dimecres, 3 de febrer de 2010

40 segles d'història

El Caire és una ciutat brutal, enorme, caòtica. És la ciutat més gran de tot Àfrica, i el seu tarannà és el clàssic de la urbs que ha crescut massa ràpid. Enmig la magnificència del seu llegat, la pol·lució s'ha convertit en un greu problema, i amenaça les seves pretensions d'emmirallar-se en les grans ciutats europees. Però encara no has sortit del caos de circulació que ja intueixes els gegants que albiren la zona de fa més de quaranta segles.

Les piràmides de Jufu, Jafra i Menkaura (que segur que us sonaran com a Kheops, Kefren i Micerí en les seus noms adaptats a la grega). Més de vuitanta piràmides hi ha repartides per la zona, però, de totes elles, només aquestes tres han quedat gravades a foc dins la consciència humana. Diuen que representen el monument turístic més antic de la humanitat. El llegat més antic de l'home, allà, imponent, mirant-nos des de les profunditats del nostre temps, de la nostra història.

La munió de turistes i venedors s'apilen prop de l'aparcament, com si els fes mandra recórrer gaire metres i endinsar-se en les arenes dels temps. Nosaltres, és clar, com no podia ser d'altra manera, caminem lànguidament envoltant-les, contemplant amb calma les seves altures. Ningú no dóna la volta. O almenys això ens comenta el guia quan li expliquem la diferència entre l'amalgama humana d'un costat i la pau atemporal de l'altra. L'home sembla preguntar-se perquè coi ens ha donat per caminar tant si ja les vèiem perfectament. Vés, un somriure es converteix en tota explicació.

El Nil, l'únic riu del món que discorre de sud a nord. El seu delta té la forma de la lletra grega homònima (Δ), i d'aquí que anomenem així aquest tipus de desembocadures. Naveguem pel seu tram inferior en un hotel flotant, comerciant en esgotadors regatejos amb les petites embarcacions que se'ns acosten. Ens aturem a les ribes per xopar-nos de pedra i de llegenda amagada darrera els jeroglífics del temps. De Luxor a Aswan, passant per Karnak, la Vall dels reis i tants i tants altres indrets que abandonen els nostres somnis camí dels nostres records. Naveguem Nil amunt sota el sol de l'hivern, que enmig el desert, és per a nosaltres una glòria d'estiu. Viatgem en camell, ens tatuem en Henna, i aprenem quatre nocions d'un idioma fonètic que no escriu vocals. Viatgem en comboi fins a Abu Simbel, i l'espectacle nocturn ens captiva. I finalment tornem al Caire per enllestir els nostres dies a l'Egipte dels faraons. Al museu, la màscara mortuòria d'un faraó minúscul convertit en llegenda pel caprici de la història m'encongeix. Em mira directament als ulls des dels seus més de 34 segles. Em corprèn, m'emociona, em supera.

Fa més de quaranta segles aquesta gent va decidir ser immortal. I aquí ens tens, recordant-los per sempre. Van decidir ser immortals, i aquí els tens, venerats per les masses. Quaranta segles després.

6 comentaris:

  1. Segons la conclusió final, van aconseguir el seu objectiu. Desconeixia que el problema de la pol·lució fos tan greu, allà.

    ResponElimina
  2. Sí, hi ha moltes maneres de ser immortal.
    La pol·lució és gravíssima, fins a l'extrem que de vegades s'instal·la un núvol de contaminació sobre la ciutat durant uns dies, amb les consequents repercusions en malalties respiratòries i demés ... Un drama. Per fortuna això no passa gaire sovint.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Rosa.
    Faig el que puc, però s'agraeix el sabó!

    ResponElimina
  4. Muy bueno, Joan! En catalán es todavía más auténtico.
    Me gusta tu blog.
    Un abrazo!

    ResponElimina
  5. Ei, Miguel!

    Olvidava tu paso por la ciudad condal. Me alegro que te guste. Un abrazo.

    ResponElimina