divendres, 19 de febrer de 2010

El drac al país de les neus

Imagineu-vos que avui vull explicar un conte infantil. Tot comença al país de les neus, un paratge ple de muntanyes nevades, un paradís de postal d'hivern. Els habitants del país de les neus són gent pacífica i feliç, que aprecien la tranquil·litat, la natura i l'espiritualitat per damunt de tot. Però no tots els seus veïns respecten aquesta visió. De fet, el país de les neus és un indret privilegiat, situat estratègicament, i dotat de grans riqueses minerals i forestals. I el drac cobeja les seves terres.

Un bon dia el gran serpent es lleva amb la sensació que els astres li somriuen, i lentament, comença a passejar les seves urpes per les muntanyes nevades. Per demostrar el seu poder, el drac devora milers de persones i en foragita milers més. Quan la calma s'imposa de nou, es converteix en amo i senyor del país. I allà continua, molts anys després, devorant lentament els habitants de les neus, i descansant en les seves muntanyes.

Lamentablement, això no és un conte. No hi ha final feliç, ni tan sols moral de la història. Al contrari. La llegenda esdevé la crua realitat d'un país obligat a despertar a la realitat, obligat a veure com la seva política de no violència no té cabuda en un món de dracs, llops i bèsties ferotges.

La història del Nepal és la història del nostre gran fracàs com a civilització. Es pot progressar en força o en cultura. Però si concentres els esforços en cultura, els dracs acabaran cobejant els teus avanços i s'imposaran per la força. Davant un conflicte, la cultura sempre hi surt perdent. La humanitat s'empobreix en cada enfrontament, en cada guerra, perquè el bàndol vencedor és el menys desenvolupat a nivell cultural. Un fracàs com a espècie. Un gran fracàs. A la merda el conte.

2 comentaris:

  1. Faig repassada de blogs, avui que tinc temps, i miro de posar-me al dia. I constato que no sou pocs els qui heu escrit un post amb un tò més aviat "baix de moral" (vull dir el to del post, no el de l'autor).

    Sí, suposo que tens raó, a la merda el conte, el final del qual els malparits de torn s'encarreguen de destrossar.

    Realment vivim en un món de mones, però avui soleja a Berlin, i tot em sembla menys dur. Ja veurem demà...

    ResponElimina
  2. Suposo que la grandesa de l'home radica en aquesta capacitat d'abstracció, aquest instint de supervivència.

    Crec que, a nivell personal, sóc un paio optimista (molt optimista, diria) però a nivell global la cosa es complica.

    I cal ser dur amb allò que no ens agrada i denunciar-ho constantment. Cal agrair el sol, sí, però també procurar-se'l per a demà ...

    ResponElimina