dimarts, 7 de setembre de 2010

El català és una llengua inútil

Què voleu que us digui. És el que hi ha. Aquest no és un país normalitzat. Aquí vivim d’il·lusions que a qualsevol altra lloc sonarien estúpides. I així ens va. Aquí la gent ve i s’instal·la i utilitza una llengua que no és la pròpia, i són els nadius qui adapten la seva. Intento utilitzar la meva llengua en el territori que l’ha vist néixer i acabo convertit en una mena d’activista lingüístic fent una cosa que hauria de ser ben normal.

Escena 1: Forn de pa
- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Qué desea?-
- Un pagès de mig, si us plau. -
- ¿Un payés de medio? -
- Sí, un pagès de mig. –
- ¿Se lo corto? –
- Perdoni?-
- Si vol que *se-lu talli. –
Crec que es refereix al pa. Victòria pírrica.

Escena 2: Benzinera
- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Cuánto ponemos?-
- Ple, si us plau. -
- ¿Lleno? -
- Sí, ple. Gràcies. –
- De nada. –
- ...-
- Bueno, pues ya lo tenemos. 8 euros por favor.-
- Tingui. –
- Venga, hasta luego. -
- Adéu. –
- Adéu. –
Només he arrencat un mot. L’últim, de comiat encasellat. Empat tècnic.

Escena 3: A la feina
- Bon dia. -
- Hombre, Joan, buenos días. Te estava esperando.-
- M’esperaves? -
- Sí, mira, necesito que le eches un vistazo a este informe. Lo he escrito en catalán y no sea que haya metido la gamba.-
- A veure. -
-...-
- Seràs cabró. –
-¿Qué pasa? –
- Quatre collonades en tres fulls, això és el que passa. –
- ¿Cómo? –
- Que escrius en català perfectament, tros d’animal. Que no el parles perquè no vols.-
- Ah, ya. No lo hablo porque no me da la gana.-
- Fes-te fotre. –
Acceptació oberta, derrota dolorosa.

Conclusió: parlem una llengua inútil.
Parafrasejant: perdoneu, però algú ho havia de dir.
I ara què? Ens rendim d’una vegada?
Ni parlar-ne.

- Bon dia. -
- Buenos días. ¿Qué desea?-
- Un pagès de mig, si us plau. -

17 comentaris:

  1. Avui que em sento una mica més refet, que torno a tenir forces i l'esperit habitual... avui, et faig arribar una abraçada lingüística, perque te la mereixes per ser dels que no canvien (que canviïn ells, cony, que ja toca!) i perque et serveixi per continuar així.

    No han aconseguit acabar amb la llengua del país on treballen i viuen en segles, no ho aconseguiran ara, tampoc. Que es facin fotre, naltros serem més constants!

    ResponElimina
  2. Ric per no plorar, no estàs sol, fins i tot em faig repetir les coses un parell de vegades a veure si al final claudiquen i em parlen en català. A vegades, alguna caixera de súper, pica i ho aconsegueixo. No cal dir que surto del supermercat amb ganes de morir-me, o matar algú :(

    ResponElimina
  3. buff... Entenc què vols dir, però jo no ho veig ben bé igual... Sóc de les que penso que tothom que viu a Catalunya té l'obligació de saber català de la mateixa manera que ha de saber castellà. És el que hi ha i sempre hem presumit de ser bilingües, oi?

    El que també penso és que, un cop has apreses les dues, tens el dret de triar quina utilitzes. El fet que algú es dirigeixi a mi en castellà no m'obliga a mi a parlar-li en castellà; així mateix, si jo parlo a algú en català, no obligo que l'altra persona esculli respondre'm en català. El que sí que està obligat és a entendre'm i a respectar-me. I si li he de repetir les coses 50 vegades, les hi repetiré; i si he d'anar a un altre forn a comprar el pa, hi aniré.

    Perdó si he sonat una mica emprenyada... No era la meva intenció! :S

    ResponElimina
  4. M'encanta la de la feina, no se perque serà... i espera que la del altre dia va ser millor.
    - Juan???
    - A em crides a mi???
    - Si claro ...
    Ja saps que en penso ..
    Núria

    ResponElimina
  5. Si es que no hi ha perdó, en saben i no volen, collons...

    ResponElimina
  6. M'has recordat un post igualment exasperant que vaig escriure jo. Exasperant no pel post, sinó per les situacions que hi descrivim. Desespera, oi? Jo faig igual que tu, començo en català, continuo en català i probablement acabo en català. Per norma general, tothom ho entén, són gent que està de cara al públic, han sentit aquestes mateixes comandes milers de cops. Tot i que no tants com caldria esperar, perquè el més normal és que els propis catalans ens adrecem a la gent dels serveis en castellà, especialment si veiem pel físic que no són d'aquí. Són ximpleries. Com dius tu, no tenim un país normalitzat, perquè no té res de normal que m'emocioni com un tontet quan em dirigeixo en català a una dependenta negra com el carbó i aquesta em contesta amb un català igualment correcte. Sí, m'emociona, quan hauria de ser el pa de cada dia, oi?

    Som nosaltres els que hem de fer l'esforç, esforç que no és tal, sinó el no rendir-nos a la vagància i a la vergonya que ens fa ser catalans i mostrar que som catalans. No, no ens hem d'arronsar. Sé que desespera, ho he viscut igual que tu, però ni un pas enrere.

    En llegir la tercera situació, ho dic de passada, m'he imaginat a mi mateix estripant-li als morros les tres pàgines escrites, de pura ràbia. No sé si ho hagués fet, però de ganes no me n'haguessin faltat.

    ResponElimina
  7. FERRAN, molt bé, energies renovades. Procuro no canviar de llengua si no m'ho demanen (educadament). Ells no ho fan, perquè ho hauria de fer jo?

    CLIDICE, som un cas, sí. No m'imagino un francès somrient perquè li parlin en francès ...

    NÚR, buf. M'encanta l'expressió, jo també sóc dels que 'bufo' cada dos per tres.
    El problema és que els únics bilingües som els catalano-parlants. La resta ni ho són ni volen ser-ho. Els exemples són situacions de servei, i els botiguers catalano-parlants SEMPRE s'adapten, que el client mana. Però ara sembla que això ja no es aplicable, almenys per a altres llengües. No ho veig molt normal.
    I tranquil·la, que aquí no s'esvera ningú per opinions disidents si són respectuoses i mínimament argumentades. Faltaria plus.

    NÚRIA, de debò que no ho faig expressament, però si em diuen Juan no crec que vagi per mi. No em dic així, ningú em diu així, no sóc jo. Em dic com em dic, aquí i a la Xina popular per més que els anglosaxons creguin que és nom de noia.

    ZEL, ai ...

    XEXU, hi ha un vocabulari mínim exigible. Un cambrer ha de saber diferenciar entre un cafè amb llet i un cafè amb gel. Potser sí que s'assemblen mínimament, però és part de la seva feina. Ostres sí, jo també m'emociono estúpidament. No sóc gaire explosiu, però sí cínic i irònic. Al personatge en qüestió tinc altres maneres de burxar-lo, tranquil.

    ResponElimina
  8. hehehe! He estat llegint els comentaris i les teves respostes i, sobre el que comentes a en XeXu, jo tinc una d'aquelles experiències que sí que em van ofendre, malgrat que en aquest aspecte sigui una mica dissident (m'ha fet gràcia i tot! hihihi). Era en una cafeteria amb uns amics i va venir la cambrera que, quan va parlar, vaig saber que era Argentina. Crec que els amics van demanar tots coses que bé podien ser en català com en castellà: una coca-cola, una birra, una fanta, etc. Però a mi em va venir de gust un tallat amb gel. Només per la cara de fàstig que em va posar la noia, ja em vaig emprenyar, però quan em va respondre amb aquell to de «tu ets tonta!» per dir-me «El cortado ya lleva leche!!», li vaig haver de respondre en castellà, no fos que es perdés alguna cosa «Ya. Pero es que te lo estoy pidiendo con hielo!». Es va quedar blanca, va abaixar la vista i va marxar més que avergonyida mentre els amics es fotien un tip de riure i jo no parava de dir «La mare que la va parir, que mal educada l'ha feta!».

    Per això mateix, el que tu comentes sobre els dependents catalanoparlants, que sempre són els que s'han d'adaptar als clients, potser va sent hora que els clients exigim que, com a mínim, ens entenguin quan els parlem en català. Jo no demano que el parlin, sinó que almenys em respectin si el parlo i que m'entenguin. He trobat diverses persones que fan l'esforç, que intenten entendre't i amb el temps se'n surten. Ara bé, em pregunto si som igual d'exigents amb totes les nacionalitats, però això és un altre tema!

    ResponElimina
  9. El cas més "kafkià" que he sentit ha estat el de:
    - Yo vivo en la calle "Voy de Rueda"...
    no volent dir-ho en català, i traduint Bach de Roda creient que es pronunciava "baich", del verb "ir":
    -jo "baich",
    -tu "bas",
    -ell "ba"...

    ResponElimina
  10. Núr, "tu ets tonta!", et va dir?? Perdó, però quins collons la cambrera, no??

    Pel que fa al cas que explica Speedy... vaja tela!

    ResponElimina
  11. NÚR, no m'atreviria a dir-te dissident, he parlat d'opinions dissidents només. ^^
    És bona l'anècdota, i una clara mostra del poc respecte que alguns mostren envers la nostra llengua. Jo no demano res més enllà del respecte, la veritat, però sovint ni això. I, almenys pel que fa a mi, et puc assegurar que sóc igual d'exigent amb tothom ... començant per mi mateix.

    TXABI, tela marinera. S'ha de ser ben ruc.

    FERRAN, que no, que diu literalment "em va respondre amb aquell to de «tu ets tonta!» per dir-me «El cortado ya lleva leche!!»". Però hi ha moltes maneres d'insultar sense necessitat que sigui directament.

    ResponElimina
  12. Et felicito per ser així i et demano que segueixis així. Entre tu, jo i uns quants més demostrem que no, no n'és d'inútil el català, Joan!
    Petons!

    ResponElimina
  13. RITA, sóc tossut una estona llarga ... ^^

    ResponElimina
  14. Ho tenim pelut Joan, i més quan com avui, he hagut d'aguantar de catalonparlants i en català, dir que ens passem amb tanta normativa del català i que si els retols de les botigues en català són un abús i d'altres coses tant o més golafres, per sucar-hi pa.ç
    Ostres, haurem de fer alguna cosa perquè guanyin els independentistes?

    ResponElimina
  15. FERRAN, mira, sempre hi ha ploramiques. Llengua és identitat, perdre-la és perdre'ns! Si en tens cap fórmula m'hi apunto, però em temo que els nostres vots no computaran pas més que els altres ... per ara.

    ResponElimina
  16. Els que no volem renunciar a fer servir la nostra llengua patim quasi bé cada dia "anècdotes" com aquesta. A mi també m'acusen de "fonamentalista", quan els "fonamentalistes" són ells. Per això és tan necessari que siguem país.

    No li diguis inútil, pobra, que encara no s'ho mereix!

    *Sànset*

    ResponElimina
  17. SÀNSET, de vegades cal baixar a l'arena. Estem llestos. I mira, no deu ser tan inútil quan ens mobilitza i fa que ens entenguem, no?

    ResponElimina