dimecres, 3 de març de 2010

Projectant un país

Crec que ens trobem en un moment clau de la nostra història. El llevat independentista comença a remetre i és hora de valorar com s'està cuinant el pastís. D'entrada, veig amb cert dolor que molts dels que llencen benzina a les flames ho fan induïts per la fervor del moment, però només aconsegueixen accelerar la crema i esgotar el foc. Cal frenar l'eufòria i posar-nos a treballar. Ja tenim bona flama, però ens cal un projecte de país seriós. Està molt bé que fem consultes, que posem sobre la taula el debat i que la independència pugui ser un tema de conversa normalitzat, però també hem de ser realistes i mirar de treballar a partir de la realitat, i no des de la nostra utopia. Les coses són com són, i no com ens agradaria que fossin. No som un país independent, i no tenim un projecte de país. Fins ara potser no era rellevant. Primer calia generar el caldo de cultiu necessari per a fer-lo possible, però ara que aquest brou ja està al foc, ens cal començar a pensar en les següents fases si no volem morir en el procés.

Ens cal entendre que el independentisme està de moda. Això, que té molts aspectes positius, també aporta certs apunts negatius. Les modes són passatgeres, i si no s'aprofiten per crear escola només seran una nota més a la història. Ens cal un canvi d'actitud. Hem de deixar de creure en la independència com alguna cosa que algun dia arribarà, i hem de treballar de valent en la convicció que aquest dia està a prop. Només ens cal tenir el valor de recórrer el camí necessari. I actuar en conseqüència, fent un esforç per aglutinar i captar. No puc aspirar a crear un manual de ruta, però us puc assegurar que l'única manera de completar el camí és començar d'una vegada a avançar amb pas decidit. I hem de començar ja, el més aviat possible, per aprofitar l'empenta de la onada i evitar-ne la ressaca.

Les primeres passes d'aquest canvi d'actitud passen, doncs, pel convenciment personal que nosaltres som els únics amos i responsables del nostre destí. Cal assumir responsabilitats. N'estic fart del victimisme en el que hem viscut ancorats. Espanya no té cap culpa. Ells defensen els seus interessos, nosaltres els nostres, i ara per ara són diferents. Hem d'aprendre a agrair-los els anys viscuts amb un projecte comú. Són i seran part de la nostra història. I mentre no ho assumim viurem immersos en un pou de retrets viscerals que no ens porta enlloc. Gràcies i adéu. És hora de volar sols.

Tampoc crec que puguem seguir actuant com un país expansionista que pretén recuperar territoris perduts. Catalunya ha de pensar de portes endins. Els països catalans són un projecte il·lusori si no valorem la voluntat dels altres. Deixem d'actuar com el germà gran, no tenim cap potestat per damunt d'altres territoris de parla germana. Són els nostres iguals. Si algun dia volen formar part del nostre projecte els acollirem amb els braços oberts pels llaços que ens uneixen. Però mentre això no passi, no podem forçar-los a res. No tenim cap legitimitat per fer-ho, i no ens agrada que ens ho facin a nosaltres. Siguem conseqüents.

La immigració i l'economia són dos cavalls de batalla importantíssims. Valorem-los com a tals. Els nouvinguts són una realitat numèricament molt important. Sumar-los a la causa, fer-los sentir-se com a casa, com a nous catalans, ens convertirà en un país més fort, jove i dinàmic. Qualsevol altra opció seria un error estratègic greu. La butxaca és l'altra pedra angular. Una economia forta és un argument de pes arreu, una bona base per edificar una infraestructura digna.

La independència ha de deixar de ser una qüestió sentimental per passar a ser una necessitat lògica. No ens val tancar-nos en nosaltres, s'ha de sumar. Si pretenem una Catalunya només per aquells que la senten estem caient en una nova utopia impossible. Els sentiments són personals, innegociables, intransferibles. Qui se sent espanyol se'n sent i prou, i no hi ha res a retreure. Davant el sentimentalisme, l'únic camí és l'argumentació lògica que passa forçosament per l'oferta d'una alternativa millor. La lògica pura, dura, irrebatible, que ofereixi un millor futur per als nostres fills, els de tots. Cal treballar amb serietat, oferir respecte per ser respectats i, per damunt de tot, construir un projecte de país rigorós. Aquest és el repte.

3 comentaris:

  1. Vaja estic d'acord amb tot el que dius, pero Es q veus algu en el panorama politic actual q pugui portar aquest projecta???penso que s'haurian d'abolir els partits politics xq cada partit politic s'ha transformat en un petit pais que nomes pensa en ell mateix!!!!!!!

    ResponElimina
  2. Ui, no. El panorama polític d'aquest país (i de l'altre també ...) fa por. Però fa por per portar el que sigui.
    Fa por començar un nou projecte amb ells, però no més que la que fa seguir amb ells en el projecte actual ...

    De tota manera penso que un procés així va més enllà dels polítics. Són una eina. Si el poble vol la independència ells ens la donaran (per fer-nos contents i mirar de treure vots). Els podem fer servir de mocador, doncs.

    ResponElimina
  3. 100% d'acord amb tu! La construcció d'un nou Estat no pot fer-se sense una idea prèvia de què volem ser i, el que és més important, com fer-ho. Només el pragmatisme i la raó ens portaran a la independència. Felicitats per l'article!

    ResponElimina