dilluns, 22 de març de 2010

Massa tard

Aquest cap de setmana han succeït alguns esdeveniments que estaven en cartera de fa una pila d'anys. D'una banda s'ha inaugurat l'Espai Memorial Democràtic, que es defineix a sí mateix com un nou equipament cultural concebut com a una àgora ciutadana i dedicat a reflexionar críticament sobre el passat recent i a difondre la cultura democràtica. Que jo sàpiga, la cultura democràtica arrenca oficialment el gener del 77, amb l'aprovació de la Llei de la Reforma Política que deroga el sistema franquista anterior, així que podríem dir que ha plogut una mica d'aleshores ençà. D'altra banda també s'acaba de procedir a la retirada dels carrers d'El Ferrol de la darrera estàtua pública del dictador, en acompliment, per fi, de la llei de la memòria històrica.

Aplaudeixo ambdós esdeveniments amb matisos. Es fa difícil explicar a les noves generacions el que representa la democràcia, un sistema que sembla avui per avui més tocat que mai. No poso en dubte la necessitat del memorial, però al jovent li sonarà a cantarella de vell. No m'estranya, fem trenta anys tard. Igualment, la retirada del coi d'estàtua arriba tard, molt tard. Què coi hi feia encara als carrers? Com és que ningú no la ha fotut a terra? M'exaspera la nostra capacitat d'acceptació passiva. Quan cau un règim la gent es llença al carrer per celebrar-ho i acostuma a fer-ho pagar a aquest tipus de símbols per alliberar la repressió viscuda. Però aquí encara seguim acceptant-ho tot. La transició va ser una farsa per tenir contents els militars, i així ens va. Sense rebutjar clara neta i obertament un règim dictatorial fins que han passat tants anys que ja no sembla tenir sentit fer-ho.

Però vaja, no ens mirem més el melic que no som els únics estaquirots esperant l'autobús. Un país que fatxendeja de ser capdavanter acaba d'aprovar la cobertura sanitària per a trenta-dos milions de persones que fins ara havien de capejar els problemes mèdics a cop de cartera. Han aprovat una reforma a mitges, de mínims, però malgrat tot, han fet una passa molt important cap a un futur una mica millor. Ja ho veieu, digne d'admirar, però tard, molt tard, massa tard per a les víctimes que han quedat pel camí, allà, aquí i arreu.

2 comentaris:

  1. Jo també aplaudeixo aquests dos fets. Ara bé, ens queda molt camí per recórrer. Molts diuen que no hem de comparar l’Alemanya Nazi amb el Règim franquista, però a mi em costa poc, perquè hi trobo massa paral•lelismes. El què és cert, i per desgràcia, és com Alemanya sap viure amb el pes d’aquells temps obscurs i treballa perquè no s’oblidi mai el mal que van fer. L’Estat espanyol, en canvi, i tot i lleis descafeïnades sobre la Memòria Històrica, hi passa de puntetes i és incapaç de culpar com és mereix un règim totalitari. Potser és perquè un dels partits majoritaris és hereu d’aquells qui, temps ençà, manaven portant camises de color blau i prenent el sol ben de cara sempre que podien. Potser serà perquè als altres ja els està bé i prefereixen no remenar massa les fosses comunes de temps obscurs.

    I els EUA, que mengen autocomplaença quan diuen que són la “més antiga de les democràcies”. I sí, tenen raó: tenen una democràcia vuitcentista.

    Molt bon apunt.

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. Les dictadures sempre tenen paral·lelismes, clar. Però la manera de tractar el passat que hi ha per aquí és desvergonyida. I així no anem enlloc.

    Els EUA haurien d'aprendre moltes coses que es neguen a aprendre. De vegades actuen com l'adolescent que creu saber-ho tot. I no. No en tenen ni idea. Com tots, d'altra banda, però cal estar disposat a aprendre per aprendre alguna cosa ...

    ResponElimina