diumenge, 7 de març de 2010

Pinnocchio a la Marató de Barcelona 2010

Doncs ara ja puc dir que sóc maratonià! Feia fresca, la distància era temible, però poc més de dotze mil masoquistes estaven preparats a escassos metres de la font màgica per superar el repte. I allà estava jo, com un més, mirant d'imbuir-me d'energia per tal de superar aquesta petita bestiesa. El cert és que he estat desconnectat, corrent de memòria durant els primers vint-i-cinc quilòmetres, amb el cap a una altra banda. Després però, la duresa de la prova ha començat a fer-se notar, i m'he vist forçat a endollar-me ràpidament. Potser era un pèl tard, i no havia tingut la cura que calia amb les meves cames, perquè a aquella alçada he començat a notar unes fortes molèsties al vast intern de la cama esquerra, és a dir, a la part baixa del quàdriceps, just sobre la inserció amb el genoll. De mica en mica, el múscul anava engarrotant-se, així que primer he reduït una mica el ritme, que encara no sé que cony feia rodant a 4'40'', i després, veient que la cosa no remetia, m'he aturat a una garita de fisioteràpia. He tingut sort, perquè la noia que m'ha atès m'ha localitzat el nus de seguida i m'ha clavat els dits sense compassió. M'ha fet un massatge molt eficient, una mica d'esprai i apa, a seguir fent bestieses. He tirat prou bé una bona estona més, però els miracles no existeixen, i quan m'ha superat la llebre de les 3h45' m'he esfondrat una mica. Ma germana m'esperava a l'Arc del Triomf, a manca de sis quilòmetres pel final, i aquest ha passat a ser el meu únic objectiu. Arribar allà com sigui, i després ja veurem. Amb més pena que glòria he seguit avançant, gràcies a la meva tossuderia innata i al suport d'un públic entregat que quan et veu fotut encara s'aboca més a animar-te a crits, llegint el pitrall i anomenant-te pel nom, cosa que t'omple d'una energia efímera però absolutament imprescindible.

Quilòmetre trenta-sis. Pateixo com un cabró, però no penso renunciar a res a aquestes alçades. I allà estant, esperant-me per cridar i afegir alè a les meves passes. Li demano clemència a la Cè, que no puc amb l'ànima. I s'aplica al seu paper de professional de l'educació física per anar-me dient com estirar i relaxar el múscul per a seguir endavant, amb tanta dedicació que al final li llenço un sorneguer “Calla collons!” que ens fa trencar de riure a tots dos. Sóc en Pinocchio, tinc les cames de fusta i l'energia esgotada, però tan és. He decidit estar aquí, i penso arribar fins el final. Com sigui. I a manca d'altres arguments, una cursa s'acaba per pebrots. Estic patint, patint molt, però sense cap intenció de renunciar a res.

Reconec que sóc un corredor atípic. No faig centenars de quilòmetres setmanals, no faig sèries, ni sessions de musculació perquè m'avorreixen molt. Corro per diversió sense gaire necessitat competitiva, i me'n vaig de vacances si sorgeix la ocasió a mitja preparació. Però els resultats arriben malgrat que fa poc més d'un any que hi estic ficat amb continuïtat. Fa molts anys que tenia en cartera fer una marató, fins i tot abans de començar a córrer. I aquí estic. He fet mil cinc-cents quilòmetres per preparar-me, i no plegaré a manca de sis per la meta.

Arriba el final, i allà estic jo, travessant la línia amb poc més de quatre hores. I amb la meva medalla al coll. Serà de llauna, però no vegis com la he suada!

6 comentaris:

  1. Olééé !!!, amb un parell, sí senyor (... de sabatilles); acabar-la, és tot un triomf, no ho dubtis mai.

    ResponElimina
  2. Felicitats per acabar! És una bona gesta. Ara et toca pensar si ja en tens prou o si vols millorar el registre. I si és així, ja saps què et toca.

    A mi també em faria il·lusió fer una marató, però la meva condició física actual, i uns genolls una mica tocats pels castells no m'ho permeten. Però qui sap.

    ResponElimina
  3. Ja ho veus TXABI, tot és qüestió de voluntat. I una vegada allà és impossible rendir-se. Ja saps quin ambient s'hi viu, és increïble. I a veure quan t'animes, que li estàs agafant el gustet de creuar la meta en versions reduides i ja toca!

    Gràcies XEXU, no ho considero una gesta, però sí una fita aconseguida. L'esforç sempre té recompensa. No, no en tinc prou, que tal com ha anat tot m'he quedat amb la sensació d'haver pogut fer més, molt més. Les il·lusions s'han de valorar en la seva justa mesura. Et puc assegurar que fer una marató no és una quimera, i no cal fer les bestieses que diuen que cal fer si l'objectiu és només acabar-la. Amb una bona tècnica i preparació els genolls no haurien de ser un problema. Ara, fer un bon temps ja és una altra cosa.

    Si algun dia t'ho planteges seriosament envia'm un correu i en parlem. Paraula.

    ResponElimina
  4. Crònica de les que m'agraden, no d'aquelles de vaig a 4minuts /km i tot bé i arribo i ja està ... no, res d'això, ... amb anècdotes, patiment, superació i ... un parell!

    Un parell però acompanyats de "força mental", realment, si estàs "cardat" i a la Marató pots estar-ho molt, segons el nivell d'entrenaments i condicions físiques que tinguis, acabar-la és una qüestió de voluntat personal, quan la benzina s'acaba tot passa a ser qüestió de cap.

    Joan, felicitats pel bloc.

    Ferran de Sedentaris.cat

    ResponElimina
  5. A nivell mental, no dubto que ets fort com un roure;per a pebrots, els teus, com a bon leo q ets, q ja ens coneixem... però està clar, que cames de pinnocchio incloses, el teu cos ha respost a la teva crida. Així doncs, felicitats de tot cor, germà de sang!!!! Va ser molt emocionant. D'aqui unes quantes medalles teves, la recollim tots dos!!!

    ResponElimina
  6. Gràcies FERRAN i una abraçada als que no volen ser sedentaris. Realment el cap és mooolt important en una cursa així, sí.

    CÈ, gràcies per tirar de mi, de veritat. Sí que va ser emocionant, sí, i teníem motius ... En fi, gràcies altra cop.

    ResponElimina