dimecres, 16 de juny de 2010

Construint un somni

De dins estant, amb un embús programat de melangia, dient-nos de tant en tant el que no s'ofereix al sol. Poc a poc i procurant tastar només l'innegable dolor de l'escalpel, amb l'anestèsia fingida. Gris de fora estant i humit de fora endins o bé a l'inversa, no ho recordo. Tot en concret o potser res en general, qui sap, però extirpant les llàgrimes de futurs massa suats que ens encotillen a base d'altres plors conreats amb cura. Furtiu maridatge de somnis i idees assaonat entre els llençols d'ahir i avui, de tendresa salpebrat i amanit amb escalfor propera. A saber si som allí, o si som aquells qui érem abans del diluvi. Potser no, potser només en som una ombra. Però seguim fugint la nit que ens fereix els ulls, tal com fèiem ahir. Junts, sí.

9 comentaris:

  1. No ho sé... potser l'important és el 'junts'... no? Encara que el 'junts' hi implica no saber si sou els mateixos d'abans, si els plors seguiran tornant ni si els llençols us faran mala cara al veure-us. Però és tan complicat... amb una única decisió entre vosaltres.

    ResponElimina
  2. Suposo que reflexions tan críptiques costen una mica de seguir. Tal com dius, ULL DE CUC, el més important és aquest "junts".

    Aquesta recerca contínua de la felicitat, aquest inconformisme que fa que mirem de fugir de la monotonia com de la pesta fa que de vegades calgui disseccionar per extirpar alguns mal vicis i seguir endavant, però és un camí dolç si es fa amb la persona adequada.

    Mai he pretès ser el mateix que era, tot canvia, de vegades amb somriures i d'altres amb llàgrimes. De vegades les coses són complicades, que la vida té aquestes coses.

    Però seguim estant, i mentre els llençols ens acullin amb escalfor i la fosca ens sorprengui estarem en el bon camí i mirarem de seguir construint el nostre somni particular.

    ResponElimina
  3. Es clar, Joan, i si no canvièssim no podríem seguir junts, les mateixes persones, perquè ens esgotaríem, ens buidaríem com un got i ja tot seria el no res. Tenir algú al teu costat i veure com envelleix, fer junts totes les passes. els meandres i les dreceres.... i sempre reomplir-se l'un de l'altre i tornar de fora endins, de dins enfora, aprendre la melodia de les hores i sobretot tornar als llençols, a la intimitat de descobrir-se junts després del diluvi.

    Molt molt interessant...

    ResponElimina
  4. Tots anem "evolucionant", per així dir-ho. Anem fent-nos amb coses noves que ens fan créixer. Créixer harmònicament, si podem. I créixer estant junts, que és el que paga la pena.

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Els canvis ens fan créixer... I juntament amb la nostra parella, com diu en Sànset, evolucionem. Malament aniria ser sempre les mateixes persones! (tot i que hi ha molta gent que arriba a un punt on tot segueix igual..). Però sí, els anys ens fan ser altres persones, potser... O potser no d'altres persones, perquè seguim sent els mateixos, però amb altres visions, pensaments, projectes...

    Com és aquella frase? La única cosa constant és el canvi.

    ResponElimina
  6. BLN, la melodia de les hores és allà pels que la volen (volem!) escoltar, gràcies.

    SÀNSET, és complicat crèixer plegats, i per això és tan agradable fer-ho!

    ULL DE CUC, si Heràclit ho deia ( i d'això ja en fa uns anys ...) no serem nosaltres qui li porti la contrària ara que el món va embalat.

    ResponElimina
  7. Aquí un no aparellat; ja us expicaré ;-)
    Amb parella o sense, a créixer cadascun de nosaltres!

    ResponElimina
  8. FERRAN! Bentornat, home.

    Créixer com a persona, sí, que algú encara pensarà que això li dona llicència per créixer en amplada.

    ResponElimina