diumenge, 2 de maig de 2010

Fos a negre

No recordo els crèdits, ni com va començar tot plegat. De vegades, crec que es tracta d'una immensa comèdia, una de tan gran que acaba sent més tràgica que hilarant. Potser és d'un humor d'aquell que no entenc, vés a saber. Però no em fa gràcia quan s'esborra el primer pla.

M'agraden les escenes subtils, amb pocs personatges i un predomini important del diàleg intel·ligent, de vegades fins i tot mordaç. Escenes amb un escenari concís, petit, una habitació tal vegada, o potser la terrassa d'un cafè. Res de grans escenaris, res d'efectes especials, simplement un bon guió.

Però en aquesta tragicomèdia el director té caràcter messiànic, i només gaudeix amb l'espectacle de llum i colors que distreu el personal de les coses realment importants de la vida, les petites, les que omplen la nostra existència i li aporten sentit. Li agrada ampliar el pla, i oferir un desplegament d'efectes buits i estúpids que no aporten res. La vida es torna grisa aleshores. L'espectacle es desferma i els mitjans en van plens. Crisi, fallida econòmica, catàstrofe ecològica. El món se'n va en orris, i necessitem un heroi que ens salvi de nosaltres mateixos.

Però aquí no n'hi ha, d'herois. Només mirem de viure la nostra vida, petita, subtil, en primer pla. I no ens deixen. De manera que, ens agradi o no, hem d'enfrontar una crisi amb un nombre d'aturats esfereïdor, capejar amb uns líders que fan pena i mirar de tirar endavant les nostres vides petites i subtils per tal que puguem seguir gaudint del primer pla.

Mentrestant, vuit-cents mil litres de petroli es vessen cada dia al mar davant les costes americanes. I a mi em sembla un símil grotesc per demostrar-nos que tot fon en negre.

6 comentaris:

  1. No està gens mal vista, la trista metàfora de l'or negre ennegrint encara més l'existència de milers d'éssers vius. Potser de més i tot dels que pensem. Potser també ennegrint la nostra pròpia existència, ennegrida per nosaltres mateixos. Serem una espècie autodestructiva?

    Joder, i a sobre demà és dilluns.

    ResponElimina
  2. Cada cop estem comprant més números perquè tot acabi fotent un gran pet. I perquè no tardi gaire...

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. De vegades crec que perdem la perspectiva de les coses, i aquesta taca de petroli n'és un exemple evident. Estem davant una catàstrofe mediambiental de dimensions mai vistes, però com no ha tocat terra (encara) sembla que no passi res. En canvi l'erupció islandesa, que comparativament és una futesa, no para d'ocupar planes i més planes. Món de merda, coi.

    Volia expressar la diferència entre una vida personal que considero plena (seria el pla curt) i una visió global que sovint m'espanta.

    FERRAN, no tinc cap dubte que, com a espècie, no som més que una plaga.

    SÀNSET, el teu comentari em recorda quelcom que ja vaig escriure aquí.

    En fi, nois, gaudim del pla curt que en aquest tenim més a dir-hi!

    ResponElimina
  4. L'he llegit, i només et puc dir que estem d'acord.

    Sembla un miracle. I això que jo també sóc dels optimistes de mena.

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Fa ràbia comprovar com els prinicpals causants de tot plegat pot ser que acabin sense rebre el càstig que es mereixen. Quin món!

    ResponElimina
  6. SÀNSET, tal com estan les coses, un miracle és l'únic que ens queda esperar.

    ALBERT, món de mones, sí. La impotència davant fets d'aquesta mena em supera. Ràbia també. Sembla que ens importi tot un carall a canvi de quatre duros.

    ResponElimina