divendres, 28 de maig de 2010

Operació biquini: A la recerca del miracle

En el fons us entenc. Arriba el bon temps i us heu d’enfrontar a un armari carregat de roba lleugereta que, probablement, no us quedarà bé. I a aquestes alçades és massa tard per a re-inventar la vostra ideologia religiosa i poder cobrir-vos de cap a peus. No, la desesperació tampoc és tan gran. Però si les samarretes, les bermudes o les faldilles comencen a despertar un cert respecte, el biquini o banyador és el detonant del pànic. Cal posar-hi remei ja, immediatament, abans que qui ja sabeu se n’adoni d’aquesta línia de flotació que se us ha instal·lat a la figura. No, això seria una catàstrofe, un torpede nuclear llençat directament contra la línia de flotació de la vostra escassa autoestima. Però, - què dimonis, - penseu, - això ho resolc jo en un parell de setmanes -. I apa, a fer bestieses.

Surto a córrer, a rodar, com diem en argot de corredor. Surto com he fet durant dies, setmanes i mesos. Però avui fa solet, i quan arribo a Can Dragó el trobo ple a vessar de gent amb calçat esportiu suant la samarreta. M’aclapara, així que enganxo la Meridiana i me’n vaig cap a Glòries. La Diagonal està igual o pitjor. Agafo el Passeig Marítim, i aleshores me n’adono. D’acord, sou tots aquí. Aquest és el vostre miracle particular. Caram, on sou a l’hivern? On sou quan fot aquell fred que pela? On sou quan els quatre gats que ens creuem ens mirem amb mirada còmplice? Sí, d’acord, gairebé ni ens veiem els ulls, tapats com anem fins les orelles, bufant-nos les mans per escalfar-les quan ens atura el semàfor i amb un caramell penjant del nas. Però vosaltres, on sou?

No, si no cal que contesteu. Sé perfectament on sou. Sou els malparits arraulits sota el llençol, o contemplant-nos rere la finestra i pensant – guaita aquests sonats -. I tant. Doncs ara és la meva. Què, penseu que amb un parell de mesos fareu miracles? Segur. Ja m'agradarà veure quants de vosaltres rondareu per aquí a l’octubre. I al desembre? Ja, m’ho temia. Res d’adquirir cultura d’esforç, res d’hàbits sans i estables, millor una dieta miraculosa a base de quèséjo, i apa, a empènyer estius. Sou els que espereu el miracle. Els altres, els sonats, som el que hem sortit a empaitar-lo.

dimarts, 25 de maig de 2010

Perduts

La claror del rierol, intensa i màgica, que calia protegir a qualsevol preu es va apagar. Però poc després va tornar a encendre's. Com el sol de bon matí, com l'aurora i sense rosari. Així ha acabat Lost (Perduts), després de sis anys de captivar a l'audiència mundial. Apa, tots morts i a cagar a la via. Què voleu que us digui. He gaudit amb el viatge, però el destí final m'ha semblat una solució de circumstàncies per lligar de pressa sis temporades plenes de vetes i fils. Coi, entenc que una sèrie d'aquesta dimensió ha d'estar mínimament planejada des de bon començament. Entenc que l'audiència mana, i que les condicions de redacció dels guions no són les més adequades per desenvolupar una història sòlida i sense fissures capaç de captivar al públic cada setmana. Arriba l'èxit i es creen històries paral·leles per estirar una nova temporada, i de passada, anar sembrant caps per lligar que serveixin de referència on agafar-se quan calgui endreçar-ho tot.

M'ho he passat bé seguint la sèrie a través de la xarxa, en mil i una versions. En alta definició, amb pauses de càrrega, en versió original, en castellà, amb subtítols en llatinoamericà o en català ... Tot per a seguir les aventures dels passatgers de l'Oceanic 815. He recitat la sèrie (4, 8, 15, 16, 23 i 42) que calia introduir cada 108 minuts i he taral·lejat als DriveShaft. I ara tinc un sentiment de buidor. Sí, he gaudit molt del viatge, i m'hauré de quedar amb això, perquè al final els números han estat les monedes per pagar el viatge, l'illa ha esdevingut llacuna i el barquer ha resultat ser un paio capaç de resistir grans descàrregues d'electromagnetisme.

Tu, com tots, com tothom, actuant com a estúpids i vestint roba cara ...

diumenge, 23 de maig de 2010

Cruïlla

S'acostava l'hora, i els nervis començaven a conquerir-li l'ànim. Massa temps. Massa temps havia passat d'ençà de la darrera vegada, i ara que per fi s'havia decidit no podia fer-se enrere. Tothom ho sabia ja, de manera que no podia estar-se'n sense haver de donar unes explicacions molt incòmodes. No, no tenia escapatòria. Havia d'afrontar-ho d'una vegada per totes.

Els nervis, però, li jugaven una mala passada. No podia treure's del cap la idea de fugir, però fugir on? No podia fugir de sí mateix. La terra no se l'empassaria allà mateix, el cel no voldria fulminar-lo d'un llamp. Les cames li feien figa mentre avançava amb pas pesat i lent. Caminava com si es dirigís al cadafal, i en certa manera, potser així era. Anava a la deriva, fent temps, sense decidir-se a prendre les regnes. Repassà la seva vida i fou conscient que aquell era un moment clau, una mena de punt d'inflexió, i que els fets que se succeirien en les pròximes hores serien cabdals de cara al seu futur. Caminava d'esma, distret, divagant per a relaxar-se, però no acabava de funcionar. Tombà la cantonada i se n'adonà de sobte que les seves passes l'havien acostat cap allà on s'encreuaven tots els camins del seu futur. Presoner del seu propi destí sospirà llarga i profundament, cloent els ulls en agafar aire i obrint-los en expirar. Havia arribat l'hora.

dimarts, 18 de maig de 2010

11 contra 100

Ahir l'Athletic jugava el partit d'homenatge a Joseba Etxeberría, i havia de ser quelcom especial. El paio s'ha passat quinze anys defensant la samarreta blanc i roja, però el seu no ha estat un camí fàcil. Criat al planter de la Reial Societat, fitxa pel Bilbao amb 17 anys, envoltat en polèmica per l'elevat import i per deixar als blanc i blaus a segona. Però mentre que a San Sebastià es converteix en heretge, a Bilbao esdevé príncep i rei. L'últim any de la seva carrera decideix jugar-lo de franc. Sí, de franc, sense cobrar ni un euro, en un gest de fidelitat al club sense precedents, que trigarem a veure de nou si és que ho fem algun dia.

I com deia, ahir van fer-li el partit d'homenatge. Un partit estrany, on els onze futbolistes de l'Athletic es van enfrontar a 100 nanos alhora! Un petit caos que tot i el desgavell inicial l'Athletic va ser capaç de resoldre al seu favor en quan va adaptar-se a les peculiaritats del partit, sent fidel al seu estil més pur. Pilota llarga, centrada, cop de cap i gol. Res del control blaugrana, res de toc subtil i precís. I igualment vàlid.

Reflexions sobre la fidelitat als colors, sobre l'estil de joc, com a bases de l'èxit. Sobre l'exigència que aquest Madrid trist ens ha plantejat en la Lliga, l'única competició on ha caigut amb la cara ben alta. I on ens ha obligat a lluitar contra tot tipus d'enemics, de blanc, de negre, de joc i paraules, de paper i talonari.

I la sensació que només el volcà ha estat capaç d'allunyar-nos de la profanació del temple. Quina llàstima. De vegades, el toc subtil i l'elegància no són suficients contra les hordes enemigues. Però persistirem. Contra cent, si cal.

divendres, 14 de maig de 2010

El cabdell de fil

Torno, torno d'aquest huracà mediàtic absort per la feblesa de la meva condició humana. Volàtils i efímers, massa sovint estúpids i generalment malcarats. Torno al meu racó, aquí, a l'estudi, envoltat de lletres atrapades per la tinta. És fosc, i de fora estant sento la pluja i els trons. No m'importa, perquè el so queda esmorteït a l'altre costat de la finestra, lluny de mi, entre la fosca, mentre jo, aquí al meu racó, sóc al centre de la llum. Escriuré fins que em pesin les parpelles més que el delit, i aleshores, cansat i esgotat, recuperaré les regnes d'aquella vida meva que m'espera rere el teclat, lluny de l'abstracció de la lletra que em captiva i m'endinsa fins a perdre'm pel seu laberint.

No em preocupa, noto a la butxaca el cabdell de fil, i quan s'esgoti la tinta dels meus ulls, no em quedaran més eines. Tibaré, tibaré i tornaré a les ombres per trobar la llum. Allà reposa, esperant-me, radiant i adormida. I al seu costat trobarà el meu esperit la calma que la meva ànima enyora. Les paraules ja no tindran sentit, i una dolça frescor s'escolarà pels meus narius mentre m'abraci la nit. La calor de la llum, la seva olor, la nit, i jo. I morirà un altre dia.

diumenge, 9 de maig de 2010

Altre cop avui

Altre cop aquí, amb nocturnitat i traïdoria, enfrontant una pàgina en blanc. Una encisadora pàgina en blanc, un espai on divagar, un oceà on ofegar-se, possibilitats infinites, tot per fer, i aquella sensació dolça del que vindrà, potser. M'agrada escriure, ho confesso. Seure'm aquí, amb un teclat entre les mans i llançar-me a l'aventura creient que tinc alguna cosa a dir. Qui sap. Tal vegada avui la meva prosa sigui digna d'omplir aquest espai infinit, infinitament pur, infinitament net. Nu i nou, com l'alba, com el sol de bon matí. Tot per fer. Avui potser, tal vegada avui la màgia de les paraules sadolli aquest anhel. Un dia més, un altre, i segueixo creient en allò que faig, en allò que sóc. Perquè no em queda altre remei. Perquè no sé ser una altra cosa. Esquinçant la innocència de la pàgina en blanc, que s'esvaeix amb el primer mot, amb la primera lletra. Som-hi. Altre cop avui.

dijous, 6 de maig de 2010

Dolça fetillera


















Detall d'El rapte de Proserpina, de Bernini


Vine amb mi, dolça fetillera,
que seràs reina.
Vine amb mi i tasta la magrana,
tasta-la i queda't.

diumenge, 2 de maig de 2010

Fos a negre

No recordo els crèdits, ni com va començar tot plegat. De vegades, crec que es tracta d'una immensa comèdia, una de tan gran que acaba sent més tràgica que hilarant. Potser és d'un humor d'aquell que no entenc, vés a saber. Però no em fa gràcia quan s'esborra el primer pla.

M'agraden les escenes subtils, amb pocs personatges i un predomini important del diàleg intel·ligent, de vegades fins i tot mordaç. Escenes amb un escenari concís, petit, una habitació tal vegada, o potser la terrassa d'un cafè. Res de grans escenaris, res d'efectes especials, simplement un bon guió.

Però en aquesta tragicomèdia el director té caràcter messiànic, i només gaudeix amb l'espectacle de llum i colors que distreu el personal de les coses realment importants de la vida, les petites, les que omplen la nostra existència i li aporten sentit. Li agrada ampliar el pla, i oferir un desplegament d'efectes buits i estúpids que no aporten res. La vida es torna grisa aleshores. L'espectacle es desferma i els mitjans en van plens. Crisi, fallida econòmica, catàstrofe ecològica. El món se'n va en orris, i necessitem un heroi que ens salvi de nosaltres mateixos.

Però aquí no n'hi ha, d'herois. Només mirem de viure la nostra vida, petita, subtil, en primer pla. I no ens deixen. De manera que, ens agradi o no, hem d'enfrontar una crisi amb un nombre d'aturats esfereïdor, capejar amb uns líders que fan pena i mirar de tirar endavant les nostres vides petites i subtils per tal que puguem seguir gaudint del primer pla.

Mentrestant, vuit-cents mil litres de petroli es vessen cada dia al mar davant les costes americanes. I a mi em sembla un símil grotesc per demostrar-nos que tot fon en negre.