dimecres, 7 de juliol de 2010

L'Estatut: Punt d'inflexió

Després de la primera efervescència, crec que ha arribat l'hora de l'anàlisi més rigorós. Sí, ja sé que he anat dient que no vull que aquest sigui un bloc polític, però crec que el tema ens afecta massa a tots plegats com per a deixar-lo de banda. Crec que l'Estatut representarà un punt d'inflexió. De fet, crec que ja el representa. Ha ocupat les primeres pàgines de l'actualitat política d'ençà que es va formar la ponència encarregada de redactar-lo, el febrer del 2004. I no sembla pas que, tal com estan les coses, hagi de desaparèixer aviat de les portades.

Aquest dies he sentit a dir que ha estat un pas inútil, que s'han esmerçat molts esforços per acabar pitjor que al 79 i mil-i-una bestiesa semblants que em semblen molt allunyades de la realitat. És cert que amb una nova retallada i amb aquestes re-interpretacions que han de venir l'Estatut ha rebut un cop molt fort, però no hem d'oblidar que ell no és ni l'objectiu ni la víctima. Quan es decideix redactar un nou Estatut és perquè es creu que el pacte amb l'Estat espanyol s'ha de renovar, que ha de créixer i evolucionar. L'objectiu no és tenir un text nou i flamant, sinó millorar la situació de la societat catalana, cansada molt sovint de ser el cornut i pagar el gasto. I tampoc no és la víctima, perquè en definitiva es tracta només d'un paper. La víctima som nosaltres com a poble. L'Estatut és doncs només una eina que els catalans volíem utilitzar per millorar la nostra posició i que l'Estat espanyol s'ha encarregat d'inutilitzar. El Constitucional ha estat la seva eina definitiva, però només això.

L'Estatut ha canviat el panorama. S'han posat sobre la taula idees que no són noves, però que sempre havien estat al calaix. Qui s'hauria imaginat el 2004 un panorama ple de consultes populars? S'ha obert el debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya i, en definitiva, hem encetat un camí per a re-definir les relacions d'una vegada per totes, perquè no podem seguir com fins ara. Senzillament no podem.

I ara què? És la pregunta que sura en l'aire. Doncs ara ha arribat el moment de parlar amb normalitat d'un terme que apareix clar i nítid en la consciència de molts catalans. Independència. Siguem clars. Quina és l'alternativa que ens proposen? Cap ni una. L'Estat espanyol ens posa entre l'espasa i la paret. No vol cap evolució de les relacions sinó que aposta per la involució. Ens humilia políticament imposant el seu criteri i declarant-nos ciutadans de segona dins el seu Estat. I perquè dic que ens declara ciutadans de segona? Doncs perquè altres estatuts sobreviuen amb conceptes jurídics semblants però al nostre hi ha el terme davant el qual qualsevol bon espanyol se senya per evitar tots els mals. Hi diu Catalunya. No tenim dret a reclamar un sistema econòmic imposat arreu. Aquí a pagar i a callar. A callar perquè la nostra llengua és de categoria inferior. La única proposta que surt de Madrid és la rendició incondicional. Callar i acceptar. I és per això que aquí la qüestió és capgira en una elecció ben senzilla: independència o submissió.

9 comentaris:

  1. Ja saps que en penso jo, INDEPENDENCIA JA!!!
    Núria

    ResponElimina
  2. És clar, en el moment que es va idear era una manera d'acostar postures i assolir més autonomia. Ara ja no val res d'això, si no ens volen donar res, ja no ens interessa estar-hi associats. Ara volem el nostre país, volem una constitució, no tractats de poca munta.

    ResponElimina
  3. Res no volem demanar, perquè és nostre, si més no, a dintre del cervell.

    I, amb una mica de feina, el país serà nostre a tots els efectes.

    Catalunya és un país lliure i, si es perden una mica de diners fent camí; doncs, mireu, la cosa va com va i ja en farem més a la següent part de la història: sempre ens n'hem sortit, oi? Quina criatura tan estreta, no pot albirar els somriures de la llibertat, per quatre euros amunt o avall? Jo no en tinc, de problema, si puc respirar sense ofecs; ja podrem viure sense T5 o A3, que altres vindran a alegrar-nos les nits d'estiu o les de la nevada sense llum.

    Salut, República de Catalunya i a reveure.

    ResponElimina
  4. El camí és ben nítid: INDEPENDÈNCIA.

    I el "seny" a casa, que porta massa temps fent-nos nosa. Bona reflexió que subscric fil per randa.

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Submissió ?... i uns pebrots !.
    Està clar que "no ens hi volen"; ho poden dir més alt, però no més clar; així que, si us plau (o sense si us plau) que ens obrin la porta... però ja !.

    ResponElimina
  6. El punt positiu de la reforma de l'estatut ha estat que ha servit perquè molts se n'hagin adonat que l'únic camí és el de la independència. Ha estat un procés llarg i cansat, que el dia 10 ha de viure un dels seus moments més importants.

    ResponElimina
  7. NÚRIA, hem trigat molt, però sembla que estem en el bon camí.

    XEXU, ja ens han demostrat quina idea tenen de l'associació, i no, no ens val.

    JOSEP, benvingut! No crec que perdem diners, ni tan sols de camí. És evident que construir un país és car, però mantenir-ne un altre ho és encara més ...

    SÀNSET, nítid i clar com un matí d'estiu. El seny ens fa ser qui som, no crec que ens faci nosa, però ara el seny diu que toca prémer les dents.

    TXABI, que no ens hi volen estar molt clar. Algú imagina un català com a cap de llista a la Moncloa? Ni de conya. I per si ens falten motius, allà on no ens hi volen ...

    ALBERT, de vegades cal un periple pel desert. Ha estat un procés esgotador (i encara queda!), però si ens porta allà on volem, com podem renegar-ne?

    L'Estatut, retallat i mutilat, pot ser el detonant que sempre va mancar. Vull creure que algun dia aquest serà el procés que la història definirà com el punt d'inflexió cap a la independència. Hem deixat de somniar, ara toca actuar.

    ResponElimina
  8. Subscric tota i cadascuna de les teves paraules, Joan, per això no dic gaire més: seria repetir-me.

    Els catalans ho hem sabut sempre: històricament hi ha hagut més separadors que separatistes. Gràcies, Espanya, i adéu-siau.

    ResponElimina
  9. FERRAN, repetir-nos fins a l'extenuació sembla ser la nostra única possibilitat, i ni així ens escoltarien. Aquests separadors ho són només ideològicament, però bé que reclamen els nostres diners!

    ResponElimina