dimarts, 23 de febrer de 2010

Llengües regionals i altres idiomes

El 31 de Juliol finalitza el contracte de l'únic intèrpret de català en nòmina de la Unió Europea, i ja s'ha anunciat que no se li renovarà el contracte ja que Brussel·les no permet als traductors treballar més de tres anys seguits en la mateixa delegació. Diuen que volien mantenir la plaça a Barcelona, però no han trobat cap candidat. Clar. En canvi, la plaça es traslladarà a Madrid per augmentar la nòmina d'intèrprets de castellà.

La Unió Europea reconeix com a oficials vint-i-tres idiomes, entre els que s'inclou el maltès (300.000 parlants), l'estonià (1,1 milions de parlants), el letó (1,5 milions), l'eslovè (2,2 milions), l'irlandès (3 milions), el lituà (4 milions), i el danès, l'eslovac i el finès (6 milions cadascú). Tots ells disposen d'un departament lingüístic que s'encarrega de difondre els continguts de la Unió en els respectius idiomes. Tots ells tenen un estat al darrera.

Per ocupar la plaça a Madrid l'executiu comunitari ha convocat un concurs intern on els requisits són castellà com a llengua materna, domini de l'anglès i el francès i bon coneixement de la cultura espanyola. Català no cal, és clar, però "es valorarà el coneixement de llengües regionals i altres idiomes". Ai, ai.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/02/la_ce_prescindira_del_seu_unic_traductor_de_catala_48231.php

divendres, 19 de febrer de 2010

El drac al país de les neus

Imagineu-vos que avui vull explicar un conte infantil. Tot comença al país de les neus, un paratge ple de muntanyes nevades, un paradís de postal d'hivern. Els habitants del país de les neus són gent pacífica i feliç, que aprecien la tranquil·litat, la natura i l'espiritualitat per damunt de tot. Però no tots els seus veïns respecten aquesta visió. De fet, el país de les neus és un indret privilegiat, situat estratègicament, i dotat de grans riqueses minerals i forestals. I el drac cobeja les seves terres.

Un bon dia el gran serpent es lleva amb la sensació que els astres li somriuen, i lentament, comença a passejar les seves urpes per les muntanyes nevades. Per demostrar el seu poder, el drac devora milers de persones i en foragita milers més. Quan la calma s'imposa de nou, es converteix en amo i senyor del país. I allà continua, molts anys després, devorant lentament els habitants de les neus, i descansant en les seves muntanyes.

Lamentablement, això no és un conte. No hi ha final feliç, ni tan sols moral de la història. Al contrari. La llegenda esdevé la crua realitat d'un país obligat a despertar a la realitat, obligat a veure com la seva política de no violència no té cabuda en un món de dracs, llops i bèsties ferotges.

La història del Nepal és la història del nostre gran fracàs com a civilització. Es pot progressar en força o en cultura. Però si concentres els esforços en cultura, els dracs acabaran cobejant els teus avanços i s'imposaran per la força. Davant un conflicte, la cultura sempre hi surt perdent. La humanitat s'empobreix en cada enfrontament, en cada guerra, perquè el bàndol vencedor és el menys desenvolupat a nivell cultural. Un fracàs com a espècie. Un gran fracàs. A la merda el conte.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Mitja Marató de Barcelona 2010


Aquest cap de setmana tocava trobada familiar a Puigcerdà, però amb les previsions del temps a la mà la gent ha començat a rumiar-s'ho. I al final la cosa ha quedat en res. I vés per on, avui hi havia la Mitja Marató de Barcelona, a la que, vista l'agenda, no m'havia apuntat. He dubtat, però al final les meves ganes de cursa han superat les meves reticències a córrer sense dorsal. I ja hem veus esmorzant pasta a les sis del matí per completar una distància de vint-i-un quilòmetres i noranta set metres sota una lleugera nevada!

Així que finalment, el clima de Barcelona s'ha aliat amb mi per a representar les condicions de la tirada llarga per Puigcerdà que tenia prevista, i per bé que prop de la costa, hem tingut neu. Increïble. Hem arribat amb el temps justet per a fer un riu, amb els primers esprints perquè ningú no se't colés, i mirar d'escalfar una mica.

M'he trobat molt còmode, i l'única pega ha estat la butllofa del taló, que es resisteix al Compeed. Amb tot, però, i malgrat haver de sortir de la pila del greix, he marcat un bon ritme des del principi, i aviat s'ha fet evident que ni les vacances per sorpresa podien evitar que destrossés la marca de la meva primera i única mitja fins al moment, la del Maresme.

Al final, com es pot veure a la foto, he trigat 1:36:01 en completar-la, tot i alguns petits desajustos del GPS que em dóna alguns metres de més. Estic més que satisfet valorant que només anava a fer un entrenament de qualitat, i amb la meva sorprenent puntualitat que m'ha fet marcar tots els quilòmetres en un temps molt proper als 4:30. Amb el fred que feia, la grada estava mig congelada, i també ens ha deixat algunes imatges sorprenents.

L'Ariana tapada fins a les celles no sorprèn, no, però el gos ... quin crac! Aquest sí que s'ho ha muntat bé!


dissabte, 13 de febrer de 2010

Fotos d'Egipte recent cuinades


Si voleu donar un cop d'ull a les nostres fotos, podeu trobar-les aquí.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Hivern en remull

Plou de nou al septentrió mediterrani, un cop més, amb l'afecte de la persistent brusca britànica. I la pell, vestida encara amb el sol de les arenes, enyora una llum que s'escapa fugissera. Encara tinc el cap a l'orient, esperant la carícia del llebeig mentre s'arrosseguen els dies de camí al culte lunar de les disfresses. I la mort dels faraons embolcallada en budell de porc. Sopa calenta, botifarra d'ou, i enterrem la mòmia amb raspa inclosa. Carnaval, de carrus navalis, en referència al mite d'Isis i Osiris. La tríada de vida, mort i renaixement encarnada sota la redempció de la pluja. Festes dionisíaques per a capejar la fam de l'esperit. I pluja, molta pluja, que m'embota els sentits i em fa redactar bestieses enmig aquest gris hivern en remull.

dimecres, 3 de febrer de 2010

40 segles d'història

El Caire és una ciutat brutal, enorme, caòtica. És la ciutat més gran de tot Àfrica, i el seu tarannà és el clàssic de la urbs que ha crescut massa ràpid. Enmig la magnificència del seu llegat, la pol·lució s'ha convertit en un greu problema, i amenaça les seves pretensions d'emmirallar-se en les grans ciutats europees. Però encara no has sortit del caos de circulació que ja intueixes els gegants que albiren la zona de fa més de quaranta segles.

Les piràmides de Jufu, Jafra i Menkaura (que segur que us sonaran com a Kheops, Kefren i Micerí en les seus noms adaptats a la grega). Més de vuitanta piràmides hi ha repartides per la zona, però, de totes elles, només aquestes tres han quedat gravades a foc dins la consciència humana. Diuen que representen el monument turístic més antic de la humanitat. El llegat més antic de l'home, allà, imponent, mirant-nos des de les profunditats del nostre temps, de la nostra història.

La munió de turistes i venedors s'apilen prop de l'aparcament, com si els fes mandra recórrer gaire metres i endinsar-se en les arenes dels temps. Nosaltres, és clar, com no podia ser d'altra manera, caminem lànguidament envoltant-les, contemplant amb calma les seves altures. Ningú no dóna la volta. O almenys això ens comenta el guia quan li expliquem la diferència entre l'amalgama humana d'un costat i la pau atemporal de l'altra. L'home sembla preguntar-se perquè coi ens ha donat per caminar tant si ja les vèiem perfectament. Vés, un somriure es converteix en tota explicació.

El Nil, l'únic riu del món que discorre de sud a nord. El seu delta té la forma de la lletra grega homònima (Δ), i d'aquí que anomenem així aquest tipus de desembocadures. Naveguem pel seu tram inferior en un hotel flotant, comerciant en esgotadors regatejos amb les petites embarcacions que se'ns acosten. Ens aturem a les ribes per xopar-nos de pedra i de llegenda amagada darrera els jeroglífics del temps. De Luxor a Aswan, passant per Karnak, la Vall dels reis i tants i tants altres indrets que abandonen els nostres somnis camí dels nostres records. Naveguem Nil amunt sota el sol de l'hivern, que enmig el desert, és per a nosaltres una glòria d'estiu. Viatgem en camell, ens tatuem en Henna, i aprenem quatre nocions d'un idioma fonètic que no escriu vocals. Viatgem en comboi fins a Abu Simbel, i l'espectacle nocturn ens captiva. I finalment tornem al Caire per enllestir els nostres dies a l'Egipte dels faraons. Al museu, la màscara mortuòria d'un faraó minúscul convertit en llegenda pel caprici de la història m'encongeix. Em mira directament als ulls des dels seus més de 34 segles. Em corprèn, m'emociona, em supera.

Fa més de quaranta segles aquesta gent va decidir ser immortal. I aquí ens tens, recordant-los per sempre. Van decidir ser immortals, i aquí els tens, venerats per les masses. Quaranta segles després.