dissabte, 18 de desembre de 2010

Quaranta-dos mil cent noranta-cinc

L'any passat no vaig poder preparar-me com calia i a l'hora de la veritat vaig acabar amb les cames de fusta. Vaig patir cadascun dels quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, però quan vaig acabar vaig tenir molt clar que volia tornar-hi. M 'agrada córrer, no hi puc fer més. M'agrada enfrontar-me a mi mateix, enfrontar el cronòmetre i anar empassant metres de carretera passa rere passa. És una bogeria, ho sé, però em captiva. Et lligues les sabatilles, surts a rodar, i les cabòries es van perdent a mesura que vas suant-les. És un exorcisme brutal, de debò. I no es tracta de trencar marques ni acabar baldat, sinó d'anar fent, acumulant metres a les soles.

Les curses de deu mil (metres) no m'acaben de dir res. Són relativament curtes, de manera que has de sortir a per totes si realment vols aconseguir una bona marca. Això implica un ritme cardíac elevat des del primer minut, i la sensació d'anar contínuament prop del límit. Al final acabes extenuat, però en cinc minuts estàs més que recuperat perquè, en definitiva, l'esforç no ha estat llarg. Capficat en l'esforç, no tens temps de relaxar-te i gaudir-ne. Una mitja o una marató son figues d'un altre paner. No pots sortir a per totes perquè queda molt camí per endavant, de manera que l'esforç es concentra en anar fent. M'agraden. M'agraden perquè són un repte de llarg termini, com la vida mateixa. No es tracta tant d'arribar a la meta com d'anar avançant cap a ella. No es tracta d'esprintar bojament, sinó de calcular cada passa, poc a poc, per tal d'assolir l'objectiu final.

Diuen que els maratonians estem sonats. Segurament és cert, però una marató t'obliga a entendre el valor dels esforços petits per a assolir grans fites. Una passa més, sempre una passa més. Quan comences a córrer tens una revelació. Has fet el primer metre, te’n queden quaranta-dos mil cent noranta-quatre més, però ara no hi penses, només somrius obsessionat amb una sola idea. La meta està més a prop.

El sis de març hi torno. La marató de Barcelona m'espera. I jo a ella, sí.

19 comentaris:

  1. Això sí que és esforçar-se, Joan.

    Tan bé que s'està al sofà...

    :)

    ResponElimina
  2. Et felicito, sobretot per la teva filosofia!

    Suposo que èt prepararàs bé i segur que anirà bé. Ja ens aniràs informant... :-)

    ResponElimina
  3. bé, bé, doncs ja et pots anar preparant... i gaudint d'aquest buidament que aconsegueixes en cada cursa :)

    ResponElimina
  4. Aquest apunt és molt clar! l'entenc i t'entenc. No comparteixo, en el sentit estricte de participar d’un esport com aquest de resistència física però si que estic d’acord en el sentit metafòric, i en prenc nota! desprès d’una passa una altra, si, gràcies Joan, tens raó! és millor ser un bon corredor de fons!

    ResponElimina
  5. M'agrada la comparació que en fas amb la vida; no m'ho havia mirat mai així.

    ResponElimina
  6. Un pas a pas assaborint la cursa. Assaborint la vida.

    ResponElimina
  7. Per fer el que fas cal tenir-ho molt clar i t’entenc perfectament. Jo anava a fer el Matagalls-Montserrat o alguna altra marxa semblant i cada any quan acabava ( si és que ho feia), deia que l’any vinent no hi tornaria i sempre hi tornava!

    ResponElimina
  8. Segur que aquesta vegada acabes millor, i amb millor marca. Tot i que en ser una prova extrema, tampoc no et pots confiar, se li ha de tenir el respecte que es mereix, però em sembla que tu l'hi tens. Així que endavant!

    ResponElimina
  9. Completament d'acord, Joan. Aquest anar sumant i sumant quilòmetres fins arribar a la mitja marató -aquests poc més de 21 quilòmetres- i a partir d'allà anar-hi restant, restant, restant i restant uns altres 21 quilòmetres fins arribar a meta (fet caldo, és clar...).
    Espero que ens trobarem al asfalt el proper 6 de març (o sí més no, veure com -poc a poc- s'allunya de mi el teu clatell...).

    ResponElimina
  10. Quan has dit que 10.000 metres els trobaves curts... ja m'he cansat! Els que sou capaços de córrer maratons sense tampoc entrenar cada dia té un valor molt gran.
    Molts ànims1

    ResponElimina
  11. Quasi m'han vengut ganes de córrer en lloc d'anar a dormir. Em sembla que duc a terme una marató diària també, però continuaré demà. Que tenguis sort al març!

    ResponElimina
  12. Això de córrer mai ha estat el meu fort, però sembla que aquells que hi esteu avesats us crea addicció.
    Has llegit el llibre del Murakami? Jo encara no ho he fet, perquè no em diu gran cosa, (el tema, el Murakami, sí).

    ResponElimina
  13. VIOLETA, el sofà, després d'una bona cursa, sembla més còmode i tot!

    RITA, córrer m'ajuda més anímicament que no pas físicament.

    KIKA, de buidar res, al contrari. T'omples d'idees i ocupes el cap. Però relativitzes els problemes i els dones una dimensió més real.

    ISABEL, crec que la vida s'ha de construir així. Grans reptes esbocinats en petites fites.

    LLUÏSA, és que entrenar moltes hores et dona molt temps per rumiar. És un moment per tu mateix.

    ÒSCAR, amb una mica de suor i esforç les fites tenen un sabor especial, sí.

    ALBERICH, l'any passat ja vaig tenir molt clar que hi tornaria. L'esforç és brutal, però la satisfacció també, i aquesta dura més!

    XEXU, respecte molt, por gens. Estic segur que faré millor marca, però tampoc és l'objectiu (potser per això caurà). El cap és la meva millor arma.

    TXABI, serà un plaer compartir l'asfalt. Així que fas una mitja sumant i una altra restant? No és mala pensada, no.

    ALBERT, un deu mil té el seu què, però a mi em van reptes a llarg termini. En tenim uns quants en comú, em sembla. ;)

    VENTAFOCS, benvinguda. Dorm, dona, que demà torna a tenir 24H i això s'ha de fer mica en mica per procurar que la sort hi tingui poc a dir.

    EULÀLIA, l'esport sempre ha aconseguit enganxar-me, sí. El Murakami el tinc pendent, però crec compartir moltes idees amb ell. Escriure i córrer són concpetes semblants.

    ResponElimina
  14. Per mi, el concepte d'escrirue es lliga més amb caminar que amb córrer... però admeto que és similar.

    ResponElimina
  15. Si vols llegir "De qué hablo cuando hablo de correr" (en castellá, 229 planes, lletra gran format) d'en Haruki Murakami, jo el tinc i si vols te'l paso, cap problema... Ja saps que el meu perfil del meu bloc l'encapçala una frase seva:
    "Seré feliç si el córrer i jo podem envellir plegats...".
    Diguem-ho i te'l deixo.

    ResponElimina
  16. EULÀLIA, per mi córrer és més intimista perquè t'aboca al diàleg amb tu mateix, però vaja, ja ens entenem.

    TXABI, ei, moltes gràcies, però no caldrà. De nou, gràcies per l'oferta.

    ResponElimina
  17. Els maratonians us assembleu als adictes a estudiar, acabeu una carrera i en comenceu una altre...

    ResponElimina
  18. Del llibre del Murakami hi ha moltes cites al meu bloc, en anglès, a mida que l'anava llegint, n'apuntava les frases més impressionants, crec que són entrades dels mesos de març i abril d'enguany

    ResponElimina
  19. AGNÈS, tu també? Som uns malalts ...

    BELÉN, ja me'ls vaig llegir en el seu moment, però mira, n'has fet bona propaganda així que potser hi torno per refrescar la memòria.

    ResponElimina