dimarts, 9 de novembre de 2010

M’ofega el temps


M’ofega el temps, omplint-me de sorra els pulmons.
Les petges perdudes s’han esborrat. No cal mirar enrere,
però he de refer el camí que mai no vaig caminar.

M’ofega el temps, i la seva llosa em pesa a l’esquena.
Les passes, feixugues, són cada cop més curtes. Estic esgotat,
però encara sóc lluny del meu destí final.

Una passa més,
          un bri d’alè,
                    un batec,
                              una llum,
                                        una espurna,
                                                  una esperança ...

18 comentaris:

  1. diuen que qui és capaç de control·lar el temps, té moltes més probabilitats de ser feliç, el problema és quan t'ofeguen el temps i els temps i no et pots control·lar cap del dos.
    Avi deu ser el dia mundial del pesimisme, la Clídice d'un tel als ulls, tambè ho veu tot negre. Ja diuen que el dinmarts es encara pitjor dia que eldilluns.

    ResponElimina
  2. Declarar obertament l'angoixa pot servir per obrir la finestra demà i veure que fa sol i que això està bé. La catarsi necessària. I el temps, l'angoixa humana per excel·lència.

    ResponElimina
  3. El temps passa tan ràpid que quan ni ens n'hem adonat se'ns tira a sobre. Racionalitzar el temps és un dels grans reptes que tenim. Qui ho aconsegueix, ho té quasi tot guanyatt!

    ResponElimina
  4. Em temo que jo vaig tan malametn com tu en això del temps.
    Per sort, acabes amb esperança...

    ResponElimina
  5. Que el temps no se't mengi, ja que com diuen per aquí dalt, ets tu qui l'has de controlar!! Quan ho facis, controlaràs tot el demés...

    Sigues pacient perquè sempre tornem a somriure, a brillar, a ser feliços, a respirar.

    ResponElimina
  6. El temps no ens hauria de fer córrer, nosaltres hauriem de fer-lo corre a ell

    ResponElimina
  7. De mica en mica ens anem fent a nosaltres mateixos. Pren-t'ho amb calma. Tens molt temps per endavant encara. No t'angoixis i ves fent camí, tal com vingui.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. A mi també m'ofega, de vegades. És culpa nostra, però: massa coses que volem fer i massa poc temps que tenim, oi? Ja ho deia la poetessa: "so many man, so little time" ;)

    ResponElimina
  9. Ja no sé si és la crisi dels trenta tardana, l'estrès post-vacacional, o què. No deixis que el temps et mani, mana'l tu a ell. Tu decideixes què fas amb el temps que fas. En realitat, les hores duren igual per tothom.

    ResponElimina
  10. Quan coneixes el camí, veus que s'atansa una pujada, no saps com serà de costosa, i sembla que no podràs seguir...
    (Potser que ens aturessim a descansar oi?...com? Aiii...! )

    M'ha encantat!

    ResponElimina
  11. Necessites urgentment unes vacancetes d'un parell o tres de dies.

    A Berlín a poder ser, clar.

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. Ui, crec que em preneu massa seriosament. No, no he matat la dona, no tinc problemes d'autoestima i no estic deprimit. Això sí, escric sobre qualsevol cosa que em passa pel cap i de vegades desbarro una mica amb el pretext de mirar de fer literatura. Però gràcies per l'interès.

    FRANCESC, de vegades cal treure el pessimisme perquè només hi quedi l'optimisme.

    CLIDICE, exactament això. El temps és un problema occidental, no ens enganyem. Primer món, diuen.

    ALBERT, ben cert. A l'Àfrica diuen que els blancs tenim els rellotges i ells, el temps.

    EULÀLIA, com Pandora, l'esperança és l'últim recurs. Imperdible.

    ULLDECUC, ni el controlo ni em controla, però ens tolerem. Crec que no es pot aspirar a més.

    GARBÍ, corro contra el temps només a les curses. Per la resta del temps procuro fer-ho a favor.

    KIKA, d'acord dona, però no cal que cridis.

    VIOLETA, anem fent. Per això us aboco neures, per lliurar-me'n. És una mena d'exorcisme.

    FERRAN, la teva poetessa era ben sàvia. Tantes coses a fer i ens queda tan poc / temps per fer-les. Tralará.

    XEXU, va, ho admeto, vaig fotut de temps, però no tinc cap tipus de crisi, no. A casa meva les hores duren 90 minuts quan fas plans i 40 quan proves d'executar-los.

    AGNÈS, sóc maratonià, així que no em fa por acumular quilòmetres. Potser cal patir una mica, però s'arriba a tot arreu.

    SÀNSET, veus? Aquí l'has clavada. Si pot ser que no es demorin massa, no ho sé, posem dues setmanes com a molt.

    ResponElimina
  13. Ei, i escrius molt bé: és un cal·ligrama! Una escala que és la metàfora del transcurs del temps, del camí que recorrem. A mi m'ha encantat.

    Pel que fa al temps, a mi també m'ofega, molt, darrerament (la ditxosa tardor un altre cop o l'inici d'una nova temporada): necessitem tots plegats una escapada a un lloc, com ara... Berlín? :P

    ResponElimina
  14. NUR, me n'alegro que t'agradi. No pensava en un cal·ligrama, la veritat. No pretenc fer cap dibuix, pensava simplement en aquest anar baixant, perdent-se enllà. De vegades m'agrada utilitzar l'espai com a part del missatge, però m'ha agradat la teva anàlisi. Una escala li escau, sí.

    ResponElimina
  15. És el que té la filologia: t'ensenyen a trobar coses on no n'hi ha (jo vaig tenir una crisi cap a 3r de carrera perquè tenia la sensació que veiem coses que l'autor no havia volgut expressar, com així s'acaba de demostrar!) :)

    ResponElimina
  16. NUR, hehehe. Sóc bastant poc donat a l'anàlisi rígid i les etiquetes. Quan escric no penso en si allò és un cal·ligrama, una sinècdoque o una al·literació, sinó en el sentit estètico-literari de tot plegat. Crec que les figures arriben de manera natural, sense fixar-se en elles com a tal.
    Aquests filòlegs són ben rarets ...

    ResponElimina
  17. No, jo tampoc hi tinc afició ni em surt de natural, però, vés, de seguida hi vaig veure una escala i ho vaig associar amb un cal·ligrama. He vist que ara toquen haikus: m'agraden :)

    ResponElimina