diumenge, 25 d’abril de 2010

Vull un Batmòbil

Vagi per avançat que els paios amb calçotets de làtex per damunt dels pantalons sempre m'han semblat una mica xarons, però jo també vaig tenir la meva època de còmics de superherois. Mai no he envejat tenir poders ni res semblant, però de vegades et trobes en situacions en les que voldries passar la realitat a una dimensió de pàgines il·lustrades i desfogar-te una mica. I malgrat que no sóc un gran aficionat als cotxes, sempre m'ha entusiasmat la tecnologia que despleguen els diferents vehicles que conformen el garatge de'n Batman.

Tenir una Batcova ja és un què. Si ignorem els problemes generats per la humitat i els excrements dels ratpenats precipitant-se des del sostre, a veure on carai pots guardar tot aquest arsenal amb més seguretat. Tenir un cotxe blindat que es defensa sol i que espanta al carallot que s'hi acosta hauria estat un avantatge avui, sí. Perquè? Doncs perquè un malparit, la mare del qual no vull implicar en l'assumpte, que no tenia altra distracció i a manca d'una vida digna, lligat més aviat per la traumàtica experiència del llimac i els seus processos de manca d'afectivitat, s'ha dedicat a punxar sistemàticament les rodes de tots els vehicles aparcats al meu carrer. Sense excepcions, roda per roda, immobilitzant-los  tots. Entre 50 i 60 vehicles implicats, ens han dit els Mossos. 

I per això vull un Batmòbil. Per aplicar el blindatge quan aparco i dormir tranquil, però també perquè m'encantaria poder utilitzar aquelles rodasses  per agrair-li la seva meticulosa eficiència planxant-li la camisa. Òbviament, posada.

divendres, 23 d’abril de 2010

El conte del segle XXI

Definitivament, el conte ha canviat molt. El drac té noves facetes, i ja no està tan clar que sigui la bèstia despietada. Lluny d'això, avui sabem que el drac representa la saviesa i la temprança que sovint ens falta als humans. Les princeses ja no són jovenetes innocents i desvalgudes que creuen en fades i amors ensucrats, i els cavallers de brillant armadura sonen a paios casposos que abusen del fixador i flipen mirant-se a l'escut mentre es creuen enemics del drac.

No, avui les verges pel sacrifici van cares de trobar perquè s'ho fan amb el trapella del barri abans que el rei les reclami per acabar a l'estómac d'una bèstia. Els cavallers engominats han sortit de l'armari i s'ho fan entre ells, passant de la princesa. I mentrestant, el drac es trenca de riure quan li expliquen la història que terroritza la contrada. Això sí, el que mana, digueu-li rei, digueu-li bisbe, segueix mantenint la farsa, no fos cas que el poble se n'adoni que els temps han canviat i que la llei diu que d'ells és el poder i la sobirania i l'enviïn a encarar el drac o a Sibèria a buscar verges, que pel cas ve a ser el mateix.

P.S.: Si esperàveu un missatge més seriós, haureu de remetre-us a l'any passat, que aquest no estic per històries!

dijous, 22 d’abril de 2010

Pena i perdó de mort

Diu la llei vigent que sóc net d'un condemnat a mort per crims contra l'estat. Dues condemnes, per ser exacte, perquè el meu avi era tan mala persona que amb una no en van tenir prou, no fos cas que s'escapés. Els seus crims contra l'estat es resumeixen a participar en una guerra en el bàndol dels vençuts. Sí, una alegria immensa això de participar en una guerra mentre deixes a casa la família. I a més, perdre-la. I acabar a la presó. I que et caiguin dues condemnes de mort. I veure com els teus companys van caient executats mentre te'n lliures pels pèls. I tornar a casa marcat, estigmatitzat i reprimit pel règim dels vencedors. Un rojo peligroso, sí, perquè mai es va penedir de les seves idees. No el vaig conèixer perquè va morir sota una dictadura que li havia manllevat la joventut, les il·lusions, la vida.

Avui m'han dit que no sé perdonar a propòsit d'un comentari que he fet al voltant de la bellíssima persona en que es transforma tothom un cop traspassat. És quelcom que no entenc. No li desitjo la mort a ningú, però penso el que penso de tothom, sigui viu o mort. La mort és quelcom brut, tosc, lleig, però no, no dignifica. Morir no et converteix en digne. Això es guanya en vida, o no es guanya. I ja. I prou. No té res a veure amb el perdó.

Però potser és cert que no sé perdonar. Algunes coses no, això segur. I mira que em considero algú molt comprensiu, però no puc entendre ni poc ni gens que mentre que a uns se'ls mantenen unes penes judicials indignes, a d'altres se'ls vulgui fer un homenatge. Digueu-me mala bèstia, però no, no ho entenc. De cap de les maneres.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Democràtics

Democràcia prové del grec demokratia (δημοκρατία), que significa el govern (o el poder) del poble. És a dir, democràcia implica exactament allò que diu la Constitució espanyola, un altre dels referents que a aquesta gent li agrada citar, en el seu article 1.2: 'La sobirania nacional reside en el pueblo español.' Més clar l'aigua.

El poble català ha ratificat un Estatut que impugnen. El poble valencià s'oposa a la demolició del Cabanyal i ells confeccionen lleis a mida ignorant l'Estat. El poble es manifesta en favor d'un jutge que ha perseguit actes dictatorials. I ells, tan democràtics, són els únics que no han condemnat una dictadura. Ells, tan democràtics paguen l'advocat dels seus imputats per la llei. Ells, que ignoren contínuament la veu del poble quan tenen el poder, es creuen amb la capacitat d'apuntar-nos amb el dit acusador.

Admiro aquesta gent del PP, sí senyor. Tenen els pebrots de la mida d'una pilota de futbol i una capacitat d'inflar pit i aixecar la barbeta que riu-te'n tu del CR9. I ara diuen que la manifestació de suport al Garzón és un cop d'estat. Ells, que saben del que parlen. Ves, sabem amb certesa que el seu diccionari és curiós, però cada vegada es superen.

Els qui acusen Garzón són Manos Limpias, un sindicat d'ultradreta, i Falange Española, partit fundat per Primo de Rivera Júnior. Grans demòcrates, sí senyor. I el jutge que ho tira endavant és Luciano Varela, el magistrat de la sala que ha rebutjat tots i cadascun dels actes de Garzón i que en canvi no ha estat capaç d'abstenir-se d'aquests cas malgrat el seu manifest posicionament. Som la riota del món, tal com reflecteixen, per exemple, The Guardian o el New York Times.

Tots aquests "demòcrates" s'agafen com un clau roent a la llei d'amnistia del 77, una llei pensada per alliberar els presos polítics de la dictadura i que ara esgrimeixen aquells que volen deslliurar-se de tots els abusos comesos a l'empara del franquisme. Anem bé.

Si la sobirania és del poble que ens els deixin cinc minuts, que els hi explicarem una d'indis.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Tàctiques i lideratge

Una batalla es guanya, en gran mesura, en el desplegament tàctic inicial. Posicionar les peces al lloc adequat i en el moment precís és tot un art que condiciona tot el que succeirà a continuació. Tenir la capacitat d'intuir una concepció global dels esdeveniments i preparar-se en conseqüència és una garantia de triomf. Aquest axioma és aplicable a molts camps, de l'amor a la guerra, del futbol a la política i mil i una situacions més. Un bon líder és, per força, un estratega capaç d'avaluar quines són les seves forces, a quines s'enfronta, què farà el rival i com potenciar les virtuts dels seus i explotar les mancances de l'enemic.

En els darrers temps hem viscut amb preocupació el deteriorament de la percepció social de la classe política. No sabem del cert si sempre han estat tan dolents com ho semblen ara, però sabem perfectament que no donaríem un duro per ells. No han estat capaços d'adaptar-se als nous temps, o potser no han sabut adaptar el seu discurs. Els reptes que el futur ens presenta no són pas menors, i no se'ls veus capaços d'afrontar-los amb garanties.

A saber com acabarà tot plegat, però algunes coses em semblen clares. La sentència de l'Estatut, per exemple, arribarà en plena batalla electoral per evitar que hi hagi una resposta unànime a la previsible retallada. Hi haurà escàndol, moltes paraules al vent i cap acció concreta per part de les autoritats catalanes perquè no es posaran d'acord. Mentre aquí discutim, d'altres tenen el desplegament molt clar. Les bufetades sempre arriben abans de les vacances o abans de les eleccions, segons si es vol negar la reacció social o la política. Aprofitant que el cap està a una altra banda, patacada, i a pilota passada la cosa ja no sembla tan greu. La mateixa història de sempre.

I així estem, amb la batalla electoral a punt de començar i la sensació que els nostres generals despleguen les peces sense criteri, segons el vent, i sense visió global més enllà del seu interès propi i particular. Però com que tots actuen igual, siguin al bàndol que siguin, el resultat es torna tan incert que en tenim una sola i clara certesa: ens farem mal.

dijous, 8 d’abril de 2010

Adjectivant

Darrerament, en quan es parla de Leo Messi (i se'n parla molt!), es menciona automàticament que no hi ha adjectius per definir-lo, que ja els ha esgotats tots, que la llengua es queda curta per descriure el que fa aquest nano i tot de justificacions similars. I m'esvero. És cert que el que està fent aquest semidéu nascut a Rosario mentre vesteix la samarreta blaugrana s'escapa als termes habituals, i és cert que el seu futbol és inabastable per a qualsevol altre mortal. Però la llengua és l'agent principal de la paraula, i per tant, esdevé instrument irrenunciable de qualsevol tipus d'expressió. Faci el que faci en Messi hem de ser capaços de descriure-ho amb paraules, i si no podem definir-ho és perquè és obvi que el seu domini de la pilota és superior al nostre de la llengua. Així que em proposo donar algunes alternatives alhora de qualificar-lo sense caure en l'encasellament del tòpic que diu que no hi ha paraules per a fer-ho.

L'ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home és un àngel. Però actua com aquell que castiga sense pietat, que tortura, turmenta, fa sofrir els rivals, com un botxí. Com a persona que excel·leix en tal o tal activitat podríem anomenar-lo colós, però m'agrada titllar-lo de dictador com a persona que rep o s’arroga el dret de concentrar en ella tots els poders. El seu futbol és eidètic, perquè es mostra relatiu o pertanyent a l’essència mateixa del futbol, com correspon a un record, un somni o una fantasia ...

I així podria seguir amb tot l'abecedari, però com que no us vull avorrir més, us deixo simplement un llistat de possibilitats que em semblen escaients per a ell o el seu futbol:
Abusiu, acurat, addicte, afamat, àgil, agosarat, ambiciós, amenaça, amenaçant, apassionant, assassí, assedegat, assegurança, aterridor, bàrbar, brillant, brutal, campió, capaç, colossal, combatiu, complet, coratjós, decisiu, deliciós, demoníac, descarat, descomunal, desequilibrant, despert, despietat, determinant, diamant, didàctic, diligent, dinàmic, dominador, dotat, dracònic, eficaç, eficient, elèctric, elit, embriagador, eminent, energètic, enginyós, enorme, entremaliat, escandalós, escollit, especial, espectacular, esplèndid, estilet, estimulant, executor, exuberant, fabulós, fantàstic, fascinant, ferotge, fèrtil, formidable, gegant, gegantí, generós, geni, gloriós, gran, grandiós, harmoniós, hipnòtic, huracà, il·lustre, immens, imponent, important, impossible, impressionant, inabastable, incessant, incisiu, inclassificable, increïble, indispensable, inexplicable, infinit, inigualable, jòquer, jou, julep, kàiser, karma, lacerant, letal, líder, linx, llampegant, llest, màgic, magnífic, majestuós, marejant, massiu, meravellós, necessari, nociu, non plus ultra, nucli, omniscient, òptim, perfecte, poderós, pràctic, preciós, privilegiat, prodigiós, productiu, profús, punyent, quàntic, quàsar, quimèric, ràpid, rebel, resolutiu, sorprenent, súper, superb, suprem, talentós, tempesta, tempestuós, terrible, tirà, tità, total, transcendental, treballador, tremend, trencador, tresor, ubic, únic, valent, valuós, verinós, vertiginós, vigorós, viu, vivaç, voraç ...

Segur que a vosaltres encara se us acudiran uns quants més, així que proposo dos reptes. Un és per a vosaltres, per a ampliar aquesta llista. I l'altre és per en Messi, per a seguir estimulant la nostra imaginació i deixar-nos, de nou, sense adjectius. A veure si n'és capaç.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Les bruixes d'Arnes

He estat uns dies de vacances per la Terra Alta, terra de vinyes i oliveres envoltada de boscos frondosos i muntanyes imponents. Dissabte tornàvem d'Arnes camí d'Horta de Sant Joan quan les necessitats alimentaries del vehicle ens van fer aturar a la benzinera. Sorprenentment, allà dins, en una petita taula al racó, hi seia en David Martí, signant exemplars de Les bruixes d'Arnes, la seva primera novel·la.

Lletraferit com sóc no podia menys que comprar el llibre i intercanviar quatre paraules amb ell. Vés, crec en la màgia de les bruixes, jo, i el cert és que ja m'havia fixat en aquell llibre. Que l'autor sigui algú que ha deixat una feina de corbata per dedicar-se a escriure amb quaranta anys ja m'atrau. La novel·la històrica medieval també, i si és en clau catalana, més encara. I sempre he tingut certa predilecció per les bruixes. Res de donotes lletges i dolentes, sinó més aviat la dona valenta amb coratge per enfrontar-se a un món advers desprenent lliçons de saviesa.

Avui, amb la bossa ja desfeta a casa, el llibre ja està a punt per a anar caient. I vés per on, em trobo en David al Telenotícies explicant una versió de bruixes que em sona ben familiar. La cosa promet. Sí, potser sí que hi ha quelcom de màgia en tot plegat.