divendres, 5 de novembre de 2010

Qui sóc?


Acabo de sortir de davant del mirall, i no n'estic segur del que he vist. Em conec? Em reconec? O tal vegada allò que veig és només una representació física de mi mateix, un contenidor i prou? Òbviament, em cal preguntar-me qui sóc.

Llegeixo blocs on l'autor s'amaga rere un anònim, o tal vegada un sobrenom, o un acrònim. D'altres no ho fan, però sovint no sé qui són ni uns ni altres. Hi ha gent que mostra la cara obertament, i potser el nom real, però, vol dir això que ja saps qui són? Jo crec que no. A la xarxa veig gent que t'ensenya el cul abans que la cara, i sovint són aquells que més mostren la seva veritable identitat, recolzats com estan en aquesta mena d'anonimat que els permet despullar-se en tots els sentits. Jo dono la cara, però creieu-me, això no m'identifica més. No per això sabeu millor qui sóc. Tinc una marca significativa a la mà esquerra, i malgrat això no m'identifica. Ho fa la cara? Potser tampoc. Qui sóc doncs? Qui és aquest que us escriu des de l'anonimat del seu nom real i ensenyant-vos la cara? De vegades ni jo mateix ho sé.

Les meves lletres parlen per mi, però són mortes, estàtiques. I un cop llençades al vent ja no són meves, en tant que vosaltres les llegiu, les interpreteu i valoreu. Així que tornem a ser al capdamunt del carrer sense apropar-nos a la resposta. De vegades la vida és això, donar voltes a preguntes estúpides que tal vegada no tenen resposta mirant de sentir-nos una mica més vius, mirant de ser una mica més lúcids.

Aneu al mirall i mireu de veure-us a vosaltres mateixos, més enllà de l'embolcall físic. I si descobriu qui sou feu-m'ho saber. No sé qui sóc, però almenys sabré qui em llegeix.

23 comentaris:

  1. Tanmateix alguna cosa traspua de cadascú de nosaltres al bloc que escriu. Sinó com vas poder identificar-me en mig d'una multitud de gent corrent només havent vist la foto que publico al bloc?

    I quan em vas parlar, vaig saber sens dubte que eres tu i només havia vist la teva petita foto de comentaris. Però és que sense coneixer-nos ens coneixíem. Molt camí estava fet, ocult però....

    Tens raó, fer un bloc és com sortir del mirall, quan el rellegeixes et veus com ets, et veus des de fora, amb els comentaris també saps com et veuen els altres.

    I aquells que han vist el teu bloc però no n'han deixat petjada? Son éls fantasmes silenciosos dels blocs, els que potser et dirien la veritat, els que el mirall no reflexa.

    ResponElimina
  2. Potser de vegades és més fiable qui llegim a la virtualitat que la persona que tractem cada dia. Mai coneixem a una persona del tot, ni a nosaltres mateixos potser

    ResponElimina
  3. Crec que cadascú és per si mateix el que interpreta d'ell mateix. I de cara als altres som com ens interpreten que som.

    De vegades, persones a qui tinc poca simpatia són considerades grans persones per d'altres. Doncs bé ho deuen ser, però la interpretació que jo en faig no és la mateixa.

    Escric amb pseudònim però ens veurem a Berlin i sabràs el nom i la cara que faig, com l'alçada i el color dels cabells, també algo del meu caràcter i personalitat, cosa que es pot intuir relativament a través dels meus escrits. Però no sabràs qui sóc. Tindràs una valoració sobre mi. Per què com tu molt bé dius, qui som?

    Et llegeixo sempre, tot i no comentar. És un pecat, ho sé! :)

    Bona niiiit i bon cap de setmana!

    Utnoa

    ResponElimina
  4. Centra't una mica, perquè aquesta crisi d'identitat no et porta enlloc. Potser d'altres m'ho creuria més, però tu em sembla que saps molt bé qui ets i et coneixes prou. Una altra cosa és que nosaltres et puguem conèixer amb el que ens deixes veure. Mica en mica t'anirem coneixent, sumant coses al que ja sabem. Però l'essència només s'acaba entenent cara a cara. Falten moltes coses que amaguem, no per voluntat, sinó perquè no són gens fàcils de mostrar per escrit. Posaria la mà al foc que tu et coneixes millor que d'altra gent que corre per aquí a ells mateixos. Aquesta és la impressió que em dónes.

    Respecte a mostrar-se o no, jo escric sota sobrenom, però des del principi que m'he mostrat com sóc, i cada vegada més. Que no vulgui que la meva vida sigui pública a tothom que em pugui buscar no vol dir que el que escriu no sigui jo. I si es tracta de moure's per la virtualitat, no m'amago ni faig servir males arts, faré servir el meu nom, el meu nom de blogaire. Potser no pots venir a trencar-me les cames, però tinc una adreça de correu on et pots adreçar, i si ens hem d'hostiar, ja ho trobarem. No penso canviar, i en el meu cas, el nom que tinc és molt meu, no és un simple nom triat a l'atzar. Així que no coneixes la meva cara, però no et cal per res. De la mateixa manera que amago algunes coses, també en mostro altres de molt clares, i no me n'amago. I quan calgui mostrar-se del tot, ja es farà.

    ResponElimina
  5. Què vol dir "conèixer algú"? Stricto sensu mai, mai coneixem els altres, perquè dubto que mai ens arribem a conèixer a nosaltres mateixos. Com podriem? som qui som en funció de amb qui interactuem; imagina't, aspirar a conèixer algú a través d'unes línies o, fins i tot, durant 48 hores compartides en una capital alemanya, posem per cas Berlin.

    Ens mostrem d'alguna manera, i només això serà el que els altres coneguin de cadascú de nosaltres. I potser no cal més.

    ResponElimina
  6. Hi ha qui t'ensenya el cul abans que la cara...jajaja, que bo. Jo mateixa sóc així, és clar. Però és que el meu cul no el reconeix ningú, la qual cosa no passa amb la meva cara. Per mi ensenyar el cul és igual que ensenyar el peu, el melic. No hi trobo diferència.

    Jo penso com el Xexu. La persona està accesible en una adreça de correu. La persona real vull dir. Qui vulgui hi pot accedir. A mi em passa que no tinc imaginació i que sóc incapaç de crear res que no existeixi. Tot allò que escric és autèntic i real ja que parteix de la meva vida real. N'és una transcripció pura. Sinceritat en estat pur. Qui no vulgui accedir a la persona real ( a la cara ) es queda amb la imatge del cul i tots tranquils.

    Una forta abraçada, Joan.

    ResponElimina
  7. jo també sóc de les que ensenya el cul abans que al cara... i va ser aquesta la raó per la qual em vaig atrevir a començar el blog. amb la cara pel davant crec que no ho hauria fet mai. i això és una de les virtuts dels blogs.
    amés coneixes gent de totes maneres, que saps que són de maneres molt diverses encara que no els hagis vist mai la cara.
    i també jo crec que gràcies al blog cada dia em conec una mica més a mi mateixa, i pel que escric i per les reaccions dels altres.
    tens raó que no acabaré de conèixer-me.
    però crec que em vaig fent menys por, i vaig perdent la vergonya, i potser un dia ensenyaré la cara :-)

    ResponElimina
  8. Realment no ens acabem de conèixer mai nosaltres mateixos. O sabem quina reacció tindrem en cada moment o situació? A vegades m'he plantejat què faria davant d'un fet en concret i quan m'hi he trobat ho he fet tot ben diferent.

    I si nosaltres no ens acabem de conèixer, com volem conèixer els altres! M'he trobat persones aquí, que llegint-les les he arribades a admirar i un cop conegudes han estat una autèntica decepció. Per sort, això m'ha passat poc, però m'ha passat.

    Molt complicat això de conèixer perquè a més tots anem evolucionant i fins i tot persones que coneixes de tota la vida a mesura d'anar evolucionant les pots anar desconeixent també...
    Bé, a Berlín ho rematem! :-)
    Petons!

    ResponElimina
  9. Com puc intentar conèixer a algú si ni tan sols em conec jo. Quan em miro al mirall, sovint hi veig cares diferents, tot depen del dia i de com em senti.
    Tots tenim una estructura bàsica i la resta ho anem afegint o canviant segons les experiències viscudes i com les hem afrontat; després, decidim si les compartim o no. Malgrat això, i com que no hi ha dues persones iguals, amb la informació que donem, alguns ens acaben coneixent millor que els altres.
    I com diu la Rita, com que tots evolucionem,(o hauria de ser així), tot canvia constantment al nostre voltant.

    ResponElimina
  10. És difícil acabar de conèixer-nos. Fins i tot és ben normal que ens acabem sorprenent del que podem fer o dir. Més difícil serà que altri acabi per saber ben bé qui som. Acabem per ser sorprenents.

    Falta menys d’un mes perquè ens “desvirtualitzem”. Cadascú tindrà una primera percepció de com som els altres, i –com si fos un joc- veurà si ens adeqüem a la imatge que ens havia donat. Sona divertit, però pot acabar per ser fins i tot estrany.

    Ara, una cosa tinc clara. Per aquí –Catosfèria i cordó metropolità- podem ensenyar o no la nostra cara, però això per res és simptomàtic que ens estem mostrant tal com som. Com t’he dit, potser ni nosaltres ho sabem. Ara, no crec que sigui el teu cas.

    *Sànset*

    ResponElimina
  11. Ostres, com m'agrada generar tanta reflexió juganera ...

    BELÉN, les paraules són la nostra essència. M'ha agardat això dels 'fantasmes del bloc'. Les estadístiques diuen que hi són, però potser són com les psicofonies. No ho sé. Haurem de demanar-los que es manifestin.

    GARBI, llegir sempre és un bon aprenentatge. Escriure obliga a pensar, i massa sovint, parlar no!

    UTNOA, fantasma identificat. Qui som és una pregunta complexa que ens passem la vida mirant de resoldre. A Berlín en podem debatre, després de conèixer els nostres embolcalls superficials.

    XEXU, no home no, de crisi d'identitat res. Em conec justament perquè m'interpel·lo constantment. Crec que vas ben encaminat, m'has calat prou bé, em temo.
    I crec que també et calo a tu, per més que escriguis amb un nom diferent del que van inscriure al registre civil. Però has de controlar aquesta agressivitat, home. Què hi tens amb les cames que sempre han de sortir trencades?

    FERRAN, conèixer és un verb amb molts matissos, sí. Ens coneixerem a Berlín? Segurament no. Hi haurà qui dirà que ja ens coneixem, o que potser no ens coneixerem mai. En tot cas, tinc ganes de veure't la cara.

    VIOLETA, hehe. L'expressió és pròpia de casa, però m'agrada. El cul, com la cara, no ens representa, és clar. Però fora de la xarxa ens sol generar més vergonya ensenyar el cul que la cara, i a la xarxa sovint és a l'inrevés. Quines coses. Tots ens despullem una mica a les nostres finestres virtuals.

    KIKA, la cara no és massa significativa. El nom, potser tampoc. Som qui som, més enllà d'aquestes etiquetes o embolcalls. Un nom és una etiqueta. Una cara és un contenedor. Però una persona és un món. Escriure ens fa agossarats!

    RITA, els condicionants són sempre tan timportants que mirar de preveure's és difícil. No m'obsessiona, però ho tinc present. Com Berlín, que no m'obsessiona però no hi deixo de pensar!

    LLUÏSA, només ens podem conèixer per un instant, perquè el propi coneixement ens canvia. És un camí sense final, però que cal recórrer, sent conscient del que hi ha.

    SÀNSET, com el Xexu, em teniu ben retratat, crec. No tinc problemes de personalitat en absolut, però m'agrada revisar contínuament les cintes. Jo no us poso cares, però sí valors 'conceptuals' per dir-ho d'alguna manera. Ja veurem si la meva empatia està a l'alçada.

    ResponElimina
  12. Doncs penso que és més complicat conèixer-se a un mateix, potser precisament perquè podem aprofundir, si volem, molt més, que altres persones. Perquè, a més, som tendenciosos: solem estimar-nos i no ens agrada veure'ns coses negatives, tot i que algunes les reconeguem completament. En fi, és un tema difícil. I, com diu el Ferran, efectivament mai no acabes de conèixer ningú, bàsicament (penso jo) perquè tots estem en constant evolució, fins i tot jo mateixa.

    Pel que fa a l'anonimat o descoberta dels blocaires, crec que és poc important: és important re-conèixer-los quan te'ls trobes cara a cara i t'adones que els identifiques amb alguna cosa que han dit al bloc i que t'havia cridat l'atenció. Ja ho veuràs a Berlín! :)

    A mi el que em sembla més curiós (això m'ha passat amb diverses persones) és que primer et sembla que estàs amb una persona desconeguda i estranya, però al cap de cinc minuts de prendre un te (o el que sigui) és com si estiguessis amb algú que fa anys que coneixes. És una sensació ben curiosa :)

    ResponElimina
  13. Aquí es parlen de motles coses. Mostrar-se als blocs -o al món virtual-, conèixer-se a sí mateix, donar-nos a conpeixer. Quan escrivim, fins i tot quan fem ficció en realtiat estem posant una mica de nosaltres mateixos. I se'n veu el llautó. No coneixem tots els aspectes, òbviament, però mostrar-nos, ens mostrem. Natualment no tot és cert i de vegades le línia entre realitat i ficció és prima (quan escric de vegades és molt i molt prima, de vegades no). Però fins i tot en aquest cas, mostrem alguna cosa de nosaltres mateixos.

    A nosaltres mateixos ens coneixem, i fins i tot pot ser que no ens agradem quan ens mirem al mirall... Per això existeixen els psicòlegs, em sembla recordar...

    ResponElimina
  14. Jo soc el q penso q soc? o soc el q pensen els altres? Si jo soc el q penso q soc nomès jo se q soc i com soc, llavors els altres no ho saben.....si soc el q els altres pensen q soc , jo no se q soc i els altres son mases x estar d'acord!!

    ResponElimina
  15. NUR, coneixement és una paraula complexa que massa sovint utilitzem malament, sí. Aquesta empatia dels cinc minuts funciona molt bé en aquestes no-relacions en xarxa. Potser no hem volat junts, però hem passat hores al simulador!

    EULÀLIA, la ficció és una fruita. Potser no s'assembla a l'arbre, però la llavor hi és. No, no crec necessitar un psicòleg, però gràcies per la recomanació.

    ROSA, i si ets qui penses que pensen els altres, en cas que pensin el que penses que pensen de tu? Quin embull. Haurem de seguir investigant-nos.

    ResponElimina
  16. Doncs falten menys de dues setmanes. Coi, sembla que no arribi mai, el cap de setmana de la 1.TBfC, després de tanta espera!

    ResponElimina
  17. Avui m'ho penso, eh? Qui sóc encara no ho sé segur... Ho sé però no ho sé!

    ResponElimina
  18. doncs jo penso que som éssers multifacètics... amb mil cares que resten adormides i que de tant en tant, emergeixen... fruit de situacions i moments i persones i fets i realitats i somnis i... tantes altres coses!

    l'essència es conserva, és la mateixa, però ens podem mostrar diferents i canviants segons ens convingui i volguem i ens deixin...

    anem construint a cada instant el nostre jo que, probablement, es manté al voltant d'un eix més o menys estable però que també pot anar evolucionant i canviant a mida que anem 'creixent'... i, per tant, es va enriquint i essent més complexe i alhora interessant...

    la xarxa, el bloc, l'anonimat de la virtualitat ens permet construir un jo diferent al que tenim en el dia a dia, però això no vol dir que no siguem així també... en el bloc hi deixem una part important de nosaltres mateixos (realitats i somnis, veritat i imaginació) i sovint és més fàcil mostrar l'ànima que a la vida real... (i també el cul! :)

    ens desvirtualitzarem aviat (berlin s'acosta!) i donarem a conèixer la nostra identitat blocaire i la real també, mostrarem una cara (que no el cul!) de nosaltres mateixos que segur que donarà més pistes als altres per saber com són els blocaires que hi ha a l'altra banda de la pantalla...

    fins aviat!

    ResponElimina
  19. Els que no tenim blogs temàtics, si mirem el que escrivin al cap d'un temps, de manera que ho puguem fer objectivament, com si fós el blog d'un altre, podem fer-nos una minça idea de com ens poden veure els altres o com es poden imaginar que som, com pensem i com actuem... Prova-ho de fer!

    ResponElimina
  20. potser així, també ens coneguem una mica nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  21. FERRAN, una mica de paciència i ja ho tindrem!

    MORTADEL·LA, benvingut/da. Amb un ànec d'avatar no m'estranya que tinguis dubtes. Ai, som qui som, vés, tan simple i complicat alhora, oi?

    MAR, multifacètics, sí, però veig que això del cul t'ha agradat. Marranota. Després no miris d'amagar-ho amb reflexions profundes.^^

    AGNÈS, mira, m'ha agradat l'etiqueta de 'bloc temàtic'. T'hauré de demanar el tema, que crec que també diu moltes coses. El 'Cops de Ploma' ha tingut èpoques, com jo, però procuro donar-li sempre una pinzellada de lletra, amb un gust especial per la literatura. No ho sé, crec que això també diu moltes coses.

    ResponElimina
  22. Nen! Benvinguda (sempreeeeeee! que sóc una noia, bé, senyora millor :(, amb cara d'ànec, però senyoreta! (em trec anys..) (pleaseeeee).
    És de les poquetes coses que sé!


    Anna (el meu nom)
    Encantada!

    ResponElimina
  23. MORTADEL·LA aka ANNA, mil disculpes. Enchanté. És que no m'ho has posat gaire fàcil i nyec i tal.

    ResponElimina