divendres, 28 de maig de 2010

Operació biquini: A la recerca del miracle

En el fons us entenc. Arriba el bon temps i us heu d’enfrontar a un armari carregat de roba lleugereta que, probablement, no us quedarà bé. I a aquestes alçades és massa tard per a re-inventar la vostra ideologia religiosa i poder cobrir-vos de cap a peus. No, la desesperació tampoc és tan gran. Però si les samarretes, les bermudes o les faldilles comencen a despertar un cert respecte, el biquini o banyador és el detonant del pànic. Cal posar-hi remei ja, immediatament, abans que qui ja sabeu se n’adoni d’aquesta línia de flotació que se us ha instal·lat a la figura. No, això seria una catàstrofe, un torpede nuclear llençat directament contra la línia de flotació de la vostra escassa autoestima. Però, - què dimonis, - penseu, - això ho resolc jo en un parell de setmanes -. I apa, a fer bestieses.

Surto a córrer, a rodar, com diem en argot de corredor. Surto com he fet durant dies, setmanes i mesos. Però avui fa solet, i quan arribo a Can Dragó el trobo ple a vessar de gent amb calçat esportiu suant la samarreta. M’aclapara, així que enganxo la Meridiana i me’n vaig cap a Glòries. La Diagonal està igual o pitjor. Agafo el Passeig Marítim, i aleshores me n’adono. D’acord, sou tots aquí. Aquest és el vostre miracle particular. Caram, on sou a l’hivern? On sou quan fot aquell fred que pela? On sou quan els quatre gats que ens creuem ens mirem amb mirada còmplice? Sí, d’acord, gairebé ni ens veiem els ulls, tapats com anem fins les orelles, bufant-nos les mans per escalfar-les quan ens atura el semàfor i amb un caramell penjant del nas. Però vosaltres, on sou?

No, si no cal que contesteu. Sé perfectament on sou. Sou els malparits arraulits sota el llençol, o contemplant-nos rere la finestra i pensant – guaita aquests sonats -. I tant. Doncs ara és la meva. Què, penseu que amb un parell de mesos fareu miracles? Segur. Ja m'agradarà veure quants de vosaltres rondareu per aquí a l’octubre. I al desembre? Ja, m’ho temia. Res d’adquirir cultura d’esforç, res d’hàbits sans i estables, millor una dieta miraculosa a base de quèséjo, i apa, a empènyer estius. Sou els que espereu el miracle. Els altres, els sonats, som el que hem sortit a empaitar-lo.

13 comentaris:

  1. Osti tu, es veritat ! l'altra dia, per la Diagonal, gaire bé feia falta un guardia urbà per controlar tant de "tràfic" de gent corrent per les voreres, amb la cara desencaixada, els ulls amb la mirada perduda, suant com a berros (això sí, algunas "divinas de la muerte" amb els seus "modelets"). Algú els hi hauria de dir que no, que no ho aconseguiran... però ells/elles hi tornem, un any rere l'altra, fent de "Tom Cruises de pa sucat amb oli" (... per lo de la "Misión Imposible" vull dir). Però també és veritat que els monitors del DIR i del METROPOLITAN ara els fan sortir a córrer pel carrer, els treuen de les cintes del gimnàs (potser, per això, n'hi ha tants). No vull sonar pedant ni "classista" però, quan corro al seu costat, sé, "es veu", que no són "dels meus", que només són "corredors ocasionals, de temporada"...
    Ens veiem diumenge (o intentem-ho, al menys...).

    ResponElimina
  2. Un comentari així tampoc crec que animi al personal a mantenir aquest esforç. Sí, és cert que alguna gent es pensa que ho arreglaran tot a darrera hora, però bé, si s'ho pensen, que ho intentin. Jo vaig sortint i m'és igual l'època de l'any, em va més a motivació personal. Però ni de lluny dec corre el que corres tu, ni al teu ritme, és a petita escala. No corro per gust, corro per perdre pes, quan penso que n'he de perdre. Córrer m'avorreix, a diferència d'altra gent. Però em va bé, i m'ho noto. I no, no es tracta d'operació bikini, t'ho asseguro. No m'agrada la platja i si ho puc evitar no em posaré el banyador aquest any, com porto anys sense posar-me'l regularment a l'estiu, m'és indiferent. Va més amb un tema de mirar-se al mirall i fotre's fàstic.

    I bé, només és la meva experiència. Si t'ho explico és perquè sí, perquè hi haurà carellots que es pensen qui sap què, però també hi haurà altres motius, perquè cada persona és un món, i sempre em saben greu les generalitzacions. I mira't-ho per l'altre cantó. Tu ets un corredor expert, els que no, poden dir missa. Tu no cal que ara els fotis reprimenda, imagina que mires d'iniciar-te en alguna activitat que no domines i els experts et diuen 'puto pixapí!'. No et faria gràcia, oi?

    ResponElimina
  3. Bé Joan jo ja saps que no sóc de les que va correr encara que fa un mes que ho intento, peró si sóc de les que està tot l'any en una sala de gimnàs fotent cops de puny o be saltant i bricant. Però et dirè que normalment aquesta gent a l'hivern també els pots trobar al gimnàs a partir del mes gener fenr els bons proposits de l'any i acostumen a durar un mes o dos.
    Núria

    ResponElimina
  4. No ser perfecte, tenir una mica de panxeta, estar una miqueta flonjo, no hauria de ser motiu d'obsecions, som HUMANS! No "MANIQUÍS"! l'inportant és la salut, per tant, esport, tot l'any!

    ResponElimina
  5. TXABI, per no voler sonar pedant ni classista ... hehehe. Sort que ens anem coneixent i sé que ets de la conya!

    XEXU! Ostres nano, lamento haver ferit sensibilitats. De debò, però crec que no has entès el to. Tot plegat és una conya marinera, intentant només fer befa de tot i tothom. Tinc aquesta mala costum jo. Però començo per mi mateix. No, no sóc cap professional, més aviat sóc un pelacanyes en això de córrer. I a l'hivern tampoc no em pengen els mocs corrent ...

    Repeteixo que em sap greu haver generat un malentès. I no, calçar-me les sabatilles i sortir tres cops per setmana no em fa ser cap professional. I encara que ho fos no tindria cap dret de fotre'm amb ningú.

    És només que no em prenc mai res massa seriosament, i de vegades, així de lluny pot sonar presumptuós. Et puc garantir que no ho és. No sé què més dir, però quan vulguis et convido a una birra i en xerrem amb calma. Una abraçada.

    NÚRIA! Ostres, feia temps que no passaves per aquí a saludar! Sí, ja sé que em llegeixes ... Hehehe. Ostres els bon propòsits de cap d'any també donen molt de joc, sí.

    AGNÈS, el cert és que la perfecció és un defecte! Sóc dels que agraeix la natura humana, tal com és. Els maniquins són de plàstic i per dins són buits. La salut és important, sí. Crec que el missatge generalitzat de culte al cos és un perill greu, perquè la gent es fa mal fent bestieses per aparentar. Millor uns quilos de salut que uns óssos de malaltia!

    Coi, que ja voldria jo que la gent fes bondat tot l'any. Sortir a córrer a mi em va bé, però no té perquè funcionar-li a tothom. Això sí, ara sembla que està de moda i la gent deixa el fetge fent animalades. Pinçaments i tot, poca conya. En fi, que no vull desanimar ningú, al contrari. I si no sou esportistes, tan és, però feu bondat home, que el cos és molt agraït.

    Salut!

    ResponElimina
  6. Dues coses:

    Jo corro tot l'any i surto dos cops per setmana sense deixar-me'n ni una. Però quan més em costa còrrer és precisament a partir d'ara, quan comença la calor. En això sóc com el Txabi, corredora de tardor-hivern. Al desembre a Barcelona no fa fred per còrrer, no vaig gaire tapada i les mans se m'escalfen en cinc minuts. A més fa gust còrrer quan fa fresca.

    Corro per moltes raons i la principal és que m'agrada, que creixo espiritualment i que probablement genero endorfines que milloren tot el meu estat d'anim i la meva salut. Pero no m'aprimo ni un gram. No he aconseguit baixar de pes de cap manera. La meva forma de còrrer és lenta i pausada, respirant molt profundament i no és prou intensiva per cremar les calories que em sobren. Tinc més múscul, més força, però la mateixa quantitat de greix. Només conec una forma d'aprimar-se i a mi no em va: deixar de menjar.

    Ens podriem veure diumenge amb el Txabi i així et coneixeria en persona.

    ResponElimina
  7. BELÉN, Sí, a mi la calor també em mata, i és cert que a Barcelona no fa gaire fred ni tan sols a l'hivern. Però això no treu que no m'abrigui força quant surto de nit o de bon matí al desembre-gener. La resta és llicència literària, és clar.

    I córrer per mantenir-se no fa perdre pes gens ni mica. Potser una mica de volum, però pes no. Un múscul fort pesa més. I sí, cal fer molts quilòmetres per començar a cremar reserves de greix.

    ResponElimina
  8. Doncs a mi no m'ha fet ni la més mínima ràbia l'article... Per sort o per desgràcia soc dels que van amb el caramell penjant del nas a l'hivern!

    ResponElimina
  9. CARLOS, gràcies per alinear-te amb el club del caramell! Ep, per sort, per sort. El caramell és només una concessió.

    ResponElimina
  10. Hola a tothom, aquesta serà la meva primera entrada en aquest espai. Haig de dir que sóc persona de números i no de lletres així que demano disculpes per avançat si les composicions que faig són més caòtiques que no pas entenedores. He començat fa poc a llegir els articles publicats però aquest m'ha cridat la atenció, ja que entenc perfectament la posició que s'hi descriu; en el meu cas aquesta sensació com a de propietat de la activitat (en aquest cas de córrer), o bé de l’espai ( carrers de Barcelona) es trasllada al mar on hi realitzo una activitat durant tot l’any. Em passa que la felicitat de sentir-la meva durant 9 mesos a l’any es trunca quan a l’estiu tothom s’hi capfica i en fa ús d’ella. Parlo de la pesca submarina. Seria molt egoista pensar que aquest esport pertany només a aquells que estem tot l’any fent-ho però és una sensació que tinc. El més fàcil és pensar: “un altre dominguero que només es tira quan fa bon temps”, però és aquest el moment de reflexionar i recordar que quan tu comences n’hi ha d’altres que ja tornen i que tots en algun moment vam ser principiant.

    ResponElimina
  11. BERTO! Ostres, gràcies per passar (perquè ets tu, no?). Molt bona la teva reflexió, sí. L'has clavat. El cert és que comparteixo la idea al 100%, d'una banda em fa un punt de 'ràbia' però de l'altra entenc perfectament que tenen tot el dret del món.

    Amb tot, però (sóc un incorregible) la idea era fer una mica de befa, és clar. Ajudaria gustós a tot el que vulgui iniciar-se, i de fet he preparat diversos plans d'entrenament per novells.

    Això no treu que considero molt mal negoci abusar del cos, desentenent-se'n 9 o 10 mesos i forçant la màquina els 2 o 3 restants. Em sembla una bestiesa insana que una mica de cultura esportiva ajudaria a polir. D'això me'n ric, potser d'una manera cruel, sí, però entenc que s'hi ha de veure l'humor.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Bona nit. Estava segur que l'entrada que faig fer em delataria, tot hi no tenir cap intenció d'ocultar la meva identitat, has sigut tu la que l'has descoberta.
    Em prendre les teves paraules al peu de la lletra i et demanaré consell de savi; m'han convidat a una "cursa" d'aquestes populars, amb un recorregut de 4 km, i avui amb el temps tant bonic que feia a Barcelona m'he calçat les bambes i he fet un simulacre. Amb el google m'he buscar un circuit de 2.2 Km i he fet un parell de voltes, però tot i anar sol m'he autocremat a base de be, fent els 4.4 Km amb 19'20''. No tinc ni la més mínima idea de quin temps és el que correspon a una persona que s'inicia a això, i quins consells em donaries per anar fent proves.

    PD: s'ha de dir al meu favor que hi havia un desnivell força important, no tinc números però us asseguro que no era pla.

    Merci, i ens veiem per Menorca.

    ResponElimina
  13. Ei!
    Ostres, se m'havia passat el teu darrer missatge.
    No t'hauries de preocupar pels temps que facis, almenys al principi, especialment si no vols cremar-te contra el crono. Tot i així, rodar a 4'23" el Km és anar força ràpid, no faràs pas un mal paper, no.

    T'enviaré un mail amb quatre recomenacions prèvies de cara a fer una primera cursa.

    ResponElimina