voluntat del pare o la seva obra? Nabokov ja havia volgut cremar l'original de Lolita, almenys en dues ocasions. Moltes altres obres han estat a punt d'acabar a les flames per voluntat de l'autor. Virgili, Gógol o Kafka en són exemples. Però per bé que sembla lícit respectar l'obra per damunt de l'autor, també ho és respectar la voluntat explícita d'aquest.

El tristíssim cas Centelles, ha posat sobre la taula un debat semblant, per bé que la diferència més significativa és que, en aquest darrer cas, no parlem de destrucció. Amb tot, ambdós casos han aixecat una agra polèmica. I han acabat en una lucrativa subhasta ignorant la voluntat del pare. Ja ho veieu. No pot un refiar-se ni dels seus propis fills.

3 comentaris:

  1. Mmmm... em venen al cap diferents punts de vista. Penso que quina llàstima que una bona obra no arribi a veure la llum per una decisió presa, potser, una mica a corre-cuita. Però per una altra banda, em costa acceptar que la voluntat expressa d'una persona es pugui trepitjar d'aquesta manera. No ho sé, francament; no sé si m'atreviria a dir, categòricament, què en penso... però sí m'atreveixo a xiuxiuejar que la voluntat de cadascú em sembla sagrada, si se'm permet l'expressió.

    Intueixo el que penses tu, per com t'expresses, però no t'has mullat obertament, eh? Au, va, xiuxiueja'ns el teu punt de vista :)

    ResponElimina
  2. Sí, no és un tema fàcil. De fet, no em mullo massa perquè és un tema espinós, només pretenc incitar a la reflexió. Però ja que m'ho demanes faré un parell d'apunts.

    Nabokov només volia que es destruís l'obra si no l'acabava. És a dir, pretenia enllestir-la i publicar-la. No volia però que es publiqués en esborrany (com al final ha estat). Crec que hi té a veure l'ego i el perfeccionisme de l'autor. O tot o res. Però és innegable que si ens prenem l'obra com el que és, un esborrany, n'hi ha molt per aprendre sobre el procés de creació. Una joia que hauria estat una pèrdua terrible.

    Però, com tu dius, negar la voluntat és moralment dubtós. I alhora crec que destruir una obra no pot ser mai, mai, mai una solució.

    Lamentablement, totes les consideracions trontollen més encara quan es filtra a través d'un únic referent econòmic. Diuen que les deutes assetjaven ...

    ResponElimina
  3. Conclusió: més val que no ens trobem mai en la disjuntiva d'haver de decidir... ;)

    Happy Sunday!

    ResponElimina