dimarts, 9 de març de 2010

No n'hi ha per a tant



Les pestanyes no em fan mal, no, i alguna part íntima de la meva anatomia tampoc. Pel que fa a la resta ... bé, he tingut moments millors. Sento les plantes del peus ressentides com si m'hagués passat tres dies de compres amb unes sabates no gaire còmodes. La butllofa sota el dit gros em fa la guitza a cada passa. I els quàdriceps que porto no són meus. Me'n surto més o menys decentment pujant escales, però baixant sembla que m'acabin d'encetar la sortida d'emergència.

Va, siguem seriosos. El cert és que estic molt millor del que creia. Tinc els quàdriceps bastant malmesos, la veritat, però gairebé res més. Els bessons ni me'ls sento, cosa que reforça la meva idea al voltant de la importància de la tècnica de cursa. Córrer és una qüestió de tècnica, no de força. Els kenyans, etíops i altres fenòmens d'aquest esport tenen unes cames poc musculades, per no dir gens. El guepard, l'animal més ràpid del planeta, té molt poca musculatura però una agilitat i una eficiència brutal. Doblar la cama és convertir-la en un pèndol més curt, i per tant, més ràpid. Inclinar-se endavant fa que la gravetat faci part de la feina. Tècniques de cursa Chi en les que, pel que sembla, encara no sóc prou eficient. Però estem en camí.

Ahir em sentia pesat i lleument cruixit, però avui és una mica pitjor. Ja se sap, el segon dia sempre és pitjor. De qualsevol manera, reforço la idea que a còpia de voluntat no hi ha res impossible. Mai em vaig plantejar deixar-ho. Simplement, no era una opció. Mai no havia rodat més de vint-i-dos quilòmetres, però no crec que calgui, almenys no per acabar una marató.

Estàvem al metro de tornada cap a casa, i rèiem de la facilitat de reconèixer aquells qui havien fet la cursa. Només calia veure com baixàvem les escales del metro. D'una en una, agafats a la barana, recolzats en algú, o d'altres maneres escassament dignes. M'havien vist fer aquell número també a mi, és clar, però quan ma mare em pregunta si estic molt petat li responc: 'Bah, no n'hi ha per a tant'. I esclafim tots a riure.

5 comentaris:

  1. Home, no n'hi ha per menys. És normal tenir parts del cos molt tocades. Mica en mica. El vídeo de l'anunci fa molta gràcia, no em puc imaginar els corredors d'una altra manera en el dia després!

    ResponElimina
  2. Joan,

    Si no estàs tan fet pols ... millor!

    Boníssim aquest vídeo. Vaig a penjar-lo al nostre perfil del Facebook com un enllaç al teu bloc.

    Salut,

    Ferran de Sedentaris.cat

    ResponElimina
  3. Diuen que el dolor és temporal i la glòria per sempre, però veient imatges com aquestes sembla que la balança no estigui tan clara, oi Xexu?

    No, de debó, no és tan greu. Estàs cruixit un parell de dies, però és un peatge que val la pena pagar.

    El vídeo el vaig trobar boníssim, i per això el vaig penjar. Me n'alegro que us hagi agradat. I un enllaç sempre s'agraeix. Així que gràcies, Ferran!

    ResponElimina
  4. Més val prendre-ho amb humor.

    I tant que el segon dia és el pitjor. Jo "començo a anar a córrer" almenys una vegada al mes. I el segon dia és imperdonable!

    olt de gust!

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Ep, gràcies SANSET, t'havia passat per alt. Mil excuses.
    Fer una mica d'esport sempre està bé, sí, i tampoc cal fer les bestieses que fem alguns per a sentir-se bé.

    ResponElimina