dimarts, 18 de maig de 2010

11 contra 100

Ahir l'Athletic jugava el partit d'homenatge a Joseba Etxeberría, i havia de ser quelcom especial. El paio s'ha passat quinze anys defensant la samarreta blanc i roja, però el seu no ha estat un camí fàcil. Criat al planter de la Reial Societat, fitxa pel Bilbao amb 17 anys, envoltat en polèmica per l'elevat import i per deixar als blanc i blaus a segona. Però mentre que a San Sebastià es converteix en heretge, a Bilbao esdevé príncep i rei. L'últim any de la seva carrera decideix jugar-lo de franc. Sí, de franc, sense cobrar ni un euro, en un gest de fidelitat al club sense precedents, que trigarem a veure de nou si és que ho fem algun dia.

I com deia, ahir van fer-li el partit d'homenatge. Un partit estrany, on els onze futbolistes de l'Athletic es van enfrontar a 100 nanos alhora! Un petit caos que tot i el desgavell inicial l'Athletic va ser capaç de resoldre al seu favor en quan va adaptar-se a les peculiaritats del partit, sent fidel al seu estil més pur. Pilota llarga, centrada, cop de cap i gol. Res del control blaugrana, res de toc subtil i precís. I igualment vàlid.

Reflexions sobre la fidelitat als colors, sobre l'estil de joc, com a bases de l'èxit. Sobre l'exigència que aquest Madrid trist ens ha plantejat en la Lliga, l'única competició on ha caigut amb la cara ben alta. I on ens ha obligat a lluitar contra tot tipus d'enemics, de blanc, de negre, de joc i paraules, de paper i talonari.

I la sensació que només el volcà ha estat capaç d'allunyar-nos de la profanació del temple. Quina llàstima. De vegades, el toc subtil i l'elegància no són suficients contra les hordes enemigues. Però persistirem. Contra cent, si cal.

7 comentaris:

  1. Havia llegit a alguna banda això del jugador que no va voler cobrar pel seu últim any en actiu (em sonava, sí, alguna cosa per l'estil), però desconeixia del tot que se li retria aquest homenatge, i encara més que es va jugar ahir, en un encontre contra 100 nanos!

    De futbol en sé ben poc, jo, però crec que l'Atlètic de Bilbao és un exemple d'equip fet a casa, amb gent de casa que s'estima els colors, oi? Definitivament, molt millor l'esport fet amb el cor que amb el talonari; sense cap dubte.

    ResponElimina
  2. Dubto que mai tornem a presenciar un gest com el d'Etxeberría en un futbolista d'elit que solen ser del tot partidaris de fer el darrer "atracament" de la seva carrera a destins tranquils i ben pagats.

    Tot i així, i només com apunt al que comenta en Ferran, explicar que em va sorprendre molt comprovar que aquesta idea, unànimement valorada arreu de tenir un equip amb jugadors bascs, té també molts detractors a a la mateixa Biscaia.

    Senzillament em va sobtar molt.

    ResponElimina
  3. Òscar, potser perque els falten resultats? Pedrera + resultats, segur que seria del gust de tots els... com se'ls diu? "leones", oi? Sí, suposo que deu ser peque no els acompanyen els resultats (crec!)

    ResponElimina
  4. Respecto molt l'Athletic Club ja que juga amb uns valors que ja no es troben. Si hagués de triar un segon equip de primera, els triaria a ells sense dubtar. Ho tenen difícil, però allà segueixen. I el seu planter sembla infinit.


    Pel que fa a Etxeberria, un gran jugador i exemple. Res a dir en contra, i homenatges merescuts. A ell s'atribueix una frase sobre Xavi. Li van preguntar quin era el millor jugador contra el que havia jugat i va dir que el centrecampista del Barça. Normalment un bon jugador fa córrer i bellugar a tot el seu equip. Però en el cas de Xavi, el basc pensa que fa bellugar als 21 jugadors restants, i no li falta raó!!

    Original manera d'acomiadar aquest jugador. Ho tenia sentit, però fa gràcia la imatge que has penjat, no l'havia vista.

    ResponElimina
  5. i l'any que ve tornarem a la terra promesa. Tornarem a Wembley!

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. A mi sempre m'ha caigut més simpàtica la Real. Ara, s'ha de dir que cal fer el "Xapeau" a en Joseba (tot i que se n'anés de casa...).

    *Sànset*

    ResponElimina
  7. FERRAN, sóc blaugrana fins la medul·la. I m'agrada molt l'esport com a representació de l'esperit de lluita, superació ... La noblesa és un valor sovint infravalorat, i l'esperit del planter no l'aconsegueixes fitxant a cop de talonari. Per això el Barça actual em fa tan i tan feliç.

    Que podem perdre? I tant, l'esport és això. Però perdre amb el cap alt, amb els de casa i donant-ho tot no és cap deshonor, al contrari.

    ÒSCAR, sí, és curiós veure que molta gent segueix primant els resultats per damunt de tot. Ells s'ho perden, no tenen ni idea de què és l'esport i què representa. Aquesta competitivitat mal entesa és malaltissa.

    XEXU, respectar els propis valors és la clau. Que es prenen llicències? Sí, i què? Mantenen l'esperit, i això és quelcom que molt pocs equips poden dir. És per estar-ne orgullós.

    SÀNSET, la samarreta que es van posar els jugadors no podia ser més encertada. Això és esport, no podem pensar en una temporada. Pensem en la història. Estar per allà cada temporada té un mèrit enorme. Jo signo amb els ulls tancats i sense garantia de títols jugar les semis els propers cinc anys!

    ResponElimina