diumenge, 24 de gener de 2010

Primer aniversari


Avui fa just un any que el Cops de Ploma treia el cap a la xarxa. Va néixer l'any del bou, el treballador incansable, sota el signe d'aquari, l'obstinat inconformista i de la mà d'un felí meitat lleó meitat tigre. Quina barreja.

El que us puc assegurar és que aquest bloc pretén ser realista i treballador, i també pretén sorprendre de tant en tant, potser sent una mica extravagant en algunes opinions. Pretén pensar i incitar a pensar, i sense ser complicat ni ingenu, posar sobre la taula l'estranya quotidianitat social en la que vivim. Aquest és un bloc marcadament inconformista, que busca experimentar en l'ànima mateixa de les lletres per arribar a sondejar el seu propi misteri.

Però tot just camina, insegur encara, i provant de llençar les primeres paraules balbotejades. Amb tot però, a la criatura se li intueixen les vocals d'un caràcter actiu, ecològic, independent, obsessiu i tal vegada utòpic. I li han sortit ja les primeres dents, amb les que gaudeix llençant mossegades de justícia poètica. Per molts anys, espero.

dijous, 21 de gener de 2010

Estrenant imatge


Ben aviat farà un any que vaig començar a abocar les meves dèries en aquest espai. Tenia pressa per desempallegar-me del silenci de les meves lletres. Tenia pressa per redactar, abocar i seguir redactant. La versió base que m'oferien em va semblar correcte, però a mesura que ha avançat el temps, la necessitat de personalitzar-lo una mica més s'ha fet peremptòria.

I aquí ho tenim. El Cops de Ploma intenta fer un salt endavant oferint una millor imatge. Podeu estar ben segurs que pel que fa als continguts també provaré de millorar una mica cada dia, però aquí ja no puc garantir res!

diumenge, 17 de gener de 2010

Vacances per sorpresa


Fins fa poc treballava en una empresa amb calendari fixe, de manera que encara que la meva dona tingués flexibilitat, es veia abocada a programar les seves vacances en funció de les meves sense poder gaudir de l'autonomia que aporta un calendari flexible. Però ara, per primer cop en molts anys ens trobem davant la tessitura de tenir tots dos un calendari lliure, on podem encabir-hi les vacances a voluntat. I ens hem llençat a l'intent de cremar les naus.

No deixa de ser curiós que el darrer missatge d'aquest bloc estigui relacionat amb Egipte, perquè després que la noia hagi remenat el que no està escrit, marxem cap allà la setmana vinent. Seran deu dies per a recórrer el Nahr an Nīl (el Nil, es clar), d'Al Qahirah (El Caire) fins a Abū Sunbul, (Abu Simbel) visitant les meravelles de l'antiguitat. Ha estat una mena de sorpresa, perquè a priori no en teníem intenció. Però ha sorgit la oportunitat, i ens hi hem llençat de cap.

Marxem el proper dissabte, així que són ben bé unes vacances per sorpresa.

dimecres, 13 de gener de 2010

Embalsamat


Amb tants dies de fred i pluja m'he fet un tip de transport públic. I encara que porto un llibre a la motxilla i m'hi capbusso a poc que en tinc oportunitat, de vegades també em dóna per agafar algun d'aquests diaris gratuïts. Quan la incomoditat del transport es fa massa feixuga per capejar-la a còpia de lectura extensa, una lectura fugissera és una distracció més acceptable. Et permet llegir de través, en diagonal, només titulars o apunts curts de quatre frases sense més. I pots trencar la lectura sense patir cada vegada que algú travessa el teu espai, et clava el colze, o t'enterra sota la seva aixella. Ai, ai.

De vegades però, aquestes notícies en petites dosis et fan dubtar de la realitat en la que vius a base d'insulsa premsa rosa. No sé si pretenen informar de res, la veritat. Les notícies de debò ja les vist/sentit/llegit en alguna altra banda, i només destaquen les collonades sense substància pròpies d'aquests programes de safareig plens de males puces. La realitat sempre supera la ficció, i si porto un llibre de ciència ficció a la motxilla acabo dubtant de què estic llegint.

Total, que llegeixo que una productora anglesa busca un malalt terminal disposat a prestar-se a l'embalsamament a l'estil egipci emès en directe per televisió. Després d'emetre una autòpsia i un suïcidi assistit, és evident que calia una mica més de sobretaula malaltissa per la plebs assedegada de vici immediat. Això sí, ara amb menys anuncis.

http://www.independent.co.uk/news/science/now-you-can-be-mummified-just-like-the-egyptians-1863896.html

dimarts, 5 de gener de 2010

La voluntat del pare


Un parell d'anys abans de morir, Vladimir Nabokov emprengué l'escriptura de Laura. Posteriorment, ja malalt, va parlar amb la seva dona i li va demanar expressament que cremés l'obra si moria abans d'enllestir-la. La dona, però va decidir guardar els originals de l'obra inacabada en un banc suïs. Han passat més de trenta anys, i ara, L'original de Laura, està sent un èxit de vendes a Rússia, després que el fill de l'escriptor decidís finalment publicar-la. És una obra inacabada, sí, però és l'obra pòstuma d'un escriptor ben reconegut, i una bona mostra de la seva metodologia de treball.

La qüestió, però ha suscitat molt debat al voltant d'aquesta última voluntat del pare. Què cal respectar? La voluntat del pare o la seva obra? Nabokov ja havia volgut cremar l'original de Lolita, almenys en dues ocasions. Moltes altres obres han estat a punt d'acabar a les flames per voluntat de l'autor. Virgili, Gógol o Kafka en són exemples. Però per bé que sembla lícit respectar l'obra per damunt de l'autor, també ho és respectar la voluntat explícita d'aquest.

El tristíssim cas Centelles, ha posat sobre la taula un debat semblant, per bé que la diferència més significativa és que, en aquest darrer cas, no parlem de destrucció. Amb tot, ambdós casos han aixecat una agra polèmica. I han acabat en una lucrativa subhasta ignorant la voluntat del pare. Ja ho veieu. No pot un refiar-se ni dels seus propis fills.

dilluns, 4 de gener de 2010

Comptant els anys (2)



Després del sidral amb els calendaris cal fer un parell d'apunts més. Tenim que el calendari Gregorià (el nostre actual) és hereu del calendari Julià promogut per Juli Cèsar a l'antiga Roma el 46 aC. Òbviament, aleshores no tenia cap sentit l'abans de Crist que utilitzem ara. Els romans comptaven els anys ad urbe condita, és a dir, des de la fundació de la ciutat que es situaria l'any 753 aC. Així, encara que els romans no coneixien el zero, no té sentit dir que aquest és el motiu pel qual el van obviar. La referència del naixement de Crist arriba amb De temporum ratione (Sobre el recompte del temps) del monjo benedictí Beda, l'any 731. És a dir, molt després que el zero aparegui per allà. Així doncs, la seva absència és premeditada. Perquè? Doncs perquè Beda considera que els anys són quelcom en curs, i per tant es comença per l'any u, no pas pel zero. Fixem-nos que compten anys complets pel que fa als aniversaris. Dir que un nen té dos anys equival a dir que ha completat dos anys sencers i, per tant, està en el seu tercer any de vida. Aquesta apreciació és la clau. Sense any zero, una dècada s'ha de completar l'any 10, un segle l'any 100, i un mil·lenni l'any 1000. Per això mateix hi ha una forta tendència a opinar que l'any 2000 va ser l'últim del segle XX i no pas el primer del segle XXI. Per això no hi ha segle 0. Acceptar el contrari és admetre un error de càlcul i fixar uns períodes inicials més curts per solucionar l'error.

I ara que ja he explicat els motius, us explico perquè no hi estic d'acord. L'error de càlcul és més que evident, i està més que demostrat. Suposant que Crist fos una referència vàlida (que ja es suposar, però això és un altre debat ...) caldria situar el seu naixement tres o quatre anys abans. Tots els estudiosos hi estan més o menys d'acord, no és pas cosa meva. A la merda els càlculs. Així doncs, on està el problema d'admetre l'error? Al cap i a la fi, un segle, o una dècada no és més que una referència. I la referència inicial no és més que un valor purament arbitrari, una convenció. Així doncs, perquè complicar-nos la vida? Accepto l'error, sóc conscient que no tinc segle 0 i en canvi tinc una dècada començada l'any 2000 i acabada el 2009. Em sembla que és matemàticament coherent. Potser no és històricament coherent, però la història rara vegada ha estat coherent, així que, insisteixo, perquè no acceptar la evidència? Les matemàtiques em semblen un valor més ferm que no pas el tripijoc de calendaris que s'han portat aquesta colla. Zero és abans que u, és més petit que u, a veure qui m'ho discuteix, això! Caram, que no vull que em sumin un any més!

diumenge, 3 de gener de 2010

Comptant els anys


En Txabi llençava l'altra dia una controvertida pregunta. És el 2010 el primer o l'últim de la seva dècada? Sembla que avui dia que tots tenim uns coneixements matemàtics mínims, la cosa no hauria de suscitar gaires problemes, però el debat segueix obert. Perquè? Si us sembla comencem pel principi.

El primer que li cal comptar a la humanitat són les llunes, no pas els anys. La lluna marca les collites i els ritmes vitals, i per tant no és d'estranyar que els primers intents de comptar el temps siguin calendaris lunars. Però un mes lunar dura de mitjana 29 dies 20 hores 44 minuts i 2 segons, i els astrònoms egipcis aviat van adonar-se que els càlculs a llarg termini resultaven complicats. A més, el Nil no es regia per fases lunars, sinó en tres fases anuals que determinaven les estacions (inundació, germinació i collita). Així, un calendari solar es feia molt més útil.

Els inicis de Roma representen un batibull de pobles amb diferents calendaris lunars que no encaixen per enlloc. La unificació va portar a un nou calendari lunar comú que requeria d'un ajust anual. Aquest ajust, però, es convertí en polític. Es jugava amb ell per a reajustar dies de paga, avançar o endarrerir votacions i altres tripijocs que no tenien res d'astronòmic, fins que Juli Cèsar decidí acabar amb aquesta conya. L'any 46 aC es va implantar el calendari Julià, inspirat clarament en el calendari egipci, fixant els anys en 365 dies amb ajustaments periòdics a 366. Per resoldre el pollastre, aquell any es van haver d'afegir 80 dies al que es va acabar anomenant l'any de la confusió!

El nostre calendari actual va néixer a instàncies dels acords del Concili de Trento, que sota el papat de Gregori XIII pretenia fixar amb precisió el calendari litúrgic, amb especial atenció a la Pasqua. El calendari Julià té un error de poc més d'11 minuts, de manera que al 1582, quan es va posar en marxa el calendari Gregorià, l'error acumulat era ja de 10 dies. El nostre calendari actual, doncs, pren la base del calendari Julià amb anys de 365 dies. A més, fixa l'ajust en anys de traspàs de 366 dies cada quatre anys amb excepció dels anys múltiples de 100, a la vegada amb l'excepció dels anys múltiples de 400. D'això se'n va parlar el 2000 (múltiple de 100, però també de 400) per a explicar perquè era de 366 dies. Quin merder. Amb tot plegat, el desajust es redueix a 26 segons anuals, que provoquen solament un dia de desajust cada 3.300 anys. Ja s'ho trobaran ... Si encara no us heu perdut, podreu entendre que els solsticis astronòmics ja no coincideixin amb Sant Joan i Nadal.

I encara no he respòs a la pregunta inicial. Va, no m'enrotllo més. Demà hi torno i ho matem.

divendres, 1 de gener de 2010

2010


Nou, tendre i ple d'esperances i desitjos. Encara no sabem qui ets, però aviat començarem a jutjar-te. No ho tindràs fàcil perquè el teu predecessor ho ha deixat tot empantanegat. El sistema econòmic pels aires, el fracàs de les cimeres mediambientals i tants altres nyaps que no vull recordar ...

Diuen que seràs l'any de l'acostament de les cultures, el de la diversitat biològica. Però també ets l'any del tigre, del felí orgullós que imposa la seva fortalesa per assolir l'èxit. Et vigilaré, però també estaré per aquí per si em necessites, perquè de mi, de nosaltres, també dependrà el teu èxit.

Que tinguis sort.