dimarts, 13 de juliol de 2010

Somniant amb l'estel

El cap de setmana ha estat mogut, sí. Diumenge, la selecció espanyola guanyava el Mundial i aconseguia amb tota justícia la seva primera estrella de campió. Lluny queden ja els temps de la fúria espanyola, aquella selecció que havia de guanyar per pebrots i mai no es menjava un torrat. Aquest cop és diferent. L'aposta decidida pel futbol, pel toc i el control, han arraconat aquella mena d'orgull patri mal entès que no els portava enlloc. I en aquest camí hi tenen molt a dir els nois de La Masia, però també un entrenador repudiat a la capital del reino per ser poc mediàtic.

Però mentre al camp les coses han canviat molt dins les files espanyoles, a la grada segueixen les consignes de sempre. La retransmissió del partit va ser còmica, amb els locutors titllant els holandesos de criminals. Segurament tenien raó, però aquests són els mateixos que argumenten intel·ligència quan aquest marcatge li fan al Messi o als mateixos Xavi i Iniesta defensant una altra samarreta. Gran coherència. La mateixa que demostren alguns afeccionats quan se'ls omple la boca amb la seva Espanya anti-catalanista que després necessita 8 titulars catalans i/o del Barça.

Dissabte, una gran concentració de catalans jugava el seu particular partit pels carrers del centre de Barcelona. Les consignes independentistes van deixar clar que som un poble tossut, que es nega a rendir-se i cedir. Les escasses referències a Madrid i a l'Estatut deixen ben clar que sabem al que juguem. Els crit era gairebé unànime, i s'encaminava cap a l'estel que molts portàvem a la bandera. L'aposta decidida pel diàleg té uns fruïts lents i costosos, però cap altra via ens portarà enlloc. Aquí no en sabem de fer les coses per pebrots. Preferim afegir-hi el seny i l'entesa. Per això no hem guanyat mai cap guerra.

Una manifestació pacífica que ha tingut ressò als mitjans de mig món i omissió a d'altres que prefereixen ignorar-nos per seguir el seu camí de sempre, aquell que entén que el Navas porti la bandera andalusa com el més natural del món, i critica en Xavi i en Puyol per brandar la senyera. Els mateixos que ensalzen ara al Casillas mentre el lapidàven després del primer partit perdut, segons ells, per culpa de la Carbonero. Quin país més trist. Gran coherència, sí. I ja veus, tants anys i en els fons tot segueix igual: cadascú somniant amb el seu estel.

7 comentaris:

  1. Doncs sí, però a mi m'agrada més el meu!

    Fet i fet, tots ens coneixem. I no ens costa massa demostrar els nostres interessos.

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. Ja en tens de raó.
    Això si, no ens assamblem gens als espanyols, la nostra manera de lluitar, te molta classe, és molt cívica i humana, però com tu dius, no guanyem cap lluita.

    Què hi farem! amb "COPS DE PLOMA", ens desfoguem una miqueta! ;-)

    ResponElimina
  3. El nostre estel trigarà més a arribar, ens costarà, perquè com dius, tenim les nostres maneres de fer-ho. Però si l'aconseguim, serà més important que infinits dels que tenen ells. I a més, amb un en tenim prou. Ja no caldrà jugar més.

    ResponElimina
  4. SÀNSET, no tinc dubtes respecte als teus gustos ;)

    AGNÈS, no, gens ni mica, i després encara diuen que també en som, ves. Ja m'agrada que et sentis còmoda per aquí, però voldria no haver de ser tan rondinàire!

    XEXU, valorant que el nostre és el de guerra, que està pensat per desaparèixer en quan siguem lliures ... estaria bé que ara que ells ja el tenen, nosaltres el puguem abandonar en breu. Ai, que maco és somniar.

    ResponElimina
  5. potser el més emocionant del dissabte va ser la falta de consignes envers "els d'allà", era nostra i per nosaltres. Ara, la vergonya ens ha vingut després, que hem de tornar a remuntar les bufetades que sempre vénen de dins de casa. No n'aprendrem mai?

    ResponElimina
  6. No han canviat ni canviaran mai. Hem de fer nostre el lema de la manifestació i traçar el nostre propi camí.

    ResponElimina
  7. CLIDICE, per la nostra banda la cosa va ser perfecte, sembla que n'hem après. Després, els de sempre segueixen com sempre, fent-se l'orni. Però n'aprendran, sobretot quan algú que ens ofereixi el que volem comenci a guanyar-los terreny, aleshores s'apuntaran tots al cavall guanyador, com han fet sempre.

    ALBERT, els estem marcant el camí, però de moment es fan els sords. De moment, em remeto al que deia a la Clidice, si volen seguir amorrats a la mamella hauran d'escoltar. No tindran altra opció.

    ResponElimina