dimarts, 30 de març de 2010

Biblioteques digitals

Encara que fa gairebé un any que es va posar en marxa, tot just acabo de descobrir la Biblioteca Digital Mundial. Aquesta és un ambiciós projecte de la UNESCO que pretén posar a disposició, de manera gratuïta i en format multilingüe, importants materials fonamentals de cultures de tot el món. Manuscrits, mapes, llibres poc comuns, fotografies, gravacions ... tot en idioma original (amb més de 50 idiomes presents) i amb navegació i descripcions en set llengües (àrab, anglès, espanyol, francès, portuguès, rus i xinès).

Destaquen especialment les obres de gran valor històric com les pintures rupestres africanes amb deu mil anys d'antiguitat o alguns textos japonesos pioners com el Hyakumanto Darani, del segle VIII, considerat un dels primers textos impresos de la història o el Genji Monogarati, del segle XI, una de les primeres novel·les mai escrites. També s'hi poden trobar alguns dels primers tractats àrabs sobre àlgebra, la Bíblia de Gutemberg, còdex precolombins, els primers mapes europeus dels continent americà, pel·lícules del segle XIX dels germans Lumière o la declaració d'independència dels EEUU, entre d'altres. No està malament, no. Però per més que s'hi puguin trobar més de mil dues-centes obres i hi col·labori la Biblioteca Nacional de España no hi ha un sol document en català, ni Llull ni res de res. No existim.

En canvi, la Biblioteca Digital Europea està en català i en 25 llengües més. Sis milions de documents digitals l'avalen, tot i que al seus inicis va morir d'èxit amb un important col·lapse al servidor que va endarrerir el seu salt a la xarxa un bon grapat de mesos fins a solucionar els problemes tècnics. La Biblioteca de Catalunya o la Biblioteca Digital Cervantes col·laboren amb ella, a més de la Biblioteca Nacional de España.

I així, amb l'excusa, us indico una sèrie d'enllaços per si a algú li interessa. De res, a disposar.

dissabte, 27 de març de 2010

Hipòcrites divins

Prediquen el que no creuen, i es creuen en la potestat de donar lliçons de moral a la resta de la societat. Mentrestant, i dins la seva santa impunitat, es dediquen a la pedofília. A hores d'ara són incomptables els membres de l'església acusats d'haver comès tota mena de delictes sexuals generalment adreçats a nens desvalguts. Els darrers casos que han aparegut a la llum pública fins i tot esquitxen a la màxima autoritat de l'església, que pel que sembla, va tapar un parell de casos prou greus. Ho sabia i va callar. Ho sabia i va actuar perquè callessin els altres. No és nou que l'església actuï amb aquesta auto-protecció mal entesa, però quan s'esquitxa al Papa, la cosa sembla més greu.

El cert, però, és que la història en va plena de casos semblants i l'Església, com a institució, mai ha denunciat a la justícia a un dels seus. Bé, si aquesta gent considera que són dels seus uns personatges que es dediquen a follar-se els nens, tenim un problema molt i molt greu. On està la seva integritat moral? On queda la seva espiritualitat? Me n'estic d'aplicar adjectius a aquesta 'gent', que em quedaria molt curt per més que em descalcés.

No sóc creient, però crec que creure en Déu és lícit, clar que sí, especialment si s'entén des de l'òptica de procurar ser millor persona. Això sempre està bé. Però creure en l'Església és una altra cosa. Creure en l'Església no té perdó de Déu.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=699479&idseccio_PK=1021

dilluns, 22 de març de 2010

Massa tard

Aquest cap de setmana han succeït alguns esdeveniments que estaven en cartera de fa una pila d'anys. D'una banda s'ha inaugurat l'Espai Memorial Democràtic, que es defineix a sí mateix com un nou equipament cultural concebut com a una àgora ciutadana i dedicat a reflexionar críticament sobre el passat recent i a difondre la cultura democràtica. Que jo sàpiga, la cultura democràtica arrenca oficialment el gener del 77, amb l'aprovació de la Llei de la Reforma Política que deroga el sistema franquista anterior, així que podríem dir que ha plogut una mica d'aleshores ençà. D'altra banda també s'acaba de procedir a la retirada dels carrers d'El Ferrol de la darrera estàtua pública del dictador, en acompliment, per fi, de la llei de la memòria històrica.

Aplaudeixo ambdós esdeveniments amb matisos. Es fa difícil explicar a les noves generacions el que representa la democràcia, un sistema que sembla avui per avui més tocat que mai. No poso en dubte la necessitat del memorial, però al jovent li sonarà a cantarella de vell. No m'estranya, fem trenta anys tard. Igualment, la retirada del coi d'estàtua arriba tard, molt tard. Què coi hi feia encara als carrers? Com és que ningú no la ha fotut a terra? M'exaspera la nostra capacitat d'acceptació passiva. Quan cau un règim la gent es llença al carrer per celebrar-ho i acostuma a fer-ho pagar a aquest tipus de símbols per alliberar la repressió viscuda. Però aquí encara seguim acceptant-ho tot. La transició va ser una farsa per tenir contents els militars, i així ens va. Sense rebutjar clara neta i obertament un règim dictatorial fins que han passat tants anys que ja no sembla tenir sentit fer-ho.

Però vaja, no ens mirem més el melic que no som els únics estaquirots esperant l'autobús. Un país que fatxendeja de ser capdavanter acaba d'aprovar la cobertura sanitària per a trenta-dos milions de persones que fins ara havien de capejar els problemes mèdics a cop de cartera. Han aprovat una reforma a mitges, de mínims, però malgrat tot, han fet una passa molt important cap a un futur una mica millor. Ja ho veieu, digne d'admirar, però tard, molt tard, massa tard per a les víctimes que han quedat pel camí, allà, aquí i arreu.

dimarts, 9 de març de 2010

No n'hi ha per a tant



Les pestanyes no em fan mal, no, i alguna part íntima de la meva anatomia tampoc. Pel que fa a la resta ... bé, he tingut moments millors. Sento les plantes del peus ressentides com si m'hagués passat tres dies de compres amb unes sabates no gaire còmodes. La butllofa sota el dit gros em fa la guitza a cada passa. I els quàdriceps que porto no són meus. Me'n surto més o menys decentment pujant escales, però baixant sembla que m'acabin d'encetar la sortida d'emergència.

Va, siguem seriosos. El cert és que estic molt millor del que creia. Tinc els quàdriceps bastant malmesos, la veritat, però gairebé res més. Els bessons ni me'ls sento, cosa que reforça la meva idea al voltant de la importància de la tècnica de cursa. Córrer és una qüestió de tècnica, no de força. Els kenyans, etíops i altres fenòmens d'aquest esport tenen unes cames poc musculades, per no dir gens. El guepard, l'animal més ràpid del planeta, té molt poca musculatura però una agilitat i una eficiència brutal. Doblar la cama és convertir-la en un pèndol més curt, i per tant, més ràpid. Inclinar-se endavant fa que la gravetat faci part de la feina. Tècniques de cursa Chi en les que, pel que sembla, encara no sóc prou eficient. Però estem en camí.

Ahir em sentia pesat i lleument cruixit, però avui és una mica pitjor. Ja se sap, el segon dia sempre és pitjor. De qualsevol manera, reforço la idea que a còpia de voluntat no hi ha res impossible. Mai em vaig plantejar deixar-ho. Simplement, no era una opció. Mai no havia rodat més de vint-i-dos quilòmetres, però no crec que calgui, almenys no per acabar una marató.

Estàvem al metro de tornada cap a casa, i rèiem de la facilitat de reconèixer aquells qui havien fet la cursa. Només calia veure com baixàvem les escales del metro. D'una en una, agafats a la barana, recolzats en algú, o d'altres maneres escassament dignes. M'havien vist fer aquell número també a mi, és clar, però quan ma mare em pregunta si estic molt petat li responc: 'Bah, no n'hi ha per a tant'. I esclafim tots a riure.

diumenge, 7 de març de 2010

Pinnocchio a la Marató de Barcelona 2010

Doncs ara ja puc dir que sóc maratonià! Feia fresca, la distància era temible, però poc més de dotze mil masoquistes estaven preparats a escassos metres de la font màgica per superar el repte. I allà estava jo, com un més, mirant d'imbuir-me d'energia per tal de superar aquesta petita bestiesa. El cert és que he estat desconnectat, corrent de memòria durant els primers vint-i-cinc quilòmetres, amb el cap a una altra banda. Després però, la duresa de la prova ha començat a fer-se notar, i m'he vist forçat a endollar-me ràpidament. Potser era un pèl tard, i no havia tingut la cura que calia amb les meves cames, perquè a aquella alçada he començat a notar unes fortes molèsties al vast intern de la cama esquerra, és a dir, a la part baixa del quàdriceps, just sobre la inserció amb el genoll. De mica en mica, el múscul anava engarrotant-se, així que primer he reduït una mica el ritme, que encara no sé que cony feia rodant a 4'40'', i després, veient que la cosa no remetia, m'he aturat a una garita de fisioteràpia. He tingut sort, perquè la noia que m'ha atès m'ha localitzat el nus de seguida i m'ha clavat els dits sense compassió. M'ha fet un massatge molt eficient, una mica d'esprai i apa, a seguir fent bestieses. He tirat prou bé una bona estona més, però els miracles no existeixen, i quan m'ha superat la llebre de les 3h45' m'he esfondrat una mica. Ma germana m'esperava a l'Arc del Triomf, a manca de sis quilòmetres pel final, i aquest ha passat a ser el meu únic objectiu. Arribar allà com sigui, i després ja veurem. Amb més pena que glòria he seguit avançant, gràcies a la meva tossuderia innata i al suport d'un públic entregat que quan et veu fotut encara s'aboca més a animar-te a crits, llegint el pitrall i anomenant-te pel nom, cosa que t'omple d'una energia efímera però absolutament imprescindible.

Quilòmetre trenta-sis. Pateixo com un cabró, però no penso renunciar a res a aquestes alçades. I allà estant, esperant-me per cridar i afegir alè a les meves passes. Li demano clemència a la Cè, que no puc amb l'ànima. I s'aplica al seu paper de professional de l'educació física per anar-me dient com estirar i relaxar el múscul per a seguir endavant, amb tanta dedicació que al final li llenço un sorneguer “Calla collons!” que ens fa trencar de riure a tots dos. Sóc en Pinocchio, tinc les cames de fusta i l'energia esgotada, però tan és. He decidit estar aquí, i penso arribar fins el final. Com sigui. I a manca d'altres arguments, una cursa s'acaba per pebrots. Estic patint, patint molt, però sense cap intenció de renunciar a res.

Reconec que sóc un corredor atípic. No faig centenars de quilòmetres setmanals, no faig sèries, ni sessions de musculació perquè m'avorreixen molt. Corro per diversió sense gaire necessitat competitiva, i me'n vaig de vacances si sorgeix la ocasió a mitja preparació. Però els resultats arriben malgrat que fa poc més d'un any que hi estic ficat amb continuïtat. Fa molts anys que tenia en cartera fer una marató, fins i tot abans de començar a córrer. I aquí estic. He fet mil cinc-cents quilòmetres per preparar-me, i no plegaré a manca de sis per la meta.

Arriba el final, i allà estic jo, travessant la línia amb poc més de quatre hores. I amb la meva medalla al coll. Serà de llauna, però no vegis com la he suada!

dissabte, 6 de març de 2010

Noves oportunitats

Fa mesos que la marató de demà és un clar referent en la meva agenda, però si abans d'ahir es tractava sens dubte de la fita més destacada, a hores d'ara ja no n'estic tant segur. De vegades la vida és cruel i s'encarrega de posar sobre la taula qüestions que deixen tota la resta en pura anècdota. Així ha estat, i el cap de setmana de respòs i concentració esportiva s'ha convertit en una sèrie d'anades i vingudes a l'hospital, amb un idil·li entre mon pare i les orelles del llop. Afortunadament, la cosa no sembla que hagi de passar de l'ensurt, tindrà una nova oportunitat, però l'avís és clar.

Demà seré a la sortida però, per bé o per mal, tindré el cap a una altra banda. Acabo d'enllestir la preparació de tot l'atrezzo per a l'ocasió. El xip ja és a les sabatilles, la roba sobre la cadira i el pulsòmetre carregat. Però una marató és una cursa mental, i m'hagués agradat afrontar-la amb una mica més de tranquil·litat. Sembla que aquest cop no podrà ser. Al cap i a la fi, tots plegats haurem d'esperar noves oportunitats per a fer les coses millor.

dimecres, 3 de març de 2010

Projectant un país

Crec que ens trobem en un moment clau de la nostra història. El llevat independentista comença a remetre i és hora de valorar com s'està cuinant el pastís. D'entrada, veig amb cert dolor que molts dels que llencen benzina a les flames ho fan induïts per la fervor del moment, però només aconsegueixen accelerar la crema i esgotar el foc. Cal frenar l'eufòria i posar-nos a treballar. Ja tenim bona flama, però ens cal un projecte de país seriós. Està molt bé que fem consultes, que posem sobre la taula el debat i que la independència pugui ser un tema de conversa normalitzat, però també hem de ser realistes i mirar de treballar a partir de la realitat, i no des de la nostra utopia. Les coses són com són, i no com ens agradaria que fossin. No som un país independent, i no tenim un projecte de país. Fins ara potser no era rellevant. Primer calia generar el caldo de cultiu necessari per a fer-lo possible, però ara que aquest brou ja està al foc, ens cal començar a pensar en les següents fases si no volem morir en el procés.

Ens cal entendre que el independentisme està de moda. Això, que té molts aspectes positius, també aporta certs apunts negatius. Les modes són passatgeres, i si no s'aprofiten per crear escola només seran una nota més a la història. Ens cal un canvi d'actitud. Hem de deixar de creure en la independència com alguna cosa que algun dia arribarà, i hem de treballar de valent en la convicció que aquest dia està a prop. Només ens cal tenir el valor de recórrer el camí necessari. I actuar en conseqüència, fent un esforç per aglutinar i captar. No puc aspirar a crear un manual de ruta, però us puc assegurar que l'única manera de completar el camí és començar d'una vegada a avançar amb pas decidit. I hem de començar ja, el més aviat possible, per aprofitar l'empenta de la onada i evitar-ne la ressaca.

Les primeres passes d'aquest canvi d'actitud passen, doncs, pel convenciment personal que nosaltres som els únics amos i responsables del nostre destí. Cal assumir responsabilitats. N'estic fart del victimisme en el que hem viscut ancorats. Espanya no té cap culpa. Ells defensen els seus interessos, nosaltres els nostres, i ara per ara són diferents. Hem d'aprendre a agrair-los els anys viscuts amb un projecte comú. Són i seran part de la nostra història. I mentre no ho assumim viurem immersos en un pou de retrets viscerals que no ens porta enlloc. Gràcies i adéu. És hora de volar sols.

Tampoc crec que puguem seguir actuant com un país expansionista que pretén recuperar territoris perduts. Catalunya ha de pensar de portes endins. Els països catalans són un projecte il·lusori si no valorem la voluntat dels altres. Deixem d'actuar com el germà gran, no tenim cap potestat per damunt d'altres territoris de parla germana. Són els nostres iguals. Si algun dia volen formar part del nostre projecte els acollirem amb els braços oberts pels llaços que ens uneixen. Però mentre això no passi, no podem forçar-los a res. No tenim cap legitimitat per fer-ho, i no ens agrada que ens ho facin a nosaltres. Siguem conseqüents.

La immigració i l'economia són dos cavalls de batalla importantíssims. Valorem-los com a tals. Els nouvinguts són una realitat numèricament molt important. Sumar-los a la causa, fer-los sentir-se com a casa, com a nous catalans, ens convertirà en un país més fort, jove i dinàmic. Qualsevol altra opció seria un error estratègic greu. La butxaca és l'altra pedra angular. Una economia forta és un argument de pes arreu, una bona base per edificar una infraestructura digna.

La independència ha de deixar de ser una qüestió sentimental per passar a ser una necessitat lògica. No ens val tancar-nos en nosaltres, s'ha de sumar. Si pretenem una Catalunya només per aquells que la senten estem caient en una nova utopia impossible. Els sentiments són personals, innegociables, intransferibles. Qui se sent espanyol se'n sent i prou, i no hi ha res a retreure. Davant el sentimentalisme, l'únic camí és l'argumentació lògica que passa forçosament per l'oferta d'una alternativa millor. La lògica pura, dura, irrebatible, que ofereixi un millor futur per als nostres fills, els de tots. Cal treballar amb serietat, oferir respecte per ser respectats i, per damunt de tot, construir un projecte de país rigorós. Aquest és el repte.

dimarts, 2 de març de 2010

Maquinària perfecta

Ahir vaig passar dues inspeccions tècniques de maquinària, la ITV del cotxe i la prova d'esforç cardíac. Ambdues van sortir molt bé, amb resultats sense anomalies destacades. Del cotxe no tinc gran cosa més a afegir, però sempre m'ha sorprès la capacitat del cos humà per a adaptar-se a qualsevol contingència, per absorbir i reaccionar.

Mai no havia corregut en cinta, i ahir vaig fer-ho amb una samarreta de reixeta tipus Freddie Mercury, amb tot de cables al pit, amb una pinça al nas, mossegant un tub a la boca per respirar com si fes submarinisme i amb un mocador de paper a les mans per eixugar la inevitable baba que et va caient per la precària condició respiratòria que t'impedeix engolir. Tot un quadre. Comences caminant a poc a poc i acabes a plena carrera, amb un paio en bata mirant el monitor i animant-te a continuar a mesura que la cinta va augmentant la velocitat fins a la claudicació per esgotament.

El cor es dispara, òbviament, i es tracta d'això. Serveix per comprovar l'estat físic, descartar cardiopaties, i fer-se una idea real de la càrrega que el teu cos està disposat a acceptar de cara a fer una bestiesa de poc més de quaranta-dos quilòmetres. Ja queda poc, molt poc. Però el cor respon, la recuperació és bona, i els cardiòlegs et feliciten pels resultats. M'han donat un munt de dades, taules i gràfics que analitzen la meva resposta física davant l'esforç. I al·lucino de la complexa maquinària que portem dins.

Coi, la mecànica del cotxe sembla complexa però no té més de tres-cents anys d'evolució. El cos humà, en canvi, ha anat evolucionant molt lentament, sí, però aquesta evolució s'ha de computar en milions d'anys. Si diumenge sobrevisc a l'experiència, començaré a creure que tenim a les mans una maquinària perfecta.