dijous, 5 d’agost de 2010

Reis d'Europa

La calma ha tornat a l'estadi, s'han acabat els Europeus d'Atletisme, i Barcelona ha tornat a sentir una mica de l'esperit olímpic acollint un esdeveniment esportiu global de magnitud internacional. Tothom parlarà del jove talent de Cristophe Lemaitre i la seva triple corona (100m, 200m i relleus 4x100m). El nou rei de la velocitat és el primer blanc en rebaixar la barrera dels 10 segons en els 100 metres llisos i amb només vint anys apunta a ser un digne rival pels dominadors habituals de la categoria. Tothom parlarà també de la fi de la maledicció de la Blanka Vlašić, que amb dues corones mundials seguia perseguint una medalla en el salt d'alçada que se li negava. Ambdós van tocar el cel, però ni l'un ni l'altre van destacar més enllà dels resultats. En Lemaitre és un nano mec i d'aspecte tímid. Se li dona malament la sortida, però basa l'èxit en la força de la seva gambada als metres finals. Els balls de la Vlašić no es van veure per enlloc, i les seves remenades habituals van desaparèixer en la tensió de la competició.

Podria, doncs, parlar de l'èxit espanyol als 1.500m, amb les victòries de l'Arturo Casado i la Núria Fernández i els bronzes d'en Manuel Olmedo i la Natalia Rodríguez. Però els 1.500m són la distància històrica per excel·lència de l'equip espanyol, així que no hi va haver gaires sorpreses. També podria destacar al britànic Mo Farah, or en 5.000m i 10.000m, que esdevé el rei del fons en només dos dies. O l'altre nou talent francès, Renaud Lavillenie, que amb la seva victòria en perxa tanca un cicle de deu victòries en les deu competicions en les que ha participat durant el 2010, amb només vint-i-tres anys. Una altra opció seria fixar-se en l'èxit femení turc, amb Elvan Abeylegesse, or als 10.000m i plata als 5.000m per darrera de la seva compatriota Kenenisa Bekele. O en la simpatia de Myriam Soumaré, campiona dels 200m, plata als 4x100m i bronze als 100m. Però no em desperten cap sensació especial.

Apartat especial mereixen atletes com Carolina Kluft o Víktor Röthlin. La sueca, dominadora absoluta de l'heptatló femení del 2001 al 2007, campiona olímpica, mundial i europea, i tota una celebritat, va decidir abandonar l'heptatló i l'atenció mediàtica per concentrar-se en el salt de longitud, una disciplina on pateix per la seva envergadura. La seva inclusió a l'equip suec dels europeus va ser polèmica, però va aconseguir una plaça a la final. Tot i així, va acabar en una discreta onzena plaça. Però si ella és un exemple de superació personal, en Röthlin encara va una mica més enllà. El suís, de 35 anys, es va imposar en una marató climatològicament duríssima al reaparèixer després de superar una trombosi que li va provocar una embòlia pulmonar doble. Quasi res.

Podria parlar encara de molts i molts altres, però no pretenc fer una crònica rigorosa ni exhaustiva sinó més aviat una apreciació personal. Per això centraré la meva tria en dos atletes que han aconseguit cridar-me l'atenció per la seva actitud a la pista. Es tracta del rus Ivan Ukhov i la letona Ineta Radēviča. El rus, que al 2008 va marxar de Lausana sense cobrar per haver competit en manifest estat etílic, i que es va lliurar in extremis d'una dura sanció pel trist espectacle, es va presentar a Barcelona redimit, rialler, amb la millor marca de l'any i amb l'or aconseguit al mundial de Doha al març. Amb la seva mitja melena i aspecte desenfadat, el paio es va ficar ràpidament el públic a la butxaca, demanant i obtenint complicitat. Es va emportar la plata en el salt d'alçada, per darrera del seu compatriota Aleksandr Shustov, que estrenava paternitat amb l'or. Havia plogut, i la pista, encara molla no oferia massa seguretat als atletes, però Ukhov es va mostrar pletòric, fins i tot després de fallar el salt que li servia l'or al seu company mentre aquest, que no s'havia atrevit a mirar, es tapava el cap amb la tovallola.

Per la seva banda, Ineta Radēviča aconseguia el seu primer títol internacional en el salt de llargada gairebé per sorpresa, empatant amb la portuguesa Naide Gomes en distància, però superant-la per millor segon salt. La letona, a més, va superar la millor marca del seu país guanyant-se la complicitat absoluta d'un públic entregat, que li agraïa la dedicació, la simpatia, i segurament, també la bellesa. Ambdós són joves, triomfadors i de molt bon veure. Cap dels dos serà reconegut com l'estrella dels europeus, però això no treu que es guanyessin sobradament el reconeixement del públic. En un esport tant menystingut com l'atletisme l'acostament al públic és la clau de l'èxit i per això un servidor els cataloga, des d'aquí, com a reis d'Europa.

6 comentaris:

  1. Total, que del poc-poc que hauré sabut d'aquest Europeu de Barcelona, el 99% m'haurà arribat a través del Cops de ploma. Què poc ho he seguit, confesso, periodista poc esportiu com sóc...

    ResponElimina
  2. Jo he seguit alguna competeció. Vaig veure els 1.500 femenins i alguna cosa més, però sóc terrible amb els noms dels esportistes... i els noms de les especialitats! No sé quines són ni res de tot això! :S
    Gràcies per la teva crònica personal! És maco que hi hagi gent capaç d'anar més enllà dels quatre vencedors i fixar-se una mica en els altres participants.

    ResponElimina
  3. Has presentat currículum a la redacció d'esports de tv3???

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. FERRAN, me n'alegro d'haver estat d'alguna utilitat ... o no!

    NÚR, és que m'encanta l'atletisme. És l'esport en estat pur. Res de la complexitat d'un 'fora de joc', per exemple. Guanya el més ràpid, o el que salta més amunt ...

    SÀNSET, ostres, no serà per la murga que us he donat. Vaig dir que no faria massa cròniques i aquest és tot just l'únic missatge que es pot llegir com a tal!

    ResponElimina
  5. Una bona crònica. Pel que fa a l'assistència, vaig parlar amb un dels que feia de voluntari i estava molt decebut. Menys els dos darrers dies, quan es va omplir una mica més, la resta l'estadi estava quasi del tot buit. I sort de l'aficiió estranger, que de catalans en van passar ben pocs.
    Jo tampoc els vaig seguir, pel que aqeusta explicació m'ha anat molt bé per a saber què va passar.

    ResponElimina
  6. ALBERT, Montjuïc és molt gran en comparativa amb la majoria d'estadis atlètics. Trenta-mil persones són molts estadis plens, però aquí sembla mig mort. Però està bé ser crítics. Les dates, els preus i les condicions no eren afavoridors precissament.

    ResponElimina